El barri més petit de Barcelona (que no sembla Barcelona)

El seu únic teixit comercial és un bar: El raconet de la Clota. Anys enrere n’hi havia hagut dos, però el segon va tancar. També hi ha alguns tallers. L’insistent soroll d’una mola tallant marbre es barreja amb el cant dels pardals. Tradicionalment aquest havia sigut un barri principalment agrícola, on, com a la veïna Horta, també van jugar un paper crucial a les precàries economies domèstiques les bugaderes durant el segle XIX i primers anys del XX. Encara hi queden pous –un d’acabat de restaurar al carrer Bragança– i safareigs i cases conegudes amb sobrenoms com ‘Ca la Bugadera rica’.

Donen la benvinguda al barri des del Camí de Sant Genís, tocant al carrer de Lisboa –a escassos metres de l’estació de metro d’Horta– l’escataineig de galls i gallines, perfecta transició per deixar enrere el soroll dels cotxes i endinsar-se en aquest miracle anomenat la Clota que segueix dret, com tants altres espais singulars de la ciutat, gràcies a la tenacitat de diverses generacions de veïns. Primer, els que es van oposar a què la construcció dels blocs com els del Vall d’Hebron continuessin baixant fins a unir la trama urbana amb Horta –arrasant aquest barri de masies i casetes baixes–, com era la intenció d’administració i constructores durant els primers anys de la segona meitat del segle XX. Després, els que van aconseguir, després d’anys de batalla, la modificació del pla urbanístic –l’aprovació definitiva del qual no va arribar fins al 2008– per salvar la que van anomenar «zona consolidada» del barri.

Les poques cases que s’aixecaven a l’altra part del barri, l’anomenada «zona de reordenació» (on també hi havia una gran fàbrica de maons), no es van poder salvar i durant aquests anys han anat sent expropiades, buidades i enderrocades. Als seus veïns se’ls va proposar ser reallotjats al gran bloc gris (en tots els sentits, també el literal) aixecat a l’avinguda de l’Estatut, a escassos metres de les seves cases però en un entorn completament diferent, definitivament un altre món. Un edifici que es va aixecar, també, per reallotjar els veïns afectats pel clot provocat per les obres del metro del Carmel el 2005.

Notícies relacionades

Sandra Durany, de Natura: "Som els reis del regal"

Agre ple veïnal pel solar del parc de bombers

Àngels Corsellas, presidenta de l’associació de veïns del barri, recorda que de les quatre famílies que vivien a la Riera de Can Marcel·lí –un dels ‘carrers’ més assilvestrats i verds del barri– només la meitat va acceptar el reallotjament als pisos grisos; les altres dues van preferir agafar els diners de la indemnització i buscar un altre lloc menys dur. Davant la Mina de Can Marcel·lí –avui tapada– hi ha roba estesa en una corda lligada entre dos arbres. Una mica més enllà, restes d’algun ‘botellon’.

Sortir de l’oblit

A ulls de Corsellas, un dels principals problemes de l’enclavament és la falta de manteniment. «D’acord que som un barri molt natural, però no és normal que ens tinguin tan abandonats. Els veïns tenim els nostres horts i jardins verds, però ben cuidats, en canvi els carrers són plens de males herbes de les quals l’ajuntament es desentén», assenyala aquesta veïna durant un passeig per la zona amb Mariano Serrano, membre del Grup d’Estudis d’Horta i la Muntanya Pelada, El Pou, que insisteix en la importància de conservar no només les cases protegides (les masies o les construccions més singulars), sinó el conjunt del barri com a valor patrimonial. Corsellas li explica a Serrano detalls de la Clota que aquest, apassionat de les petites històries dels barris d’Horta, escolta amb interès. Anècdotes com el secret perquè les basses es mantinguin així de netes: els tòtils, un amfibi autòcton del lloc que es diferencia de les granotes perquè té els ulls als laterals del cap.