Carrers amb sobrenom

La societat catalana (com l’aragonesa) va patir una grafomania secular que feia d’anar al notari una cosa tan habitual com ara seria demanar hora al dentista. Feliços els arxivers que tenen a la seva disposició quilòmetres i quilòmetres lineals de documentació al seu abast, en molts casos esperant ser transcrita, digitalitzada o interpretada. Un d’aquests temples de l’arxivística és l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, i un dels seus fons és de l’Obreria. És a dir, el negociat on, des del 1351, es demanaven permisos d’obra per obrir finestres, refer o alinear façanes... (el que passés de portes endins era una altra cosa). Fa un temps que, dos arxivers, Laura Fortuny i Oriol Calvet, posen en ordre els expedients que van del 1771 al 1841. «És un dels fons més consultats, quan toca reformar un edifici de Ciutat Vella, tramitar la seva protecció patrimonial...», explica Fortuny. Però de vegades topen amb un escull: ¿quin carrer és aquest?

Resulta que el propietari de la finca i el mestre d’obres de vegades no citaven la direcció més o menys oficial. «Podien escriure el nom pel qual es coneixia popularment –diu Fortuny- o escriure’l d’una altra manera». Eren temps d’ortografia fluida, a més, i de diglòssia toponímica entre el castellà oficial i el català popular. De manera que han posat fil a l’agulla i han començat a sistematitzar tots i cada un dels ‘malnoms’ que rebien els carrers, alguns d’inèdits fins ara. I a esbrinar, que no sempre és fàcil, a quina via corresponien. Els responsables del nomenclàtor municipal ja tenen penjats a la web  els noms actuals de cada carrer de la ciutat i els noms oficials que van tenir abans. Però el nomenclàtor popular va més enllà de l’oficial.

Gràcies a una guia urbana del 1761 (’Manual i Guia de Forasters’) i buscant els carrers que limitaven cada illa de cases i ajuden a identificar-la, han anat ubicant algunes vies. ¿San Caetano? Allà hi havia el convent de Sant Gaietà, i el sol·licitant no va utilitzar cap dels altres gaires noms (Governador, Font Cremat, Ganober, Garrober) que ha anat tenint el carrer de Duran i Bas. El carrer «del Cisne» va resultar ser un tram de Ferlandina. El carrer Metges apareix en una llicència com a «dels Sants Metges». Sidé, com Sider, Ciré, Civé, Quadras o Quadradas. Més Alt de Sant Pere (i Més Baix) van ser Alta i Baixa, Alta i Baixa, Sobirà i Jussà. La plaça de Sant Agustí Vell hi va haver un temps en què no era vella, però a més per a d’altres era la plaça de la Blanqueria, o Pont d’en Capderà. De vegades els contemporanis tampoc s’aclarien: per demanar treballar al desaparegut carrer de Marquet d’en Gignàs, un mestre d’obres es va curar en salut va demanar permís per a «el carreró d’en Serra dit d’en Marquet».

Ara que ja podem tornar al carrer és un bon dia per parlar d’odonímia barcelonina! Sovint, en treballar amb els fons de l’AHCB ens trobem amb noms de carrers que no s’han recollit mai al nomenclàtor. En voleu saber alguns?
Vinga fil de noms inèdits de carrers de Ciutat Vella!

⬇️ pic.twitter.com/Noi3e9NZes

— Laura Fortuny (@lfbonet) 3 de mayo de 2020

Per cert: ¿per què a partir del 1771? «Demanar llicències d’obres era obligatori, però era més barat pagar la multa que demanar el permís. Fins que un capità general es va posar seriós el 1771, va pujar l’import de la multa i va deixar clar que s’enderrocarien les obres sense llicència», explica l’arxivera i historiadora. Des d’aleshores, cada vegada que es feia una obra que afectés la via pública, permís a l’instant.    

¿A partir de quin moment la rigidesa del nomenclàtor va fer que la creativitat popular deixés de crear noms per als carrers? ¿I fins a quin punt són vigents les denominacions populars que discrepen de les plaques fixades a les parets –a part de les que, com Els Quinze o Cinc d’Oros, han ressuscitat per desplaçar del nomenclàtor la monarquia; més difícil hauria sigut escollir un nom dels molts que va tenir la rebatejada plaça d’Antonio López; Sant Sebastià, Font de l’Àngel, Encants, del Vi, Dressenal...)

Avui dia els noms alternatius, més que a descripcions espontànies, responen a antigues denominacions en desús que els més grans –en alguns casos, només els molt grans– encara conserven. A Poblenou, per exemple, la carretera de Mataró (Pere IV), el carrer de Sant Pere (Marià Aguiló)...   

Pilons, carretons i funerals

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Fora també del món de les llicències d’obres centenàries, en un barri com el de Santa Caterina, on el procés de substitució del seu veïnat està ja a les últimes, segurament seran comptats els qui encara parlin del carrer del Piló per referir-se al tram estretíssim de Giralt el Pellicer amb un piló de pedra a cada extrem que impedia que hi entressin vehicles. O els qui denominin «plaça dels Carretons» a la de Santa Caterina. Allà s’aparcaven els carros de mà que traginaven gènere des del mercat a l’engròs del Born, com els de la coneguda foto de Miserachs. Seria una expressió amb vida, per tant, només entre els anys 20 i 70 del segle passat, i segurament s’esvairà sense deixar rastre.

Parlant del tema, mossèn Robert Baró, delegat de Patrimoni del bisbat, diu que en canvi, a la Barceloneta el nomenclàtor popular encara és viu. Pel carrer Andrea Dòria sortien les comitives fúnebres camí del cementiri. De manera que, és clar, per als veïns és «el carrer de l’Alegria». No ho busquin a Google Maps.