Robert Ramos, un fotògraf celestial

Aquesta aproximació al millor de la seva obra, que sota el títol ‘Seduït pels astres’ s’exposa actualment al Club Muntanyenc de Sant Cugat, podria encarar-se amb afany científic, o sigui, amb una enèsima explicació minuciosa de què és una superlluna o, pitjor encara, ressenyar de forma precisa que són en realitat els perseids i els seus cosins germans, els quadràntids i els gemínids, però per a la generació que es va emocionar aquell dia en què Tintín va eclipsar el sol lligat sobre una pira i que, ja d’adults, amb criatures a casa, riem quan Wallace i Gromit es van quedar sense ‘cheddar’ per a les galetes de mitja tarda i, molt resolts, se’n van anar a la Lluna, que per alguna cosa és de formatge, les fotos de Ramos són suggerents d’una manera molt diferent.

És aquesta una emoció que es té o no es té. El 2017, Ramos va voler presenciar i fotografiar el fenomen astronòmic més gran d’aquell any, que va ser batejat per la premsa dels Estats Units com ‘El Gran Eclipsi Americà’, un nom que no li venia gran a la cosa, una cosa així com conèixer Nijinski  i Pavlova en el zenit de la seva carrera. Mai abans en tota la història el ball del Sol i la Lluna havien tingut tant públic. Previsor, Ramos va triar el lloc menys propens a estar encapotat. Va resultar ser Idaho, un estat del qual amb prou feines ningú se sap la capital i, el que és més estrany encara, té una petita comunitat que parla eusquera, els ‘euskal estatubatuarrak’. Total, que els Ramos, perquè es va endur tota la família, se’n van anar a Idaho per ser testimonis, càmera en mà, d’aquell moment potser únic en tota una vida.

Hi havia els Ramos al voral d’una carretera i, en el moment culminant, quan la Lluna cobreix la totalitat del disc solar, van passar un parell de furgonetes d’UPS, alienes a tot allò, com si fos més important el repartiment dels paquets que presenciar aquest estremidor esdeveniment astronòmic. Els eclipsis, tot i que se sàpiga el seu secret, que la Lluna té la mida perfecta per cobrir el disc solar, la qual cosa ja és casualitat, són inquietants. Fins i tot els parcials, amb aquesta llum de bombeta de 125 watts amb què creen el dia somortament.

A Ramos, doncs, li va sorprendre aquell desinterès del parell de xòfers que van continuar en ruta durant el clímax de la foscor diürna. Que lluny queden aquells temps que un bon espectacle celestial, com l’eclipsi del 585 abans de Crist, segons Heròdot, va posar fi a la guerra entre lidis i medes o, més a prop, en el temps i geogràficament, el 1704, un meteorit es va estampar a prop de Terrassa mitja hora abans que es posés el sol i els dos bàndols de la Guerra de Successió ho van considerar una maledicció per al seu enemic.

Ramos és un Guadiana a les pàgines d’aquest diari. És allà, sempre disposat, quan el repte és capturar un d’aquests espectacles astronòmics, per als quals es necessita molt més que tècnica. Va aprendre l’ofici quan la fotografia era analògica i només després del revelatge es podia comprovar si l’exposició havia sigut la correcta. Amb el temps i les noves tecnologies, va aprendre a seleccionar el punt exacte en el qual situar la càmera. Dit tot això, només queda una cosa més a afegir.

La capital d’Idaho és Boise.