Aleix Clapés, el pinzell de Gaudí i Güell

L’un i l’altre el van portar a tenir tants amics com enemics. Casas i Rusiñol el van respectar. Picasso i Casagemas, no tant: «Si veieu Opisso digueu-li [...] que engegui a passeig en Gaudí i la Sagrada Família, i també el boig d’en Clapés», li van escriure per carta a Ramon Reventós, el 1900. Feliu Elias afirmava que era una «calamitat plàstica» i un «energumen sense humanitat ni maneres». Per contra, Raimon Casellas el tenia per «un geni» i Claudi Lorenzale el considerava el seu alumne predilecte. Vaja, una rara avis del món de l’art català amb tants defensors de prestigi com crítics acèrrims. Amb tot, va ser el pintor de capçalera d’Eusebi Güell i Antoni Gaudí. I milers de turistes, els que passen anualment per la Pedrera i el Palau Güell, admiren (o admiraven en temps pre-Covid) la seva obra. 

El final d’una amistat

«Després de la seva mort van prevaler els detractors. La gran reticència a mirar Clapés d’una manera objectiva i el voler jutjar-lo sempre per la seva obra més irregular han fet que hagi sigut totalment oblidat i menyspreat», afirma Casamartina. Fins ara. L’historiador de l’art i el seu col·lega Carlos Alejandro Lupercio estan disposats a col·locar el pintor en el paper que li correspon, per a això han organitzat la primera gran antològica: ’Aleix Clapés, l’enigmàtic pintor de Güell i Gaudí’. ¿On? Al millor lloc per apreciar-lo: el Palau Güell, la gran col·laboració de Gaudí i Clapés. L’altre gran treball conjunt, la construcció de la Pedrera, va acabar entre malament i fatal. El geni modernista volia que Clapés compartís tela amb un protegit seu, però Clapés va pactar directament amb Milá fer l’obra sencera. El gest va acabar amb anys d’íntima amistat entre els dos creadors i amb l’abandonament de Gaudí de l’obra (ja gairebé acabada). 

Notícies relacionades

2.160 canelons de solidaritat

Badalona encén el seu arbre gegant

Les raons sobre l’acord entre el pintor i l’empresari cal buscar-les en el blanqueig de diners. Res que tingui a veure amb el fisc sinó més aviat amb assumptes de faldilles. Milá era un faldiller i la seva dona, la que tenia els diners; així que Milá comprava indiscriminadament obres a Clapés a un preu més baix del que després justificava a casa, la diferència se la quedava per als seus ‘affaires’. Aquesta col·lecció va acabar en els fons del MNAC, el museu públic amb més obres del pintor. A les seves reserves hi ha una gran tela enrotllada: ‘Hèrcules i Pirene’; la seva bessona ‘Hèrcules buscant les Hespèrides’ hi va ser fins fa cinc anys. Llavors la peça de 420 x 345 centímetres va tornar al seu lloc original al Palau Güell i és una de les obres de l’exposició, igual com les pintures que va executar per a les parets i les impressionants portes del saló central. Un espai que «resumeix tots els vessants de Clapés, des del brutalisme al seu interès pel segle d’or espanyol, passant per una pintura que podria ser expressionista i el seu costat més amable i burgès». A les golfes del palau llueix la resta de l’exposició, amb una trentena de peces, moltes de les quals inèdites. Algunes d’aquestes, encarregades per Güell, com dos retrats familiars, però mai van ser entregades, doncs igual que va acabar malament amb el seu gran amic Gaudí, Clapés també es va barallar amb el seu mecenes. ¿El motiu? No està clar. 

El misteri del Kremlin

No en va la vida de Clapés és un gran buit documental per omplir. Entre les coses a esbrinar figura l’anècdota amb Trotsky i Stalin. La família assegura que ‘El Peó’, l’obra més preuada del pintor, va ser comprada pel líder revolucionari a París el 1920 i portada al Kremlin. Després de la mort de Clapés, els seus descendents van escriure al Govern soviètic preguntant per l’obra i la resposta, confirmant la seva possessió, va arribar del mateix Stalin però la missiva va ser destruïda, per por, a la postguerra. Casamartina i Lupercio s’han proposat trobar la tela. De moment, la peça no consta a l’inventari del Kremlin però la directora dels museus russos l’està buscant. A saber.