Barcelona continua acumulant restaurants dinamitats per les restriccions

Si la tradició no serveix de paracaigudes ni per als restaurants més arrelats, molt més difícil encara ho tenen els nouvinguts. Infinitat de negocis amb menys de cinc anys nascuts a base de préstecs, plans de viabilitat ara dinamitats i previsions trencades. Potser Ciutat Vella és el districte amb més defuncions entre els veterans, per la pèrdua de visitants locals del centre i l’absència de turisme, que posen l’estocada mortal a cuines que no ho han tingut fàcil pels alts lloguers, la falta de relleu generacional o la pressió especuladora. Un altre parell de restaurants amb més de mig segle i gairebé un segle podrien anunciar el tancament ben aviat (demanen anonimat davant la possible declaració de fallida). Perquè són molts els que estan a «la corda fluixa, passant-ho molt malament», lamenta una de les deganes del sector, Montse Agut, d’una estirp hotelera, el pare de la qual va aconseguir el 1958 el timó de Can Culleretes (1786). Ser propietaris de les parets que l’alberguen els ha permès sobreviure, però destaca que fins i tot en dates de celebracions familiars com pel dia de Sant Josep van servir una mica menys de la meitat de comensals que en el ja llunyà 2019 en prepandèmia. I això que el seu és un gran espai que fins i tot amb aforament retallat serveix desenes de clients fidels a la incombustible cuina de mercat i també plats de sempre per emportar.

Adeu al centre

L’exemple dels que encara planten cara (com en el Set Portes, sense anar més lluny) no pot fer perdre de vista els estralls de la conjuntura entre els seus col·legues. Cal Pinxo del carrer de Baluard acaba d’abaixar el teló després de 60 anys de receptes marineres, com va informar aquest diari dilluns, perquè era «insostenible» cremar els estalvis i crèdits que permetien obrir a mig gas (sense sopars) en una Barceloneta sense viatgers, explica la cap, Uge Ribera, després de capitular. Ni la seva generosa terrassa va evitar el crac després de perdre tanta facturació.

Al Gòtic, el gran dubte és quants podran remuntar, ja que molts encara dubten si podran reobrir. Al carrer d’en Gignàs, l’Agut (1924), pels salons del qual han desfilat tantes generacions, feia setmanes que estava amb la persiana abaixada, però se’n confirma el tancament, després d’haver liquidat ja la seva plantilla aquests dies. Adeu a la seva carta catalana, les seves parets plenes de pintures i a una altra dosi pèrdua de caràcter. A prop, ja fa mesos que es va acomiadar el Gran Cafè d’Avinyó, que com a restaurant datava del 1970, i tot i que barrejava elements històrics i altres de purament ornamentals, resta una mica més de personalitat a aquest centre de Barcelona cada vegada més semblant a altres epicentres urbans. A dos passos, la pandèmia també es va carregar negocis més actualitzats però amb ganxo, com el Cafè Schilling del carrer de Ferran, que serà una ‘taqueria’. Igual que el Pitarra (abans de la crisi) va passar a ser un pub. Obert però amb l'opció de venda sobre la taula si la situació empitjora està el Bar del Pi, a la plaça de Sant Josep Oriol, després de quatre generacions al taulell.

Creuant la Via Laietana, el dol pel Senyor Parellada constata que l’essència no només rau en l’embolcall, sinó en el seu contingut. La tenacitat de la cuina nostrada i amb sabor a fonda del propietari, Ramon Parellada (que a més es jubila), va ser escenari idoni durant 38 anys d’infinites reunions familiars, polítiques o de negocis que ara es queden òrfenes. En aquest sentit, Josep Maria Roig, secretari de l’Associació d’Establiments Emblemàtics, espera amb impaciència que es materialitzi el blindatge a l’activitat (patrimoni immaterial) i no només als establiments anomenats emblemàtics, per protegir la seva continuïtat amb més recursos. La proposició del PSC de modificació de la llei del patrimoni cultural del PSC va aconseguir llum verda i ara falta portar-ho a la pràctica. Roig vol reformular l’entitat com a «establiments històrics», sabent que sumar anys és en si mateix un mèrit en el competitiu entorn de la capital catalana.

L’antiguitat és més comuna als districtes amb més pes de l’hostaleria, com també és el cas de l’Eixample. Allà, Can Soteras, tan famós per les seves celebracions durant dècades com per les seves jornades del cargol, ha patit tant els rigors de les restriccions com les complicacions amb el seu contracte de lloguer després d’un nou relleu generacional, i la dificultat de negociar amb la propietat. Després d’uns mesos de tensa espera, Santi Soteras explica a aquest diari que acaba d’entregar les claus fa uns dies, amb la qual cosa deixa un altre gran buit al costat de la Diagonal.

A totes les zones i estils

Notícies relacionades

La pandèmia es carrega les paelles de Cal Pinxo a la Barceloneta

Barcelona perd els fogons de Senyor Parellada

Però les necrològiques van molt més enllà dels besavis de la gastronomia local: en els últims mesos o setmanes s’han descavalcat de l’oferta local restaurants que per diferents motius van deixar empremta en la gastrocultura barcelonina, com el Marimorena BCN (del premiat xef Albert Mendiola, a les Corts), Monvínic (manté la botiga), el japonès Shibui, la suculenta fusió de Kuai Momo (Gràcia), Sergi de Meià o Jaime Beriestain (Eixample), La Cuina de l’Uribou (Les Corts), 130 Restaurant (Sant Gervasi-Galvany)... La llista és tristament llarga, des dels establiments més turístics als que van ser tendència, com mostra l’hemeroteca. Se n’han anat també Cal Cuc, La Tanda i Madeleine mon Amour a Poblenou..., alhora que la sagnia s’escampa en ple centre, fins i tot en negocis tripulats per grans grups, com Cacheiro, AN Grup (que va tancar el fallit NBA Cafè de la Rambla), o la família Bordas (individualment o com a Costa Este) en els casos de Casa Lola (el de la Rambla està en traspàs per 1,8 milions i 30.000 euros de lloguer al mes), Barítimo i Cafè del Mar, entre d’altres. Altres desenes d’establiments «temporalment tancats», segons les webs, podrien optar per no tornar si les perspectives econòmiques no milloren, admeten a aquest diari diversos propietaris.

En el Gremi de Restauració de Barcelona posen el dit a la nafra a l’assenyalar que els grups amb establiments a Barcelona i Madrid «estan tancant locals només aquí», on les limitacions al sector han sigut molt més dures, «sense que les dades de contagis siguin millors que en altres autonomies». Precisament, les que s’anunciaran de cara al 10 d’abril poden ser determinants en la sort de molts negocis amb l’aigua fins al coll. «Els primers tancaments van ser per la pandèmia i el confinament, però en els últims mesos estan causats per les restriccions i una gestió nefasta de la crisi amb l’hostaleria», arremet el seu director, Roger Pallarols. La patronal estima que un de cada quatre bars i restaurants estan «definitivament tancats a la ciutat», amb la pèssima previsió d’arribar a un de cada tres en pròxims mesos. No obstant, afirma que després de sis mesos d’horaris mínims o intensius i sense sopars, si les mesures no es flexibilitzen, es desencadenarà un imminent riu de clausures. «Barcelona pot perdre la meitat de l’oferta que tenia abans de la pandèmia perquè molts estan al límit». L’esperança en la vacunació va fer que molts es posessin com meta aconseguir resistir un any, però el temor d’una quarta onada (amb les dades epidemiològiques a l’alça) i el to de l’última reunió del sector amb representants del Govern dibuixen negres presagis al sector.n