El riu Congo divideix Barcelona

El carrer d’Astúries és (s’admeten esmenes) l’equivalent urbanístic del de Ferran a Gràcia. Pensin-hi sense pandèmia, igualment bonics. Per als vianants tots dos. Carrers perfectes per anar d’A a B, però també formidables per vagarejar sense una destinació clara. Després de sis mesos de la declaració de l’estat d’alarma, vet aquí la singularitat, tot just hi ha cicatrius a Astúries del rigorós confinament a què va obligar la pandèmia. Ferides, sí. Menys caixa en botigues, bars i restaurants, però Astúries és de nou, malgrat tot, un carrer que vessa vida.

Tot just tres quilòmetres separen un paisatge i l’altre. És una distància molt curta, però aquestes coses, aquests contrastos sorprenents, passen fins i tot en la naturalesa. Paraula de David Attenborough. A una banda del riu Congo, a l’Àfrica, hi ha els bonobos. L’abundància ha fet d’ells uns tios feliços, que mai resolen els seus conflictes amb dents i ungles, sinó, per què no dir-ho sense pèls a la llengua, genitalment. Quina espècie. A l’altra banda del riu hi ha els malhumorats ximpanzés. Els grups lluiten per l’aliment i el territori brutalment, com les botigues de ‘souvenirs’ i els restaurants d’‘authentic spanish tapas’ ho feien fins fa poc pels turistes. La comparació semblarà forçada, però l’hàbitat natural condiciona l’evolució d’una espècie i, si es tracta de ciutats, predetermina un model de vida veïnal. El passeig de Gràcia és el riu Congo. Qui ho havia de dir.

Tres quilòmetres separen aquest món en què tenen terrasses sense clients i l’altre en què falten cadires i taules per a tants clients 

Que Gràcia i la meitat de Ciutat Vella (el Raval, com sempre, és un impredictible cas a part) semblen avui barris de ciutats diferents es pot explicar amb diversos exemples. A la Rambla i la plaça Reial, el problema és que poquíssims clients seuen a les terrasses. A segons quina hora, ningú. Que mai s’oblidi que, en un pacient recompte fet el juny del 2015, es va poder comprovar que en aquesta plaça hi havia 490 taules i 1.669 cadires. Avui la seva queixa és aquesta, que no tenen clients. A Gràcia, el lament és el contrari, explica Albert Barros, que presideix l’associació que agrupa uns 140 bars i restaurants (més o menys una tercera part del total del barri). Tenen més clients que taules i cadires. Tot just tres quilòmetres separen un carrer i l’altre, però pocs barcelonins travessen el riu Congo.

A Gràcia truquen a l’ajuntament per demanar més espai per posar taules i cadires a les places i carrers i, si és possible, que es posposi l’increment de les taxes de les terrasses. Aquesta és una discussió que s’arrossega des d’abans de la pandèmia. La tesi de l’ajuntament és àmpliament coneguda. Les terrasses han pagat fins ara uns preus irrisoris, i la prova del nou, diuen, és que cada vegada que una plaça de zona blava d’aparcament es recicla en un espai per a taules i cadires, les arques municipals perden uns eurets cada dia. La xifra és ridícula, cert. El que es pretén és demostrar que el problema no arrela allà. Si n’hi ha, que n’hi ha, és en el preu dels lloguers dels locals, car a Gràcia, desorbitat a Ciutat Vella.

Un bar prototípic de Gràcia, com els de les formidables places del barri, paga de mitjana uns 4.000 euros mensuals de lloguer. En una pesada motxilla en els comptes de l’establiment. Hi ha hagut propietaris que s’han apiadat i han acordat rebaixes amb els seus inquilins, però són una minoria. Les taules s’omplen, sí, però les consumicions són més modestes. Un 40% menys que fa mig any. No és poc. Per una terrassa de mida mitjana, posats a fer donem totes les dades, es pagaven en taxes abans de la pujada uns 2.500 euros anuals. Ara seran 10.000, o, tal com prefereix remarcar l’ajuntament, 27 euros per dia, probablement prop d’un euro per cadira.

Fa massa temps que aquesta ciutat practica l’alpinisme econòmic. Els rendistes s’uneixen a la cordada i escalen els preus. I ningú fa el primer pas per baixar del cim 

La qüestió, al que anàvem, és que a Ferran per 4.000 euros res es pot llogar. Allà, malgrat la pandèmia, els amos dels baixos comercials es miren de reüll. Passa el que es podria dir ‘efecte Idealista’, explica un comerciant de les poques botigues que resisteixen obertes. Al portal immobiliari, qui penja un nou anunci mira abans els dels altres, els pren com a referència. Si els preus escalen, simplement s’afegeix a la cordada. Alpinisme econòmic. Ningú a Ferran, de moment, ha decidit desescalar, iniciar el descens, i això que hi ha senyals inquietants, com la del número 23 de Ferran.

Potser això té la mateixa fiabilitat que mirar el pòsit del te o les entranyes d’una gallina, però en aquests baixos comercials hi havia abans de la pandèmia un Starbucks. La cadena manté oberts alguns dels seus cafès a Barcelona. D’altres estan temporalment tancats. El de Ferran està directament desmantellat. El més lògic és sospitar que no és per pur atzar, que darrere hi ha un raonament empresarial. Els propietaris que no abaixen els lloguers potser creguin que Ferran despertarà com la bella dorment, però Starbucks sembla que no es creu aquest conte.

Hi ha més símptomes, més enllà de l’ocupació de les terrasses i de les persianes apujades o abaixades, segons el cas, que la pandèmia ha revelat la fortalesa dels barris a l’antiga i les flaqueses de la parctematització d’una part de la ciutat. N’hi ha prou, per exemple, de comparar que diferents brillen els mercats de Gràcia, l’Abaceria i el de la Llibertat, al costat de la penombra en què encara es transita per part de la Boqueria, on algunes botigues continuen tancades a l’espera que tot torni a ser com abans, amb el que això comportaria.

El peix que es mossega la cua és la metàfora perfecta del que passa a la Boqueria, a mig gas, cosa que no convida a anar-hi, cosa que perpetua el mig gas, cosa que no convida a anar-hi...

En dues breus però recomanables entrevistes que acompanyen aquesta crònica, els regidors de Ciutat Vella, Jordi Rabassa, i de Gràcia, Eloi Badia, s’endinsen en algunes d’aquestes qüestions, fins i tot en aquesta anomalia que avui és la Boqueria, i, de passada, apunten com una mena de ‘i ara, què’.

Coincideixen a assenyalar que el futur només pot ser una feina coral. Dit així sona a lloc comú, a frase manual, però no. Assenyalen directament a la necessitat de rebaixar els preus dels lloguers, de pisos i locals comercials, no per imposició legal, sinó per sentit comú, perquè (coincideixen tots dos) el rendisme ha aconseguit que el delme que els camperols pagaven a l’Església o al noble de torn en les societats medievals per cultivar les seves terres sembli avui dia una ganga. Moltes famílies dediquen fins al 50% dels ingressos familiars a pagar la vivenda i més o menys el mateix passa amb molts negocis.

Algun dia, el que ha passat aquest 2020 a Barcelona s’analitzarà a les universitats, a les facultats de Geografia, d’Economia, d’Història o, qui sap, fins i tot a la de Biologia. L’any del riu Congo.