En nom de Cerdà

Han passat 160 anys des que la reina Isabel II –no la britànica, sinó la filla de Ferran VII i Maria Cristina de Borbó– va inaugurar l’Eixample. Era el 4 d’octubre del 1860 i de ben segur que va ser tot un esdeveniment. Tot i que poc o gens s’assemblava al que és avui, com és lògic. Empès pel seu origen (el Mas Cerdà de Centelles), el genial enginyer es va bolcar en la idea de portar el món rural a Barcelona. O com ell mateix ho definia, «ruralitzar la ciutat». Per això va projectar illes, al principi amb només dues façanes obertes, de manera que dins quedés un enorme jardí amb sortida directa l’exterior. És a dir, dues parets de quatre de possibles, sense comptar els xamfrans. Això permetria esmorteir l’absència de verd en la simetria urbanística característica de l’Eixample, que, sense voler, ha alterat la percepció dels punts cardinals, com si els carrers verticals assenyalessin el nord o el sud, i els horitzontals, l’est o l’oest. I, no, ni una cosa ni l’altra.

Ildefons, el justicier

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Una de les virtuts de Cerdà ha sigut llegar a la ciutat un esquema versàtil, capaç d’adaptar-se als temps. Potser és conseqüència d’aquest sistema repetitiu d’illes octogonals que, segons va explicar Manuel Angelón, amic de Cerdà, tenia un objectiu molt clar: «Era massa justicier i massa amic de la humanitat per distribuir la ciutat en barris de condicions desiguals, com si la tracés per a una població subjecta a la divisió per castes». En aquesta taula rasa s’ha anat imprimint el sentit dels temps. Fins als nostres dies, quan, d’alguna manera, i després de més de mig segle de dictadura de l’automòbil que va derivar en un repartiment molt desigual de l’espai públic, Barcelona intenta recuperar alguna cosa de l’essència del projecte original, que mai no va voler tant gris i tan poc verd. 

Les superilles. Però també els carrils bici, la supressió de places d’aparcament a la calçada, la conversió de carrers en zones de vianants, les zones 30... Fa dècades que Barcelona reinventa l’Eixample. Però, sí, les superilles són potser la culminació, l’element que ho aglutina tot. Van començar a desplegar-se a principis dels 90 en llocs obvis. A Gràcia i el Born. Però no va ser fins al 2016 que la ciutat es va atrevir amb les illes de Cerdà, tot i que fos al despoblat Sant Martí. El va seguir l’entorn del mercat de Sant Antoni i la idea, s’anunciarà el detall aquest dimecres, és seguir endavant en la consecució d’un Eixample més humanitzat. Deia Angelón que Cerdà «va pensar com un savi, va demostrar com un matemàtic i va sentir com un nen». La saviesa la marcarà la capacitat de no oblidar-se de ningú, inclòs el dret a la mobilitat privada. Les matemàtiques vindran amb les dades, sobre tot el que té a veure amb els desplaçaments des de fora de Barcelona, amb tot el que implica de carència en infraestructures i transport. I sentir com un nen és una qüestió d’il·lusió. Falta, no obstant, que sigui un desig compartit per tots.