Anatomia del contenidor

Comencem amb les presentacions. A la capital catalana hi ha 26.162 contenidors, entre orgànic (5.286), paper/cartró (3.190), envasos (3.190), vidre (3.114) i restes (11.422). Durant la setmana passada se’n van cremar un total de 292, molt lluny dels 1.044 que van cremar fa tres anys. El preu per unitat, afegint el de reposició, ronda els 1.400 euros, així que la broma li ha sortit a la ciutat per 366.000 euros, al marge de les molèsties ocasionades als veïns de les zones afectades. Si el 2025 es torna a produir una situació similar, la idea és que els manifestants es quedin com Travolta al mem de ‘Pulp Fiction’, mirant a l’esquerra i la dreta i preguntant-se on caram són els contenidors.

Crisi climàtica

No és que hagin de desaparèixer absolutament tots, però la idea és que la recollida selectiva porta a porta, que ja es fa a barris com Sarrià des de fa un parell d’anys, s’estengui per tots els districtes, cosa que permetria complir les exigències de la Unió Europea en matèria de reciclatge. El que passa és que Espanya, com en molts altres aspectes vinculats al medi ambient, com les emissions contaminants, és al vagó de cua en la batalla contra la crisi climàtica. En res hauria d’arribar la sanció per no haver complert el que s’havia pactat fins al 2020, això és, que es recicli el 50% de les escombraries. Barcelona està avui en el 38%, però pujant. Aquesta multa, per cert, s’entregarà en mà al Govern, que la passarà a les autonomies i d’aquí circularà fins als municipis. Com el joc infantil de la bomba, però amb molts milers d’euros en joc.

Eloi Badia, regidor d’Emergència Climàtica, es digna a detallar a aquest diari quin és el full de ruta. Comença fort, assegurant que el model de contenidor «ha donat tot el que podia donar i ja ha tocat sostre». El problema és que som davant una enorme galleda d’escombraries oberta les 24 hores. «És com l’abocador del Garraf, però repartit per tota la ciutat, així que han de desaparèixer i hem de trobar un altre model amb diferents instruments», resumeix el regidor de Barcelona en Comú. Anem, prossegueix, cap a la «individualització» de les escombraries, és a dir, que l’acte tan litúrgic de baixar la bossa amb sabatilles i el gos passi a ser un gest de responsabilitat col·lectiva.

L’experiència demostra que el canvi és l’única solució: Torrelles de Llobregat i Tiana són els dos únics municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona que són dins els nivells que demana Europa. I és així gràcies a la recollida porta a porta. Badia creu, o més ben dit, espera, que aquest sistema estarà implantat a tota la ciutat –on es pugui– el 2025.

Recollida (no) selectiva

Jordi Figueres és un dels responsables del departament de gestió operativa de la Direcció de Serveis de Neteja i Gestió de Residus. Va començar a treballar el mateix any que Maragall assumia l’alcaldia de Barcelona, el 1982, així que és l’home perfecte per parlar sobre la història del contenidor. Aquests dies, admet, no s’ho ha passat bé amb els aldarulls. «No són com un fill, però sí com un nebot. Em sap greu perquè em sembla molt bé que es protesti, però no té cap sentit cremar coses que paguem entre tots i que no perjudiquen el polític o l’Administració, sinó el conjunt de la societat». Quan va entrar al consistori, entre el 95% i el 97% de les escombraries es recollia en bosses al carrer. Al camió anaven el conductor i entre dos i quatre persones per endur-se el rebuig. No es treballava ni els diumenges ni els festius. Era porta a porta, com l’actual recollida selectiva, però sense ser-ho.

No hi havia reciclatge, així que les coses que ja ningú volia acabaven o a l’abocador del Garraf o a les incineradores. Per sort, recorda el Jordi, no es generaven tants residus com ara. El contenidor es va estendre per tota la ciutat entre 1983 i 1990. Per motius més d’operativitat i personal que de gestió dels residus. Els efectius que deixaven de treure bosses dels portals es podien destinar a la neteja del carrer. Eren temps en què a l’Eixample només es passava aigua per les artèries principals i a Ciutat Vella amb prou feines s’entrava. En paral·lel es va començar amb el reciclatge, primer de vidre i després de paper i cartró i, més endavant, els envasos. Amb contenidors que anaven variant en funció de l’empresa concessionària. Hi va haver un temps, per exemple, que eren metàl·lics, però eren molt pesats i sorollosos. «Però no cremaven tan fàcilment», assenyala aquest expert.

Sobre el paper social del contenidor, el Jordi argumenta que s’ha alimentat «una certa impunitat perquè ningú controla el que tirem». Els nous sistemes, prossegueix, potser són més costosos, «però generaran menys tractament de les escombraries i també beneficis mediambientals». «S’han creat molts vicis que haurem de trencar, i això implica reflexionar sobre la societat de consum i la quantitat de restes que generem». Ho han notat, sobretot, amb els mobles. Abans tot just hi havia recollida d’elements voluminosos, mentre que ara, detecta el Jordi, sembla que la gent canvia de saló com el que modifica el seu pentinat.

Intel·ligència artificial

Notícies relacionades

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

El lloguer de temporada creix el doble de ràpid a Barcelona que a Madrid

La idea, assenyalen tant el regidor com el responsable municipal, és anar adaptant i modificant els hàbits a poc a poc. Però amb la mirada posada al 2025, quan toca tornar a complir amb la UE, que ja exigirà el 55% de reciclatge (per al 2030 sol·liciten el 60%). Tots dos coincideixen que es pot aconseguir. Això passa per ampliar sobre manera la recollida selectiva porta a porta on es pugui (85.000 veïns de Sant Antoni, Horta i Sant Andreu s’hi posen entre el maig i el setembre), combinada amb la pneumàtica (subterrània fins a una central de recollida que pot ser dos quilòmetres més enllà) i amb els contenidors intel·ligents, que només s’obriran amb un codi personal, i els de tota la vida en punts on no quedi més remei. Tota aquesta adaptació permetrà saber qui compleix i qui no, cosa que generarà no poques crítiques sobre la privacitat de la deixalla personal. En qualsevol cas, això permetrà bonificacions fiscals a les famílies que més i millor compleixin el reciclatge.

El repte del vidre és una lliga diferent, ja que la UE diu que el 2030 s’hauran de reciclar el 90% d’aquests envasos. Els de l’EGB i abans recordaran quan anaves a la botiga amb el vichy de vidre i el senyor et donava uns diners per l’esforç. Badia creu que començarem aviat a recuperar aquesta tradició, tot i que una altra opció és afegir al preu de l’ampolla uns cèntims, i una vegada reciclada, que aquest import s’inverteixi al municipi. El regidor aposta per la primera opció, de la mateixa manera que considera que, tard o d’hora, la política de l’embalatge exagerat (magdalenes embolicades en plàstic ficades dins una altra bossa de plàstic, per exemple), haurà de ser abordada per les administracions. «D’alguna manera hem de penalitzar els fabricants, en el sentit que es facin responsables de tota la vida del seu producte, des de la seva creació fins al seu reciclatge. Haurien de ser proactius a controlar tota la vida útil del que fabriquen, ja sigui un mòbil o una rentadora, de manera que tornin a recuperar-ho i entri a la seva pròpia cadena de reciclatge». Economia circular, vaja