Una oració per l’ànima comercial de Barcelona

‘Comerços emblemàtics de Barcelona’. Així es diu el llibre. Porta el segell de l’editorial Efadós, coneguda, ¡glubs!, per una llarga i exitosa col·lecció d’obres que recorden com eren abans i ja no són alguns pobles, ciutats i barris de Catalunya. ‘Calella desapareguda, Cadaqués desaparegut’, ‘Sarrià desaparegut’ ... En meitat d’un catàleg amb aquest enfocament, el llibre de Vilarrúbies podria semblar una premonició funesta, però és el contrari, és un repàs, rigorós com mai abans fins ara, sobre què queda a Barcelona i, sobretot, què és realment possible fer per preservar-lo vist que, quan se li pregunta pels seus plans al respecte, fa anys que l’autoritat competent fa una cosa que es defineix amb un verb lamentablement poc utilitzat en castellà i que no té igual, ‘cantinflear’.

A Vilarrúbies, arquitecte de professió, la crisi del 2008, que va sacsejar tant el seu gremi, li va brindar l’oportunitat d’explorar una afició que va heretar de l’ofici del seu avi, Rafael Vilarrubias, corresponsal fotogràfic de ‘La Vanguardia’ a Girona durant la guerra civil. Així que amb una Leica penjada del coll va iniciar aquesta recerca pacient del teixit comercial més singular de Barcelona, però ho va fer en un moment en què morien, sovint per la pandèmia arrendatària de la qual tant s’ha parlat, establiments irrepetibles. Tant és així que una desena llarga dels 110 establiments referenciats al llibre ja no són entre nosaltres, i entre aquests hi ha difunts gairebé irreemplaçable, com la llibreria Millà, per citar un cas, fundada per un actor, Lluís Millà, el 1901, que durant el franquisme va amagar literatura en català en un amagatall com si fos una Ana Frank i que, arribats els anys 70, va ser un jaciment al qual les companyies teatrals anaven a la recerca de textos inèdits o oblidats per representar en escena.

Cada negoci, poc o molt, és un personatge d’aquesta novel·la anomenada Barcelona. Alguns ho són per avis, com la farmàcia Zoila Agramonte, que va arrelar a la plaça de Llana el 1710, poca broma. D’altres, perquè s’hi poden explicar aventures que ni tretes d’un guió de Rafael Azcona, com les del Bar del Pi. El 1927, la Pepita i l’Enric, el matrimoni que va fundar el negoci, se’n va anar fins al port el dia de la inauguració i va tirar les claus al mar, perquè deien que obrien per no tancar mai. I caram si ho van complir, ja que fins al 1936 el bar estava obert les 24 hores del dia. La qüestió és que van començar els bombardejos aeris i quan va ser necessari per primera vegada anar a la carrera a un refugi van recordar no només que no tenien claus, sinó que van descobrir que les persianes no baixaven.

Vilarrúbies és autor de les fotos, que són per treure’s el barret (comprat, si pot ser, a la Barreteria Mil, del carrer Fontanella), però també és responsable d’una tasca que ningú havia portat a terme fins ara amb tanta meticulositat i paciència, la comprovació primmirada i documental de totes les dades, fins a descobrir errors importants en les dates d’obertura que fins ara es donaven per certes.

Això, en qualsevol cas, és el de menys. El que és crucial és que després d’anys de funerals per Musical Emporium, per El Indio, per la botiga de joguines Foyé o pel trasllat de la magnífica botiga d’eines de pesca Casa Calicó (per cert, es va mudar perquè li pujaven el lloguer i fa tres anys que el local segueix tancat), el llibre de Vilarrúbies és una mirada per fi optimista, gairebé un manifest fotogràfic a l’espera d’a veure si d’una vegada per totes apareix en aquesta ciutat un Francisco Toledo que es rebel·li contra tanta resignació.

