La ciutat a vista d’ocell és un vedat privat de caça fotogràfica en què que algun Robin Hood desafia les restriccions del xèrif de Nottingham
Com podria dir el lingüista George Lakoff, sisplau, no pensin en un dron quan llegeixin aquestes línies, enginy, com saben, proscrit del cel de les ciutats. Pensin només en el que ofereix. Vegin-ho, si ho prefereixen així, com un Roman Polanski amb hèlixs, perquè la seva obra brilla malgrat la seva indiscutible il·legalitat. A risc d’estavellar-se narrativament contra el terra, aquesta nova entrega de ‘Barcelonejant’, cròniques sobre aquesta ciutat des de tots els punts de vista, fins i tot l’aeri, s’endinsa a l’obra d’un alemany establert a Barcelona, expilot d’aviació que per raons mèdiques va haver de deixar l’ofici i autor d’una meravellosa col·lecció de mirades de la ciutat a vista d’ocell, sempre que l’ocell, és clar, tingui una mirada artística, com és el cas.
Va ser una foto de llum veneciana i aires de Florència la que va posar en marxa aquesta crònica. La va penjar en el seu compte d’Instagram. És una foto molt bonica. La llum del capvespre acaricia les cornises d’un vell barri. Sembla Itàlia, però és Barcelona. Per l’inusual enquadrament, el lloc no resulta immediatament familiar. L’edifici principal, amb formes una mica palatines i una cúpula amb glorieta a dalt de tot, és en realitat l’ancià mercat del Born, preciosa joia arquitectònica de la ciutat que, de vegades s’oblida, el va salvar del picot el mateix Don Juan Tenorio.
L’enquadrament que ‘florencinitza’ Barcelona. /
Té llum pròpia en l’escena una altra façana situada a la vora inferior del requadre. És la de Santa Maria del Mar. El capvespre se li posa com un perfecte maquillatge. Va ser sobretot durant els mesos del confinament que aquest artista que prefereix l’anonimat es va elevar sobre les teulades per retratar la que des de fa temps és també la seva ciutat. L’estima. La normativa restringeix, és cert, l’ús d’artefactes teledirigits en espais urbans. L’autoritat competent no vol, i té la seva lògica, que més aviat que tard sembli que l’alcalde de Barcelona és Jean ‘Moebius’ Giraud, que si no han llegit els seus còmics els imaginaran perquè va inspirar el Nova York d’‘El cinquè element’, cosa que és una pena, perquè tindria el seu què tenir per l’Eixample Milla Jovovich en el paper de Leeloo.
La cantonada més bonica de Barcelona, fins i tot des de l’aire, Provença amb passeig de Gràcia. /
Perdó. El que dèiem. La cosa és que prefereix l’anonimat. Sabia decisió en aquests temps de sobreexposició personal a les xarxes socials. Quedar amb ell, doncs, no va ser fàcil. Va posar més peròs i condicions que George Smiley. Res a objectar. Tenia molta raó Manuel Vázquez Montalbán quan deia que el pitjor de tenir mania persecutòria és que et persegueixin de veritat. No fa gaire, sense anar gaire lluny, en una d’aquestes tertúlies matinals de TV-3, un quartet de periodistes de la crònica policial local van criticar que en ocasions es retratés Barcelona des de l’aire. Més enllà del gest espieta, el que crida l'atenció és que cap dels presents es va commoure ni el més mínim davant la qualitat de les fotografies. En això val la pena insistir, tot i que sigui a risc, com he dit abans, que aquesta crònica s’estampi contra el terra. L’obra d’aquest anònim artista és molt d’agrair.
Més informació
En el seu addictiu assaig ‘Libros peligrosos’, l’escriptor Juan Tallón dedica implícitament un capítol a la qüestió de què passa quan, posats els mapes a contraclaror, es descobreix que les fronteres del que és polític i el que és social no coincideixen sovint amb la cartografia de la creació artística. Ho fa Tallón en l’episodi en què narra, amb una envejable narrativa, per cert, el part de ‘L’amant de Lady Chatterley’ en mans de D.H. Lawrence, el 1929. «La societat estava més preparada per al naixement de Mickey Mouse que per a la prosa de Lawrence», diu allà Tallón. Efectivament. Recorda que «només es va permetre la seva publicació a Anglaterra el 1960, quan el país ja es preparava per rebre la música de Liverpool», però el que és important, ja que no parlem de drons, és que tot i que fos una obra expressament prohibida al Regne Unit, les còpies il·lícites d’aquella novel·la que pertorbava les brases encara incandescents de la mentalitat victoriana no van deixar mai de llegir-se al Regne Unit. Més de 20.000 ‘instagramers’ disfruten de l’obra de Smiley aliens al debat de la il·licitud de l’obra exposada.
El plaer de captar el sol, tal com els veuen les gavines i altres ocells. /
Només per donar quatre pinzellades dels cels de la moralitat que es va atrevir a sobrevolar Lawrence el 1929. L’argument és en aparença simple. La Constança, dona d’un adinerat noble paraplègic ferit a la Primera Guerra Mundial, satisfà les seves ganes de xarleston (per no dir ‘mambo’, que encara no havia sigut inventat) amb el guardaboscos de la finca, Oliver Mellors. La trama no sembla res nou sota el sol de la literatura, però, com molt bé aconsegueix remarcar Tallón, Lawrence literalment introdueix en la trama un personatge secundari gairebé inèdit a les novel·les publicades fins aleshores, el penis. La dona havia sigut ja despullada a les pàgines de no pocs llibres de la literatura anglosaxona, però la menció explícita a l’òrgan sexual masculí era tota una novetat.
La geometria de la Barceloneta, disconforme amb la línia que marca el litoral. /
No només això. Fins i tot tenia nom. En el seu desenfrenament, la Constança i l’Oliver fins i tot bategen els seus respectius entrecuixos. El d’ella es diu Lady Jane i el d’ell, John Thomas. «¿Què faràs per mi, John Thomas? Ets el meu cap?», pregunta Oliver als seus genitals. «Sí, aixeca bé el cap», el commina.
Quan Lawrence va pasturar aquell manuscrit per les editorials angleses, ningú va tenir bemolls de portar-lo a impremta per por de la censura. Va provar sort a Itàlia i, allà sí, sense miraments, van comprendre que estaven davant una novel·lassa que al món anglosaxó, d’estranquis, no va parar de vendre’s, fins i tot als beats Estats Units, on Samuel Roth, una mena de pirata de les impremtes, va acabar a la presó per saltar-se aquesta prohibició, com si hagués trencat la llei seca de la literatura humida.
Les fotografies que aquí han vist, i aquesta és una humil opinió per tancar el text, mereixen ser conegudes no per transgressores, sinó perquè plàsticament són molt boniques. Doncs, això, que moltes gràcies, Smiley.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.