L'inexistent Museu dels Cartells de la Mercè

El cartell del 1871, res a veure amb les filigranes actuals, el conserva amb molta cura l’Arxiu Municipal de la Ciutat de Barcelona. És formalment el primer de la sèrie. Surt aquí esmentat més que res per retratar els gustos de l’època. Regates al port, curses de cavalls, carreres de sacs, cucanya, focs artificials, fira de bestiar, corrides de toros, música al Liceu i, el que no deixa de ser una raresa es miri com es miri, una exposició de raïm. Pobres expositors, si haguessin sabut llavors de l’existència de la fil·loxera que estava a punt d’exterminar les seves precioses vinyes.

El recòndit Arxiu Municipal guarda alguns originals. Però no tots. Alguns són visibles en dependències municipals. El cas més singular és el del fenomenal cartell amb què Nazario va obsequiar la ciutat el 1999. És nòmada. Val la pena el seu cas no només perquè sigui un dels més recordats, sinó per la interessant polèmica que el va acompanyar.

Va ser Jordi Martí, el 1999 director de l’Institut de Cultura, qui va tenir els bemolls de proposar l’artista andalús i veí de la plaça Reial com a cartellista. Llavors no hi havia torquemades de Twitter ni altres espècies d’inquisidors de les xarxes socials. La ciutat encara conservava bona part de la seva desinhibició dels anys 70 i 80, així que ningú va posar peròs a l’equip de govern a què un tipus amb els antecedents ‘undergrounds’ com els de Nazario es fes càrrec del cartell. Vaja, que sembla que no va inquietar (la qual cosa és digne d’aplaudiment) que s’encarregués l’obra a algú que havia obert un camí narratiu amb obres com ‘Alí Babá y los 40 maricones’ o que fos la mà que havia dibuixat alguns dels penis més descomunals de la Transició, com el d’Anarcoma, travesti, detectiu i artistàs de l’estriptís.

Res de tot aquest món es va veure al cartell, però, al·leluia, expressió aquí molt oportuna, l’arquebisbe Ricard Maria Carles. Durant la missa, en ocasions míting, de la Mercè, i en presència de totes les autoritats possibles, inclòs el molt carolingi Jordi Pujol, va exigir que «amb vista al futur, algun any els signes més públics i els instruments publicitaris de la festa major parlessin bé clarament de les arrels inequívocament cristianes» de Barcelona. No va agradar a l’arquebisbe la grafia arabitzant del cartell i tampoc que a l’‘skyline’ de la ciutat es veiés la cúpula d’una mesquita. Nazario va dir que l’opinió d’«un cap rapat del clergat» no li importava. ¡Quins temps! La població musulmana de la ciutat llavors era ínfima, però l’arquebisbe es comportava com un Houellebecq ‘avant la lettre’, com si Barcelona fos ja llavors el París de ‘Submissió’.

Que l’arquebisbe de Barcelona renyés la parròquia pel nazario i pel cartell nazarià del 1999 no va fer més que posar la guinda al, per a molts, Everest dels cartells de la Mercè

El cas, companys d’expedició a la recerca de cartells, és que aquella obra ha acompanyat Martí  pels diferents despatxos que ha ocupat, fins i tot quan estava a l’oposició municipal. No és per cap pulsió estranya. «En una ocasió, no el tenia penjat i va venir Nazario a veure’m. Em va renyar. Li vaig prometre el 1999 que sempre el tindria al despatx i m’ho va recordar». Com no volia veure’s pres d’alguna maledicció com un saquejador de tombes egípcies qualsevol, li va fer cas immediatament.

El cartell, per descomptat, no és seu. És patrimoni de la ciutat. Si les mesures de conservació ho permeten, als despatxos municipals es pengen per ser vistes obres pictòriques de tot tipus. Va a gust de l’inquilí del despatx. Pilar Rahola, per exemple, quan era regidora es va conformar amb una simple fotografia de Helmut Newton, un peu de dona calçat amb una sabata taló d’agulla, potser premonitori del seu futur com a ‘dominatrix’ de les tertúlies.

No s’ha de desdenyar mai el significat ocult de qualsevol objecte iconogràfic. Ni tan sols els seus poders imprevistos. El cartell de Nazario, sense anar més lluny, és una mena de carboni-14 capaç de mesurar l’edat de les persones. De vegades, Martí explica als més joves que aquell cartell va ser polèmic i els convida a deduir la raó de la controvèrsia. La majoria no l’encerta. Després, se sorprenen que tot fos per la inspiració moruna de l’artista.

La qüestió és que, tret que sigui en una recopilació exhaustiva a través d’internet, la cartelleria de la Mercè no s’exhibeix junta a cap lloc transitable a peu. Una pena. El 1985, Robert Llimós va escandalitzar els escandalizables amb una parella que ballava despullada enmig del carrer. Va ser un altre cartell premonitori, segons com es miri, ja que Barcelona va prohibir expressament fa molt poc en termes polítics, el 2011, passejar pels seus carrers en pèl.

El cartell del 1985 és, sense que Robert Llimós ho pretengués, un record que en aquesta ciutat va estar permès fins al 2011 passejar en pèl

Mariscal és l’únic que ha fet doblet, el 1987 i el 2017. Entre una data i l’altra han passat per aquest honor noms il·lustres. Frederic Amat, Guinovart, Antoni Miralda, Antoni Tàpies, Enric Satué, Perejaume, América Sánchez, Jaume Plensa i, entre d’altres, fins i tot un altre artista procedent de la mines de l’‘underground’ com Nazario, Miguel Gallardo, que si el primer va revelar l’ambigua ànima sexual de Barcelona a través d’Anarcoma, el segon va mostrar el frenopàtic caràcter d’aquesta ciutat amb Makoki. A aquesta llista caldria afegir-hi, per cert, a Max, autor d’un dels millors cartells del Correfoc, infernal acte de la Mercè, que durant un temps, tenia cartell propi.

No és per malmesclar, ara que arribem al final d’aquesta primera expedició, però en tota la trajectòria cartellista de la ciutat hi ha hagut etapes glorioses, altres insípides i (tot i que els gustos són com els culs, tothom té un) un estimulant renéixer recent gràcies a la incorporació de la nova generació d’il·lustradors que treballa amb un ratolí des de l’estudi, com Maria Corte, cartellista del 2019, i Javier de Riba i María López, en la present edició.