barcelonejant
Antonio López, no només un negrer
Ja no té estàtua, però encara té plaça qui va ser el barceloní més ric del segle XIX, el marquès de Comillas, un personatge controvertit i no només per enriquir-se amb el tràfic d’esclaus
L’estàtua d’Antonio López va ser descavalcada del seu pedestal el 4 de març del 2018 perquè algú que va comerciar amb esclaus, com es va remarcar durant la gresca organitzada per celebrar un acte tan simbòlic, no mereix honors a Barcelona. La plaça, vaja, encara continua dedicada a Antonio López. Hi ha plans per canviar-li el nom. Quan passi, serà el seu sisè baptisme. La qüestió és que en meitat d’aquest insòlit parèntesi, de dos anys ja, Martín Rodrigo Alharilla, professor d’Història Contemporània en la Universitat Pompeu Fabra, acaba de publicar la més exhaustiva biografia sobre López, marquès de Comillas, gran d’Espanya i, probablement, el barceloní més adinerat de tot el segle XIX, un retrat en alta definició amb què, segons es miri, la condició de mercader d’esclaus no seria l’única raó de pes perquè la seva estàtua avui reposi en un magatzem municipal.
‘Un hombre, mil negocios’ és una profunda immersió documental que no només acredita que López va ser un eixerit mitjancer en la compra i venda d’esclaus a Cuba quan era jove, sinó que quan va deixar enrere aquella etapa, quan va tornar a la península amb una gran fortuna, es va convertir en el paradigma d’una prototípica classe d’empresari espanyol que només entén i practica el lliure mercat si el poder polític li subjecta el paraigua quan plou. Els episodis ‘lopesians’ que relata Rodrigo Alharilla resulten tan contemporanis que, a la seva manera, es podria interpretar que, a més d’una biografia completíssima, el llibre és una obliqua admonició sobre els temps econòmics que corren.
L’autor no és un desconegut en aquesta sempre discutida matèria. El 2017 va sorprendre a la comunitat acadèmica i, sobretot, a la política amb el capítol inicial d’un llibre coral titulat ‘Negreros y esclavos, Barcelona y la esclavitud atlántica’, en què revelava que tres avantpassats d’Artur Mas van ser capturats per la flota britànica amb (com diria Hergé) ‘stoc de coc’. Llavors donava dades minucioses. El ‘Pepito’ un falutx del rebesavi Joan Mas Roig, per exemple, va ser interceptat el 1844 amb 825 esclaus a bord. El passat negrer de la família no és una cosa de què es presumeixi, però els temps corren en contra de l’ocultació, celebra Rodrigo Alharilla, gràcies que al Regne Unit tota la informació sobre tan infame tràfic d’éssers humans ha sigut per fi digitalitzada i oberta al públic per a la lliure consulta. És així, en part, com ha aconseguit de manera inequívoca concloure el debat sobre si Antonio López va ser un negrer o si, al contrari, com han defensat aquests últims anys alguns hereus de la burgesia catalana, José Joaquín Güell de Ampuero, per exemple, això només són maledicències, ja que aquest afirma que en veritat va ser «amb diferència l’empresari més important de la història de Catalunya» i un mecenes que «va fer més pel renaixement de les lletres i les arts catalanes que el Departament de Cultura en les últimes quatre dècades».
La llegenda literalment negra sobre López va començar dos anys després de la seva mort perquè el seu cunyat, Francisco Bru Lassús, enemistat amb ell, va publicar un encès libel en què, sobretot, destacava que el marquès de Comillas, intocable en vida, «s’entenia amb els capitans negrers i a l’arribada dels barcos comprava tot el carregament a baix preu a Santiago de Cuba i l’enviava a l’Havana i a altres punts de l’illa». Per als defensors de la figura de López, una venjança ‘post mortem’ com aquella es desacredita per si sola, però el cert és que el missatge va calar.
El 1902 ja es va proposar a Barcelona fondre l’estàtua de la plaça que portava el seu nom i amb el mateix bronze erigir-ne una a Jacint Verdaguer, que acabava de morir, admirat a la ciutat per la seva obra, escrita en part, per cert a bord dels barcos de la naviliera de López. El 1936, començada ja la Guerra Civil, el monument sí que va ser finalment enderrocat i no va ser fins a 1944, per ordre de l’alcalde Miguel Mateu, que es va encarregar una nova fosa.
La recerca de Rodrigo Alharilla avala les acusacions d’aquell cunyat ofès i conclou fefaentment que aquell jove que va arribar a Cuba el 1838 per obrir un colmado de productes d’encant aviat va veure l’oportunitat de fer negoci amb alguna cosa que des de ja feia un any era il·legal a l’Espanya peninsular, el tràfic transatlàntic d’esclaus. El 1850 va ser sorprès quan recollia un carregament d’africans en una platja cubana, transportats a bord de la goleta ‘La Deseada’. A la Cuba colonial, la compra i venda de persones no estava prohibida, però sí la importació des de l’Àfrica, així que el que va passar en aquella platja ja seria, per si sol, una indeleble taca curricular en el prohom que un dia seria López. Però hi ha més proves.
