’La Taxo’ reivindica el seu origen imperfecte

L’enclavament no és només especial per a aquest historiador i guia de luxe perquè era amic personal del director de ‘Noche de vino tinto’ i ‘Sexperiencia’, sinó perquè és un punt des del qual s’entén bona part de la història i present d’aquest barri de classes populars, emmarcat pel Tibidabo (la seva estampa des de la porta de la casa familiar dels Nunes és carn d’Instagram ). 

Un enorme ficus –tan alt com la casa– ocupa el pati del darrere de la vivenda. «És un dels ficus més alts de Barcelona», assenyala Sanz. L’historiador explica també que la casa és una de les típiques cases d’autoconstrucció que defineixen el barri. Aixecada a principis dels anys 50 pel pare del que seria cofundador de l’Escola de Cinema de Barcelona amb un amic paleta i els plànols d’un arquitecte.

L’autoconstrucció és un dels trets que dona identitat al barri, al costat de l’orografia maleïda i l’aigua. «Tot era ple de mines», recorda, seguint la ruta, davant el 107 bis del carrer d’Arenys. Caseta sobre la porta de la qual encara es llegeix un rèrol de ‘peixateria’ i on hi havia una mina a la que els veïns anaven a buscar aigua en els anys 60 del segle XX. A la mateixa vorera, amb un parell de cases de diferència, una casa baixa amb una cadena a la porta i les teulades rebentades. Una de les primeres del barri, de les que amb els anys han anat desapareixent i deixant pas a blocs de pisos bastant més alts. Sobre la placa que blinda la finestra, unes lletres, bastant més modernes que les de ‘peixateria’ de la finca veïna. S’hi llegeix: «Aquí vivia una família». A sota, en un altre color però amb la mateixa lletra, un altre missatge: «Per una vivenda digna, lluita com una veïna».

Lloc de contrastos

Aquests contrastos entre passat i present (o aquestes històries que es repeteixen), es veuen també a la plaça del Doctor Matias Guiu, que rep el nom del metge del barri que curava tothom, però cobrava només a les famílies que podien pagar, segons recorda Sanz en el recentment publicat llibre sobre la història de ‘La Taxo’. Un gran mural pintat per l’artista Roc Blackblock –autor del mural del Rei censurat a Les Tres Xemeneies– recorda els orígens del barri. Un barri aixecat pels seus veïns. L’obra mostra dues dones aixecant totxos i dos homes jugant amb els nens. Les cases se solien aixecar els caps de setmana –entre setmana les famílies treballaven– i calia combinar la construcció amb les cures. Just a la paret de sota, un altre mural, bastant menys professional, firmat pel grup de vivenda de la zona, anunciant l’hora i lloc de les seves assemblees. La dificultat per accedir a una vivenda digna com a fil invisible que uneix passat i present. L’eterna assignatura pendent de la ciutat.

Notícies relacionades

Sandra Durany, de Natura: "Som els reis del regal"

Agre ple veïnal pel solar del parc de bombers

Aquesta unió entre passat i present es fa molt evident també a l’hort de la casa d’Isabel Notó, al 33 del carrer de Trueba. Vivenda construïda pel seu avi als anys 20; una de les cases més antigues del barri, sobre el cuidat hort de la qual fa ombra l’altíssima construcció veïna. Els contrastos. ¿Un altre? El consistori ha mostrat sensibilitat per recuperar la història del barri –un dels eixos en els quals va treballar el Pla de Barris, que va finançar l’esmentat mural entre altres projectes de memòria–, però, d’altra banda, el barri no només no compta amb cap protecció –totes les cases podrien anar a terra sense obligar ni tan sols a fer-ne una foto de record– sinó que, sense anar més lluny, fa dècades que la llar de Notó està afectada urbanísticament (o, el que és el mateix, amenaçada) pel PGM (amb tots els problemes que això comporta per a tot).  

Entre els objectius del grup de memòria del barri, del qual Notó és un dels seus més actius membres, hi ha el canvi de nom del barri. Recuperar la denominació original Taxonera (el propietari dels terrenys que va donar nom al barri s’anomenava Joaquín Taxonera, així, amb a i sense i abans de la ics). «També estem molt il·lusionats amb un projecte de recuperació de la memòria de les dones i ens agradaria que es protegís la Bòbila Carmen, l’última dempeus a la ciutat», conclou, sempre amable, Notó.