El grafiter de rajoles de Barcelona

L’arrenques de la paret amb pudor de grafiter primerenc. És fàcil: està enganxada amb tires adhesives. És llavors quan descobreixes –però si no pesa– que no és una rajola de ceràmica, sinó una tela. Una rèplica grafitejada. La revises amb la mirada amb brillantor dels Goonies. I sí, al darrere s’hi amaga un paperet doblegat a l’estil mapa del tresor. L’obres mirant de reüll. «Aquesta rajola és teva», llegeixes en tres idiomes. «Penja-la al teu lloc favorit», insisteix la nota. «Comparteix-la amb el món». Firmat: #baldosasporelmundo. Així es comença a expandir per les xarxes aquest projecte amb ‘hashtag’. Un ‘street art’ col·lectiu. Art de carrer de posar i treure.

Aquesta és «una història de 20 x 20 cm». Així l’anomena ell: #elchicodelasbaldosas, s’ha rebatejat a Instagram. Joan Juncosa, 33 anys, arquitecte. En les seves estones lliures, grafiter de panots. Un artista de carrer que dona nom i cognom. «No crec que faci res dolent –diu arronsant-se d’espatlles–. I si té repercussions dolentes, mira, doncs vull donar la cara».

No s’amaga, no. Els seus grafitis format panot es desenganxen. Aquesta és la idea: «Que es moguin». Aquest dimarts n’ha col·locat quatre a plena llum del dia amb la torre Agbar de fons. En sol penjar almenys un per setmana. Sempre a mitja altura, perquè qualsevol els pugui agafar. Corre per Barcelona a la recerca de racons decadents meravellosos. «És tan important l’obra com el seu entorn», assegura. ¿El seu objectiu? «Ajudar a redescobrir la bellesa de l’espai públic –respon–. A fer-lo més nostre».

Deu haver enganxat pels carrers unes 70 rajoles en tres mesos, calcula. «Moltes vegades no passa res –assumeix amb resignació–: cauen a terra i les recullen els escombriaires». Però les altres vegades compensen: han reaparegut al pont de Galata (Istanbul), en un carrer de Trapani (Sicília), amb Venècia de fons.

View this post on Instagram

A post shared by Joan #elchicodelasbaldosas (@juncosa_bcn)

Feia tres anys que el Joan no tocava un pinzell, des que va marxar de Tarragona. Ironies preconfinament: deia que no tenia temps. Amb la vida a batzegades en pandèmia, va reprendre les teles i va revisar aquestes idees que té apuntades en una llibreta des de fa 10 anys. «Idees per revolucionar el món», diu rient. «A veure, ¿què fem?, ¿com ens intentem sentir més units ara que estem tan dispersos?».

El projecte va germinar amb una mudança. «Coses del 2020»: veïns que de sobte perden la feina i se’n van. «Jo volia que tinguessin alguna cosa de Barcelona –recorda Joan–, una cosa fins i tot de casa nostra. Tots els pisos del seu bloc tenen rajoles hidràuliques. Així que va replicar els panots en teles de 20 x 20 amb base acrílica i esprais acolorits. «Emporteu-vos això». Els va donar quatre peces, juntes formaven una flor. «Van fer una competició –relata l’artista–. Cadascú la va penjar a la seva terra. Al seu lloc favorit. A la seva ciutat d’origen». El País Basc, Marsella i dos a l’Argentina.

«M’està encantant això –va pensar el grafiter neòfit–, en vull més. Però no vull escollir jo amb el dit. Que el carrer jutgi». I va començar a penjar les seves teles a la intempèrie. «Ets el noi de les rajoles», li van començar a dir els seus amics. «I a sobre Juncosa rima amb ‘baldosa’» A finals d’octubre s’estava estrenant a Instagram.

Notícies relacionades

Festival per a promoure el benestar emocional dels joves a Barcelona: una cita imperdible el 30 de novembre en el CCCB

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

A hores d’ara, les seves obres llampants fins i tot tapen desperfectes de les voreres. «Perquè em vaig fotre de lloros amb un forat», es justifica l’artista. «Un panot que faltava». A part de maleir la mare d’algun regidor, ell el va tapar amb una rajola tunejada (aquesta de paviment, de les que tiren a les obres). Ja ha tapat cinc forats. Si li preguntes per què, et parlarà del ‘kintsugi’. És una tècnica japonesa amb moral vital: arreglen fractures de ceràmica visibilitzant les esquerdes amb pols d’or o plata. Hi ha qui ho resumeix com «la bellesa de les cicatrius».

¿On anirà a parar tot això? «Ja, no en tinc ni idea –respon el seu ideòleg–. D’entrada, aquesta incertesa és el que et fa treballar-t’ho». De moment, li han demanat fins i tot terres. «La meva idea no és vendre això». Ell prefereix parlar de fer un món millor. «No és tan difícil –diu amb la convicció de Greta Thunberg–. Les petites coses són poderoses».