L’origen del món català

D’acord. El Musée d’Orsay té ‘L’origen del món’. És un quadro immortal. El 1866, Gustave Courbet, perdó per la definició, va pintar la foto del carnet d’identitat d’un pubis femení sobre una tela de 46 per 55 centímetres i no hi ha any en què per una cosa o una altra aquesta revolucionària obra no salti als titulars de la premsa. L’última ocasió va ser el setembre passat. El museu parisenc no va deixar entrar a una jove, Jeanne, per vestir un abismal escot. El 2010, un altre exemple, la ‘performer’ luxemburguesa Deborah de Robertis es va asseure davant el quadro, despullada de melic a peus, per tal de mostrar el que, segons la seva opinió, Courbet no es va atrevir a ensenyar, el veritable ‘big bang’, o sigui, la seva vagina amb els finestrons oberts de bat a bat. Va ser un gran escàndol. Val. El que dèiem. París té Courbet, però aquesta secció, ‘barcelonejant’, es va trobar l’altre dia, de cop i volta, davant el que mereix ser qualificat com diverses versions catalanes de l’origen del món. Són un conjunt d’obres titulades sense eufemismes, ‘Vagina’ i ‘Sexe femení’, per citar-ne dos a l’atzar, totes dues datades entre 1870 i 1872, o sigui, absolutament contemporànies de Courbet i atribuïdes a dos dels pinzells més notables de l’art pictòric català de la segona meitat del segle XIX. Amb tots els ets i uts, els hi ho explico.

La cosa va començar arran d’un suggeriment de l’historiador del lúbric Albert Domènech Galderich. Amb cita prèvia, va explicar, l’antiquari Albert Martí Palau mostra aquestes setmanes al públic l’altell del seu establiment, en el número 1 del carrer de Gràcia, un pis en el qual ha muntat una formidable exposició titulada ‘Acadèmies i Ultraacadèmies’. La idea és realment molt seductora. Albert atresora una molt nombrosa selecció d’obres gestades durant els últims tres segles a les acadèmies de dibuix. Res de bodegons i natures mortes. El cos humà. Nu, és clar. La col·lecció exhibida en aquest altell com si fos el Gabinet Secret de Nàpols, és realment sorprenent.

Hi ha peces molt ancianes, com dues estampes de William Hogarth (una cosa semblant al satíric Jonathan Swift del carbonet), un tors a llapis de Juan Antonio Conchillos, un nu masculí a càrrec d’Anton Raphael Mengs..., vaja, en resum, obres d’artistes reputats en el seu camp.

En una segona sala, que té la seva gràcia, Albert ha ordenat els dibuixos d’acadèmia amb un simple però eficaç rigor de metge forense. En una paret hi ha els nassos. En una altra, els ulls. La tècnica del dibuix al natural s’aprèn realment així, amb un domini de cada porció del cos. No hi ha dreceres. En una altra paret, que faria segur les delícies de Quentin Tarantino o Luis García Berlanga, hi ha només peus despullats. La de les mans mereix un punt i a part, perquè condueix directament a la gran sorpresa de la visita.

Entre el conjunt de mans destaca un dibuix a llapis de Fabián Bisbal, datat el 1842, i que, vistes les firmes de l’anvers i del revers, es dedueix que és un examen. Juan Antonio de Ribera, el professor, li dona el passi a l’alumne. En aparença, l’obra és simplement el repte de reproduir amb bon ofici una mà dreta. El detall que mai hauria de passar inadvertit és que el que aquesta mà subjecta entre el dit índex i el medi, és un pit. Allà hi ha l’intringulís de l’exposició del ‘gabinet secret’ de Palau Antiguitats, aquest lent però inevitable pas a pas en el qual la simple representació del cos humà s’endinsa en el terreny de l’erotisme i, no gaire més tard, directament en el de la pornografia.

A ‘Escorxador Cinc’, la novel·la que el va fer cèlebre, Kurt Vonnegut explica una història difícil de corroborar però creïble. Recorda que Louis Daguerre va donar peu a l’aparició de la paraula ‘fotografia’ quan va aconseguir fixar una imatge sobre una placa de metall coberta d’una fina pel·lícula de iodur de plata. Això va ser el 1839. Només dos anys després, això explica Vonnegut, un ajudant de Daguerre, André Le Févre va ser detingut per intentar vendre una fotografia clarament pornogràfica en la qual, sense entrar en més detalls dels imprescindibles, apareixien en escena una dona i un poltre. Le Févre es va defensar davant el jutge. Va dir que allò era art, una representació d’algun episodi de la mitologia grega, per allò de la fixació que tenien els déus de l’Olimp a l’hora de prendre la forma d’animals i fornicar amb les mortals. No el van creure. Va morir a la presó.

