La Barcelona descalça

Al local –protegit com a emblemàtic, cosa que obliga a mantenir certs elements de l’interior i l’exterior– és rendible. O ho era en època pre-Covid. I el seu amo, Joan Carles Iglesias, es mostra convençut que ho seguirà sent quan la pandèmia i l’«assetjament» al qual el sotmet el gran tenidor 640C arribi a ser només un malson del passat. A Barcelona, botigues que es dediquin en exclusiva a la sabatilla, la plantofa i l’espardenya n’hi ha poques. Quatre sent molt generosos. I la del Gòtic té fama: «Som els que tenim a Catalunya més models de la marca més buscada»; i clientela: «A l’hivern es venen sobretot sabatilles i el client és fonamentalment català, de tot el territori; i a l’estiu el que més surt és l’espardenya, llavors el principal comprador passa a ser el turista», explica Iglesias, propietari del negoci fins que la llei no digui el contrari. Aquestes botigues funcionen: «El problema són els lloguers, aquests negocis són perquè visqui una família, Covid al marge, però amb lloguers lògics, no amb lloguers de bogeria». Tot i que el problema d’Iglesias no és tant el preu de l’arrendament com que el volen fer fora. Té una ordre de desnonament a sobre recorreguda, i pendent de resolució, a l’Audiència de Barcelona. Si el tancament s’acaba materialitzant, el que dèiem, la Baixada de la Llibreteria estarà un pas més a prop del no-res. «Al final, al barri, tot seran botigues de ‘souvenirs’, de samarretes i menjar ràpid.» I molts peus quedaran descalços. Un pena, certament.

Un negoci rodó

Notícies relacionades

Festival per a promoure el benestar emocional dels joves a Barcelona: una cita imperdible el 30 de novembre en el CCCB

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

La Casa de les Sabatilles està en marxa des del 1950, quan la regentava Teresa Duque, propietària tant del comerç com de l’immoble. El 1984, el pare d’Iglesias va comprar el negoci, que no la pedra, fent un gran esforç i amb un acord per escrit i de paraula. Onze milions de pessetes: «No era barat, amb aquests diners llavors podies comprar-te un pis de 120 metres quadrats al carrer de París», un lloguer de 30.000 pessetes de l’època, que no era poc, i l’obligació de quedar-se el gènere i les dues dependentes. A canvi, el contracte contemplava dues subrogacions. «Una manera d’assegurar la continuïtat familiar durant dues generacions o un traspàs. Si no hagués sigut per això, el meu pare no hauria acceptat les altres condicions». Llei Boyer, al marge. El problema va sorgir quan aquest gran tenidor, 640C, va comprar a Duque l’immoble. Ho va fer amb el sistema de renda vitalícia, el 2001, una manera d’esquivar el dret de compra i retracte per part de la família Iglesias. «En va pagar en total 60.000 i dos terminis posteriors de 12.000, i una renda inferior per a Duque a la que rebia del lloguer de la botiga». Un negoci rodó, sens dubte.

I va començar l’«assetjament» per fer-ne fora el pare d’Iglesias, el llavors titular. La cosa va arribar als tribunals. Els Iglesias demanaven dret a retracte. Raó per a la família en primera instància i per al gran tenidor en segona. El març del 2009 va acabar el recorregut de la demanda, que va arribar fins a Madrid. El resultat va fer emmalaltir el pare d’Iglesias, literalment. «Era un home que creia en la paraula donada». I a aquesta paraula s’acull ara Iglesias per poder subrogar el negoci després de la mort de la mare, que va fer el mateix el 2010 amb la mort del pare. La resposta del tenidor va ser un intent de desnonament. Aquest està frenat a l’espera d’una sentència ferma de l’Audiència. En primera instància es reconeix l’existència del pacte, però també s’afirma que no es pot demostrar que l’actual propietari en tingués coneixement. «Si va comprar el 2001 una botiga i un pis per 84.000 euros al centre de Barcelona és perquè sabia que allà hi havia un inquilí amb contracte llarg; si no, això val molt més. De fet, l’ajuntament li va arribar a oferir 500.000 euros i no els va voler», apunta Iglesias, que afirma que l’actual propietari posseeix altres pisos de la mateixa finca. El comerciant assegura que viu amb «por» d’haver de tancar en qualsevol moment, però també es mostra irreductible: «La raó i la voluntat de seguir el negoci la tinc tota. Em quedaré aquí fins que vingui el secretari judicial i digui que he de marxar». Si això passa, Barcelona es quedarà una mica més despullada (i descalça).