Guille López «Tots els carrers haurien de tenir, com a molt, un sol carril per a cotxes»

-¿Ha sentit alguna proposta electoral sobre com reduir els nivells de contaminació?

Ni una. Vaig veure el debat de TV-3 i no es va citar en cap moment. No n’he sentit res, així que suposo que no és una prioritat per a cap dels candidats.

-¿Li sorprèn?

La política està molt allunyada de la realitat. I tot i que de vegades es parla del centralisme de Barcelona, crec que la inèrcia en l’àmbit de Generalitat és no incloure la contaminació en la reflexió de país, com si fos un problema local.

¿Per què creu que aquest tema no és a l’agenda política?

Sí que hi és en àmbit municipal, però en àmbit de Govern crec que veuen més costos polítics que beneficis. Continuem lligats a un model antic de progrés vinculat al vehicle privat.

Potser no en la política, però sí que cada cop més en l’agenda ciutadana. ¿Què ha canviat?

Cada vegada hi ha més evidències de com la contaminació afecta la salut dels ciutadans. Estem deixant de normalitzar un model de ciutat en el qual el cotxe és predominant. I també perquè el confinament ens ha permès veure la ciutat sense vehicles i els beneficis que això suposa pel que fa a qualitat de l’aire i el soroll. Hem pogut obrir les finestres i respirar.

-Però sembla que ens n’hem oblidat ràpid...

Quan es va acabar el confinament vam tornar al model anterior. Estem a un 90% de trànsit respecte a abans de la pandèmia. És veritat, tornem a estar a nivells alarmants.

¿El cotxe, com la banca, sempre guanya?

Suposa un de cada quatre desplaçaments i continua sent una opció per a molta gent per la quantitat d’incentius públics que té. Creiem que l’àrea metropolitana de Barcelona és on té més sentit la mobilitat compartida. És inviable en entorns rurals, però aquí és econòmicament factible. Cal deixar de dissenyar les ciutats incentivant el cotxe. Tingues en compte, per exemple, que el 80% dels desplaçaments metropolitans són de menys de 10 quilòmetres. I això significa transport públic i ‘sharing’. Però per a això necessitem les infraestructures necessàries, és clar. Com la xarxa ciclista, per exemple. Això implica que tothom hagi d’anar en bici, però sí que tingui capacitat de créixer. És insostenible que la majoria dels cotxes portin un sol ocupant.

¿El peatge urbà hi ajudaria?

L’experiència de Milà i Estocolm demostra que la reducció de cotxes és d’entre el 20% i el 30%, així que ens sembla una mesura racional.

-No seria gaire popular...

No dic que calgui eliminar cotxes, sinó que se’n faci un ús més racional. I que la gent que l’agafa cada dia s’adoni del preu que paguem tots pel que fa a salut i soroll. I d’ocupació del carrer, que hauria d’estar bàsicament a disposició dels ciutadans. Gran part de la via pública la dediquem a aparcar cotxes. Això és privatitzar l’espai de tothom, no hauria d’estar permès, i menys en una ciutat tan densa com la nostra. Cal limitar molt les places en superfície i, per descomptat, baixar les motos de les voreres. Totes.

Canviar les normes del joc no serà fàcil.

La culpa d’aquest ús irracional del cotxe no és del ciutadà, sinó de les administracions, que fa dècades que incentiven la mobilitat privada. I no només en espai, sinó també en una continuïtat de semàfors en verd que permet creuar la ciutat a tota velocitat, infraestructures milionàries, carrers que semblen autopistes... ¿Però, què passa amb la mobilitat activa, el transport públic, caminar o la bicicleta? Una Barcelona amb menys cotxes continuarà sent pròspera, dinàmica i més habitable. No pot ser que hi posem terminis tan llargs. A Londres, la zona de baixes emissions restringeix els cotxes que aquí no es vetaran fins l’any 2024.

¿Tot ha canviat amb Greta Thunberg?