La qüestió és, segons Albert Martí Palau, que potser és humanament impossible posar fre al pas de l’acadèmia a la ultraacadèmia, és a dir, a més enllà de les fronteres del convencional. Gloriosa és, doncs, la tercera sala de l’exposició, amb obres, com era de preveure, d’Eusebi Planas, dibuixant, aquarel·lista, litògraf i pornògraf català de categoria. No només ensenya Albert una selecció de la seva obra emmarcada, sinó que fins i tot té un volum formidablement conservat d’‘¡Acadèmies de dona!’, un conjunt de 40 litografies pujades de to tan rar de trobar que, segons Domènech Galderich, només li consta un exemplar disponible de cara al públic a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll.

Planas va ser, en majúscules, un pioner en la seva època, per no dir directament un Larry Flynt. L’ús de models despullades tenia un halo de clandestinitat i, per descomptat, l’exhibició de l’obra ja acabada, un plus de gosadia i desafiament a la convenció. El 1893, documenta Domènech Galderich, van ser retirades diverses obres de la Sala Parés i de l’Ateneu perquè van ofendre el corrent més ultracatòlic del modernisme català. La visita a l’estudi de Planas era, pel que sembla, un viatge en el temps, no a l’actual, que s’ha tornat més púdic del que sembla, sinó al clàssic precristià o, millor encara, al del ‘shunga’ japonès dels segles XVII, XVIII i XIX. Planas era un home molt ben dotat per al dibuix, però també per al comerç. Enquadernava les seves obres sota l’aparença de llibres avorrits, ‘El joc del billar’, per exemple, perquè els seus adinerats clients els poguessin encaixar a les seves biblioteques particulars sense despertar sospites.

I arriba aquí, ara, el promès al principi en el primer paràgraf i en el títol. L’origen del món català.

Del quadro de Courbet es remarca, des del punt de vista de la història de l’art, que no necessita una excusa. Aquell pubis no és el de la Susanna bíblica contemplada pels vells. Tampoc és el de, posem per cas, Pasífae, a la qual Posidó va condemnar a una fília sexual força rareta, per no dir bovina. No hi ha motiu per elegir la temàtica més enllà que el de la sexualitat explícita. Courbet, pintor de bodegons si era necessari, va creuar una frontera no transitada a Europa des de feia gairebé 1.800 anys, però això seu no va ser una epifania pictòrica sobtada, sinó que, com ha estudiat profundament Ricard Bru, professor d’Història de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Courbet només va ser un més de tants artistes vuitcentistes que es van meravellar amb el desembarcament de l’art eròtic japonès al vell continent, sobretot a París, on hi va arribar a haver botigues especialitzades en el tòrrid ‘shunga’.

A ‘Acadèmies i Ultraacadèmies’, a l’última paret de la tercera sala, Martí Palau ha col·locat perquè brillin amb llum pròpia algunes primeres aproximacions a l’origen del món que porten la firma de Ramon Martí Alsina, anomenat en alguna ocasió ‘el Courbet català’. També ell va quedar encisat per l’influx japonès. Albert treu llavors, al final de la visita, un as de la màniga. Va a la seva biblioteca personal i torna amb un llibre de Bru sota el braç, ‘Erotic japonisme’, un exhaustiu i molt ben il·lustrat treball d’investigació en què es comparen els quadros dels artistes europeus amb obres precedents de l’art eròtic japonès. Utagawa Kunisada va pintar el 1827 un quadro realment molt semblant al que Courbet va realitzar per encàrrec el 1866. Martí Alsina va recrear al voltant de 1870 la subtilesa de la masturbació femenina inspirat en treballs previs de Kitagawa Utamaro de 1803.

Però el veritable origen del món català és una tela de parador desconegut, ja que és d’una col·lecció particular no revelada, i que porta la firma de (paraules importants) Marià Fortuny. Al llibre de Bru és a la pàgina 18. Treu el singlot. Impossible mostrar-lo aquí, no només per qüestió de drets d’imatge, sinó perquè, si de la versió digital d’aquest article es tracta, corren temps en què la censura la imposen al seu aire els amos de les grans companyies de xarxes socials. Algunes no perdonen ni un mugró.

#loriginedumonde pic.twitter.com/JSH3WuRj61

— Deborah de Robertis (@D_derobertis) 18 de febrero de 2016

Que Fortuny va sucumbir a l’encanteri japonès està àmpliament acreditat. En algun dels seus quadros més reconeixibles així ho demostra sense embuts. Al MNAC, per exemple, destaca enmig de la seva vasta col·lecció un oli bastant ‘courbetià’ de Fortuny, ‘Carmen Bastián’, en el qual la model, vestida, es digna a mostrar el pubis a l’espectador. Bru no està plenament convençut que aquell sexe femení de la pàgina 18, malgrat la data, 1870, i la firma, sigui realment de Fortuny, però el que sembla indiscutible és que fa 151 anys algú va retratar per aquestes latituds i longituds l’origen del món tal com Deborah de Robertis afirma que realment va ser. Amb tots els ets i uts. I català.