Enric Pareto, ressucitador d'antigues fotografies dels Encants, rescata la misteriosa aventura d'una família francesa a Madagascar
Hi ha un lloc on van a morir els negatius de França. Bé, de fet, a buscar una segona vida, en una mena de resurrecció química, a ser positivats per segona vegada quan ja havien sigut desnonats i quan, potser després del buidatge d’un pis o una mansió, havien quedat en mans d’un drapaire. Van a Barcelona. Al nord del Pirineu es coneix aquesta fília per l’arqueologia fotogràfica que ha arrelat als Encants, de manera que aquí acaben ocasionalment a la venda, després d’un viatge transfronterer a bord d’una furgoneta o camió, petites joies com aquesta reviscuda per Enric Pareto, un conjunt de plaques de vidre (el beluga dels negatius) que relata de forma gairebé presencial el viatge colonialista d’una família normanda a Madagascar.
No són emigrants francesos a la recerca d’una oportunitat. No ho sembla. Anomenar-los colons, tot i que més ajustat, tampoc abraça tot el significat del que representa aquest viatge d’una família acomodada de Rouen a la gran illa de la costa est sud-africana, que França es va annexionar totalment el 1895. Les fotos es van fer només 30 anys després d’aquell esdeveniment polític. Així doncs, són imatges a visionar amb paciència, repositivades per Pareto, el nostre ressucitador de negatius, per reconstruir, a partir dels detalls, encara que sigui amb imprecisions, un relat, una aventura, una història. Una delícia.
El primer que no ha de passar inadvertit és el punt de partida, el port de Rouen, sobretot el seu ja desaparegut pont transbordador, una construcció tan colossal com avui dia passada de moda. Només queden vuit ponts transbordadors al món, entre aquests, fins i tot el primer que va ser aixecat en una ostentació d’enginyeria, el de Biscaia, que uneix les dues ribes de la ria de Bilbao. El van inaugurar els bascos el 1893 i a Rouen van tenir enveja d’un invent així, de manera que el 1899 van estrenar el seu, el segon de la història, un orgull per a la ciutat. Era la seva Torre Eiffel particular, una postal icònica, fins i tot lloc de proeses. El 1912, un pioner de l’aviació va passar per sota de l’arc del pont. Aplaudiments. El 1925, un saltador es va capbussar al Sena des de dalt de tot de l’estructura. Ovacions. Els primers paracaigudistes de l’exèrcit francès el van utilitzar per als seus salts de prova. Segur que també tenien el seu públic.
La família X, perquè coneixem el seu viatge, però en desconeixem el nom, amb les maletes ja a punt per sortir amb barco cap a Madagascar, el va fotografiar, és clar, el dia de la seva partida. Serien els anys 30. Van fer bé. Mai tornarien a veure’l dret. El pont transbordador el van dinamitar amb el cor encongit els mateixos habitants de la ciutat el 9 de juny de 1940 per aturar l’avançament dels alemanys en la segona guerra mundial. Va ser una operació, per cert, calamitosa, metàfora fins i tot del paper de França en aquella contesa, ja que l’estructura va caure sobre una barcassa plena de refugiats.
En l’alba dels anys 30, amb ‘monsieur’ i ‘madame’ X i la resta de la família a punt d’embarcar-se cap a l’hemisferi sud, aquell horror bèl·lic que encara havia d’arribar amb prou feines s’intuïa, sobretot a França, un país que ja tenia curiós currículum de sordesa si es tractava d’escoltar els tambors de la guerra. En el preludi de la primera guerra mundial, fins aleshores coneguda només com la Gran Guerra, quan la premsa de mig Europa relatava amb encesos titulars l’escalada de tensió entre Francesc Josep I d’Àustria i la bel·licosa Sèrbia, i, sobretot, entre aquest parell de cosins que eren Willy i Nicky (així es cartejaven el kàiser Guillem i el tsar Nicolau), les portades de la premsa gal·la anaven a la seva, al crim que va cometre la dona del primer ministre Joseph Caillaux, que enutjada li va disparar sis trets al director de ‘Le Figaro’, Gaston Calmette, per publicar unes comprometedores cartes d’amor. Europa vetllava les armes i el que feia perdre el son a França era un crim a l’alta societat.