«Compren negres dels dos ‘secses’ en partides i solts al comptat els senyors Antonio López i germà». L’anunci, publicat a ‘El Redactor de Santiago de Cuba’, afegia la direcció als interessats: carrer de la Marina, número 38. Que amb els beneficis de cada transacció es poguessin amassar fortunes no és estrany en vista d’un parell de xifres que Rodrigo Alharilla posa sobre la taula. Als Estats Units, diu, es calcula que van arribar capturades a l’Àfrica i traslladades per força unes 390.000 persones. A Cuba, amb idèntic sistema i propòsit, unes 900.000.
A mitjans del segle XIX, l’Havana era la quarta ciutat més poblada d’Amèrica, després de Mèxic, Lima i Nova York, un urbs capaç de desafiar en prosperitat Barcelona. El primer ferrocarril d’Espanya, de fet, no va ser el de Mataró, sinó el de l’Havana. Però el 1852 l’illa va encadenar un terratrèmol, unes pluges torrencials i una epidèmia de còlera, tres catàstrofes que, potser, van empènyer López a tornar a la península. Va elegir Barcelona, i és sobre aquesta etapa sobre la qual Rodrigo Alharilla dibuixa un retrat hiperrealista de l’empresari descavalcat d’una estàtua fa dos anys.
Molt resumit, perquè sempre és millor llegir el llibre, López, a més d’altres negocis, funda una naviliera per a la qual aviat trobarà un lucratiu ús. La insurrecció a Cuba és creixent. Ell i 127 empresaris espanyols més, la majoria catalans, pressionen el Govern perquè enviï tropes a l’illa. El segle XIX no és precisament una bassa d’oli a l’Espanya peninsular. Se succeeixen les guerres carlines, cruentes i cruels fins a límits insospitats. López i els seus associats s’encarreguen de reclutar voluntaris. El Govern cedeix, però no té barcos amb què transportar la tropa. López, sí. Cobra per cada soldat i, el que és millor, treu un enorme benefici pel que consumeixen a la cantina durant la travessia. Tant és així que, quan és incapaç de satisfer tota la demanda de barcos que requereix la missió militar, sotsarrenda el transport però es reserva la gestió de les cantines.
López és un empresari, per dir-ho d’alguna manera, molt florentí, però no en la més elegant de les accepcions d’aquest terme. Els seus defensors, que aquests últims anys han clamat contra «l’orgia de puresa històrica» que les autoritats pretenen imposar a la llista de carrers de ciutats com Barcelona, afirmen que en realitat era un Steve Jobs o un Bill Gates ‘avant la lettre’. Passen per alt, sens dubte, un altre episodi al qual a l’autor del llibre dedica un sucós capítol.
Espanya era, entrat ja l’últim terç del segle XIX, una anomalia a Europa. En la majoria de capitals del vell continent ja es passava una certa vergonya pel passat esclavista i a Barcelona i Madrid encara es defensava públicament la seva conveniència. En aquest context, el 1870 Antonio López va ser un indispensable promotor de l’anomenat Cercle Hispà Ultramarí, el més pròxim a un partit negrer que hi hagi hagut a Espanya. Va fracassar en el seu intent d’evitar l’abolició de l’esclavitud en les colònies hispanes, és cert, però en la seva curta història hi ha un episodi que Rodrigo Alharilla ha tingut el gran encert de rescatar de l’oblit.
Notícies relacionades
Amb Juan Güell com a president i Antonio López al lloc de vicepresident, el Cercle Hispà Ultramarí va nomenar soci d’honor un periodista i escriptor de desconcertant record, José Ferrer de Couto, exmilitar, protagonista de duels a pistola, director d’un diari a Nova York pròxim a les tesis confederades del sud esclavista i, que probablement li va obrir les portes del Cercle, autor d’un llibre titulat ‘Los negros en sus diversos estados y condiciones, tales como son, como se supone que son y como deben ser’. En el seu temps no era un ningú. A la seva mort, ‘The New York Times’ li va dedicar un extens i amable obituari, malgrat les seves detestables opinions. Afirmava que als africans no podia fer-se’ls millor favor que «arrencar-los dels altars del Dimoni i trasplantar-los a terres cultes on a la fi arribaven al coneixement de Déu i de la vida social, pels camins de la religió i el treball». Ni tan sols utilitzava l’expressió «esclavitud» per referir-se al que realment era allò. Preferia anomenar-ho «institució organitzada del treball forçat de negres». Les seves idees eren les de López i viceversa.
Ferrer de Couto no té carrer a Barcelona. López, com s’ha dit al principi, encara té la seva plaça. La seva estàtua continua dreta, però a centre de col·leccions municipal de la Zona Franca, vaja, en un dipòsit. Per les seves mesures, dorm al ras. Té parella. A la seva esquerra hi ha la ‘Victoria’ que Frederic Marès va esculpir per encàrrec del franquisme. ¿És adequat aquest retir? Rodrigo Alharilla opina que si Espanya fes la penitència que han fet abans països com el Regne Unit o Holanda, la destinació d’aquesta estàtua hauria de ser un museu en què s’exhibís en el seu adequat context, no per a més glòria del personatge, sinó per a contrició col·lectiva. Potser algun dia...