Nosaltres diferenciem molt la lluita contra el canvi climàtic i la batalla contra la contaminació i el soroll a les ciutats. Ciutadans i planeta són dues lluites alineades, però el problema de la contaminació és transversal. La nostra no és una lluita ecologista, sinó en defensa de la vida dels veïns.

-El crit contra la pol·lució no és nou. ¿Faltava una mica més de contundència?

És clar. Era un moviment vinculat a l’ecologisme i això li donava certa marginalitat. Nosaltres som un moviment apartidista en què el vector principal és la salut i els veïns.

-Hi ha qui els acusa d’utilitzar els nens a les seves protestes.

Les manifestacions les organitzem els pares i els nostres fills ens hi acompanyen. És una generació molt acostumada a la protesta. Fa anys que Catalunya viu moltes mobilitzacions. Ho incorporen com una cosa natural i ens agrada pensar que estem creant ciutadans amb veu pròpia en un tema que els afecta molt. Ells normalitzen l’entorn, però això els ha acostat a la seva ciutat i els fa veure la limitació del seu espai per jugar. ¿Què passa quan tallem un carrer? Es posen a córrer com bojos de manera espontània.

¿Com és un carrer ideal?

Hi ha d’haver carrers secundaris amb predominància del vianant i del verd i una xarxa bàsica que tingui com a molt un sol carril per a cotxes. Com deia l’alcaldessa de París, que travessar la ciutat de punta a punta sigui viable però no incentivat.

¿Aragó amb un sol carril?

Exactament.

Molts regidors del govern de Barcelona aplaudeixen les seves mobilitzacions. ¿Què li sembla?

Doncs que no pots estar a l’hort i a la vinya. Fa falta més valentia i lideratge polític. És cert que els comuns no tenen majoria, però sí que poden imposar certes prioritats.

¿No veu que sigui una prioritat?

Clarament no ho és. Quins són els motius? No ho sé. ¿Electoralisme? Falta de valentia? Ells diuen que hi ha plena voluntat per fer-ho, però que com que són canvis complexos, ens demanen temps. Però després veiem com altres actuacions es fan molt ràpid, com l’ampliació de terrasses de bars i restaurants. En canvi, per a la pacificació d’entorns escolars es donen quatre anys de termini.

-¿S’esperava més dels comuns?

Sí. Espero més de tots els partits polítics.

-¿Ha tingut temptacions de marxar fora de Barcelona?

Sí, en algun moment ens ho hem plantejat. Però volem creure que la ciutat pot millorar. Hauré perdut l’esperança el dia que deixi de fer activisme. Encara tinc confiança. Tinc fe en la gent que es mobilitza i crec que el canvi és inevitable.

¿Algun partit l’ha intentat fitxar?

No.

¿Li agradaria entrar en política?

No ho descarto, però ara amb l’activisme hi ha moltes coses a fer. La política fa molta lluita de fang. Des del barri es pot treballar més per als veïns. Ara volem crear complicitats amb altres ciutats, per això hem traduït la web al castellà i a l’anglès.

¿S’ha vist amb Ada Colau?

Fa un any. Com amb la resta de partits, alineada amb el diagnòstic, sobretot amb el tema de les escoles, ens va dir que era una qüestió personal. El problema és que les actuacions als carrers que formen part de la xarxa bàsica són molt superficials. No entenem per què el ritme és tan lent. Falta rapidesa i contundència. No sembla que sigui una prioritat. 

¿Ha parlat amb els partits de l’oposició?

Amb tots. I sempre és el mateix. Tots alineats que estem davant d’un problema greu. Tots estan convençuts que la ciutat canviarà, però discrepen sobre com fer-ho. Tots ens han sorprès de forma negativa.n

-¿Té cotxe propi?

No, però esporàdicament en lloguem un o utilitzem un que ens deixa la família. Els meus pares viuen a Castelldefels i sempre anem a veure’ls amb tren.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

-¿Com es mou per la ciutat?

Multimodal. Caminant, en bus, en Bicing o amb moto compartida. I amb cotxe en moments molt concrets.