La més cèlebre heroïcitat de Francisco Toledo, ‘el bruixot de Juchitán’, és poc coneguda a aquest costat de l’Atlàntic. El 2002, McDonalds va voler obrir una de les seves franquícies just al davant del sòcol d’Oaxaca (Mèxic). Als habitants d’Oaxaca, aquella amenaça els va provar tan malament com als barcelonins, se suposa, la pèrdua sentimental de la Rambla. Toledo, artista respectat dins i fora del seu país, va organitzar i va encapçalar una protesta tan espaterrant que la multinacional se’n va anar amb les seves hamburgueses a un altre carrer.

El llibre de Vilarrúbies no arriba a tant, però compta amb unes molt oportunes reflexions de Lluís Permanyer, far dels cronistes barcelonins. «En una visita a Berlín Oriental, vaig veure molt clar que era una ciutat pràcticament morta: la falta de botigues l’havia condemnat a mostrar un panorama fosc i sense vida. La globalització i les franquícies han provocat una altra perversió: els principals carrers d’aparadors del món són gairebé tots iguals, ja que han estat inundats per les mateixes grans marques de luxe». Quin gran sarcasme que el capitalisme al final hagi sigut el motor d’una uniformitat gairebé soviètica.

En una d’aquestes reflexions, Permanyer proposa un remei simple com una aspirina a aquest degoteig de defuncions de botigues emblemàtiques. No es tracta de declarar-les patrimoni cultural de la ciutat. Tampoc és necessari que l’ajuntament s’animi i compri les finques per ser un llogater equitatiu. És més fàcil. «Els barcelonins hi hem d’entrar i comprar, que és l’actitud més eficaç per aconseguir que aquests estimats emblemàtics puguin seguir al peu del canó». Només el mecanisme d’un càntir és més simple que això.

El primer de la llista dels establiments recopilats al llibre, el Colmado Múrria, precisament té a la porta un cartell manuscrit en què demana disculpes a la seva clientela perquè aquests funestos 2020 i gener de 2021 ha hagut d’escurçar l’horari. «Som pocs i seguim gràcies a vosaltres», diu el rètol. L’amo, Joan Múrria, secunda el que diu Permanyer, però opina que una mica d’ajuda institucional no seria mal rebuda. Sap que la regulació dels lloguers no arribarà aviat, dubta que l’ajuntament algun dia es converteixi en el més gran i bondadós propietari de la ciutat, també desconfia que la protecció patrimonial sigui un mètode realment eficaç per frenar el tancament de botigues emblemàtiques, però té una proposta simple i aparentment fàcil. Reclama que com a mínim el manteniment de les fusteries, vidrieres i marbres centenaris que fan d’aquestes botigues un lloc singular i un patrimoni comú de la ciutat sigui objecte d’algun tipus de subvenció quan sigui necessari.

Toca, retratada ja Norma Jean, un epíleg. ¿Val la pena tant esforç? La resposta natural és que sí, però fa curt, perquè podria semblar que és només per motius estètics i sentimentals. Al llibre, Vilarrúbies i Permanyer van més enllà i recomanen la relectura d’un famós article de George Steiner, ‘Els cafès són un tret característic d’Europa’, una reflexió molt seriosa sobre què hauria sigut d’aquest vell continent sense les seves cafeteries, un sostre capaç d’albergar alhora el debat intel·lectual i el xafardeig, la cultura i la política. Per extensió, qualsevol establiment en què et coneixen i et tracten bé té, segons es miri, l’ànima d’una cafè. A la Glacera es va concedir el premi Nadal el 1949. Al Bar del Pi es va fundar el PSUC. A la Granja 1872, tristament tancada des de fa mesos, era possible conversar sobre el futur amb l’esquena recolzada en la muralla romana de l’antiga Barcino. A Foix de Sarrià endolcien les seves reunions no només el poeta Josep Vicenç, sinó també els seus amics Salvador Dalí i Joan Miró. En més d’una ocasió, al Bar Marsella va perdre la verticalitat del seu més d’1,82 Ernest Hemingway. A la Granja Viader va néixer l’aliment de diverses generacions, el Cacaolat. En definitiva, ¿mereix o no ser salvada l’ànima de Barcelona?