Barcelona reclama l’indult per a Hasél i el contrari en un mateix ple

En una sessió per estudiar a les facultats de ciències polítiques, el ple de l’Ajuntament de Barcelona ha aconseguit, a compte de les nits de disturbis que ha patit la ciutat, aprovar dues declaracions essencialment de sentit contrari. La primera reclama l’indult per als rapers Pablo Hasél i Valtònyc i qüestiona els mètodes dels Mossos d’Esquadra. La segona descarta obrir un debat sobre les causes de la violència i aposta, com a primera resposta, simplement per condemnar els danys a persones, comerços i mobiliari urbà i expressa un tancat suport a les forces de seguretat. Com Itàlia durant la Segona Guerra Mundial, l’equip de govern, els Comuns i el PSC, ha lluitat en els dos fronts i, el que són les coses, han pogut celebrar la victòria cadascú pel seu compte.

El debat sobre el succeït a Barcelona aquest febrer s’ha fet dins de l’apartat que en els plens municipals es reserva a les declaracions institucionals i a les propostes dels diferents grups. En aquest terreny de joc, podrien declarar invàlida la llei de la gravetat i les pomes continuarien caient al cap de Newton. És un debat dedicat al simple lluïment de les idees, arriscat en ocasions, com ha passat aquest divendres, quan Elsa Artadi, de Junts, ha assegurat que Espanya és, en matèria de repressió de la llibertat d’expressió dels artistes, molt pitjor que l’Iran o Turquia. En el diari de sessions quedarà constància per a la posteritat.

El que s’ha dit. En cas que aquest ple s’estudiï a les universitats, el quadro general abans del debat mereixerà un capítol llarg i extens. Amb les negociacions per formar nou Govern a la Generalitat en marxa, ni ERC ni Junts han presentat un text propi perquè sigui votat en el ple. Esquerra en tenia un, però ha optat per retirar-lo en l’últim minut. Arribat el moment, als regidors independentistes els ha semblat més interessant, potser des del punt de vista estratègic, acomodar-se al text presentat pels Comuns. L’han, (perdó per l’argot polític) transaccionat, és a dir, han buscat un mínim comú denominador i així ha sortit finalment un escrit que reclama un indult urgent per a Hasél i Valtònyc, que critica l’escorament de la judicatura més en defensa de l’Estat que de la democràcia, que reclama la derogació de la llei mordassa i en el qual es condemnen els actes de violència durant les manifestacions, però immediatament s’exigeix al Parlament que estudiï com reformar els protocols d’actuació de les unitats d’antiavalots de la policia.

Abstenció estratègica

Així és. L’independentisme, en l’oposició a l’ajuntament, ha qüestionat el paper dels Mossos d’Esquadra que, com se sap, depèn de l’independentisme que encara governa a la Generalitat i sembla que ho continuarà fent. La foto del ple, si és que es pot parlar en aquests termes, és que ERC, Junts per Catalunya i els Comuns han anat conjuntament en unes jornades en què qualsevol gest és indicatiu del que està pendent de passar en la política catalana. El PSC, per remarcar la qüestió, ha votat en contra de la tesi que defensava Ada Colau, que no necessitava els socialistes per tirar endavant el seu punt de vista.

Notícies relacionades

BCN i la Generalitat aixecaran 1.151 vivendes assequibles abans del 2027

La nova cocteleria màgica

El PSC, no obstant, sí que ha necessitat un gest per part dels Comuns perquè s’aprovés la seva versió dels fets, ja que amb els vots de la resta de l’oposició no independentista no en tenia prou per tenir també la seva porció de victòria. Al final, la condemna de la violència, amb menció especial a l’atac patit per EL PERIÓDICO i la solidaritat amb les forces de seguretat ha tirat endavant amb l’abstenció de Comuns i Junts i el vot en contra d’Esquerra.

Els temps d’intervenció en aquest tipus de debats són molt curts. L’intent dels defensors de la primera proposició (Comuns, ERC i Junts) d’obrir el debat sobre els límits de la llibertat d’expressió ha sigut infructuós. Amb benevolència, es podria considerar que ha sigut per culpa del cronòmetre que Artadi hagi assegurat que l’Iran li tus a Espanya en llibertat d’expressió. El més singular és que, amb idèntic temps, Manuel Valls, amb més ofici com a orador, ha pogut ‘aixecar una bastida argumental molt més sòlida. Senzillament ha preguntat què passaria si les lletres de Hasél fossin d’un gihadista islàmic o d’un neonazi. Ha convidat a no pretendre que els delictes d’odi quedin emparats per la llibertat d’expressió. No ha obtingut resposta, ni tan sols del PSC, no per falta de sintonia amb aquest plantejament, sinó perquè Jaume Collboni havia decidit prèviament que no entraria a debatre res que no estigués explícitament en el text que portava al ple municipal.