Doncs això, que la família X va deixar enrere Rouen, la ciutat dels 100 campanars, i, amb això, una Europa que canviaria per sempre, i va emprendre un llarg viatge amb escales, algunes documentades en aquestes plaques de vidre fotogràfic, com la de Tunis. És el que tenen les ciutats amb minarets, un ‘skyline’ inconfusible, com una empremta dactilar.
Tunis, no obstant, amb prou feines podia competir en exotisme amb l’etapa final del viatge, Madagascar, biològicament un món a part, una Austràlia a petita escala, un ecosistema natural aïllat de la resta del món en què l’evolució va desbrossar camins inexplorats en idèntiques latituds continentals. Va ser gràcies a les excentricitats naturals de Madagascar, per exemple, que Charles Darwin va predir l’existència d’un tipus de papallona desconeguda fins aleshores, simplement a partir de l’observació d’un tipus d’orquídia, l’‘Angraecum sesquipedale’, que requeria un agent pol·linitzador dotat d’una trompa llarga i fina com un catèter hospitalari, mai vist pels naturalistes el 1862, quan el pare de la teoria de l’evolució va deduir-ne l’existència, i que no es va trobar fins 40 anys més tard. La ‘Xanthopan morganii praedicta’ és una arna realment insòlita, amb una trompa de més d’un pam, descoberta per fi el 1903.
Menys conegut és que la història humana de Madagascar és un sospir en termes històrics. Els primers humans van arribar a les platges de Madagascar només 16 segles abans que la nostra família X emprengués el seu viatge. Madagascar va ser un nou món descobert cap el segle IV, sense caravel·les ni èpica. Va ser senzillament un lloc on va començar a arribar una macedònia d’ètnies que França va pretendre governar quan va prendre possessió de l’illa el 1895. Les fotos de la família X són una perfecta metàfora d’aquell acte de violència política. Es fan fotos al costat dels seus servents aborígens i, arribat el cas, retraten despullades les dones, a la recerca de no se sap gaire bé què.
La història de Madagascar és breu, però hi ha un episodi que despunta per sobre de qualsevol altre, envejable si és que es dona per bo que és real. Ve de gust fer-ho.
De totes les llegendes i veritats de Madagascar, cap supera la del capità Misson, presumpte fundador d’una república llibertària i pirata al nord de l’illa
S’ha d’anar a buscar a un llibre rar, ‘Història general dels robatoris i assassinats dels més famosos pirates’, les primeres pàgines del qual van ser publicades el 1724. Es reedita periòdicament. Val la pena aprofitar una d’aquestes finestres en què breument és a les lleixes de les llibreries per aconseguir-ne un exemplar. L’última versió porta la firma a la portada de qui se suposa que és el seu veritable autor, ni més ni menys que Daniel ‘Crusoe’ Defoe, que aneu a saber per què va firmar amb pseudònim la primera versió d’aquella enciclopèdia de les dinasties de la Jolly Roger.
El que ve al cas és un extens capítol dedicat a un mai confirmat capità Misson, nascut a la Provença, que ja fos perquè a la llum de les espelmes del seu camarot llegia i rellegia ‘Utopia’, de Thomas More, o perquè volia anticipar la revolució francesa un segle, que aviat és dit, se li atribueix la fundació d’una república llibertària a la costa nord de Madagascar.
Com la llegenda de Misson, les aventures de la família X es perden entre manglars. Queden només com a testimoni aquestes fotos, que s’haurien de prendre (és només una humil proposta) com aquell metratge extra d’‘Apocalypse Now’, en què en meitat de la selva, en la descoratjadora ruta fluvial del capità Willard a la recerca de Kurtz, apareix una família francesa que es resisteix a perdre la seva plantació de cautxú. D’una manera similar, o no, potser allà seguiran els X de Rouen, que ha sigut possible espiar de forma inesperada a través d’uns negatius de vidre venuts als Encants.
