Ascens i caiguda de Barcelona

De les impremtes han sortit tantes desenes de llibres de fotos de Barcelona, sovint edicions meravelloses, que no seria estrany que aquesta ciutat acabés enamorant-se del seu reflex en un estany i, com Narcís, morís ofegada en la seva autocontemplació. N’hi ha, no ens n’hem d’avergonyir, que són dignes de ser atresorats a la millor lleixa de casa, com aquest ‘Barcelona’ que La Fábrica i l’Ajuntament de Barcelona van publicar el 2014 amb unes 300 fotos fetes a la ciutat per noms il·lustres del gremi del clic, com Richard Avedon, Henri Cartier-Bresson i Helmut Newton, entre d’altres. L’últim llibre que acaba de sortir de la impremta, una obra de l’editorial Efadós, és diferent de tots els anteriors. Es podria dir que és el veritable primer àlbum de fotos de Barcelona, en el sentit literal del terme, fruit d’un herculi treball de l’historiador i museòleg Daniel Venteo, que ha seleccionat gairebé 600 imatges, moltes d’inèdites i insòlites, fetes per barcelonins de tota mena entre els anys 1844 i 1986. També es mereix un lloc a la millor lleixa.

Venteo ja havia portat a terme el 2013 una interessant aproximació a la història d’aquesta ciutat. Aquell any va publicar ‘Autobiografia de Barcelona’, 319 pàgines en què a través de milers de documents que es conserven als arxius municipals aconseguia que la ciutat escrigués una mena d’‘el meu diari’. El seu nou llibre, ‘Barcelona, crònica fotogràfica 1844-1986’, no només és diferent pel contingut, sinó sobretot per l’efecte que té sobre el lector. Aconsegueix la màgia que cadascú entrevegi, en aquesta successió de captivadores escenes, un fil argumental diferent.

Per exemple. Hi ha, al terç inicial del volum (568 pàgines en total, que no són poques) una mirada sobre com es va construir la Barcelona que les actuals generacions de veïns rebem com a herència. L’ordre és cronològic, així que aquest primer terç correspon principalment al segle XIX i als primers passos del XX. En una de les fotografies es pot contemplar la construcció a mig fer de la seu central de la Universitat de Barcelona. És una imatge datada del 15 de febrer de 1865. Els murs de la universitat agafen alçada envoltats d’un immens no-res.

Unes pàgines més endavant i bastants anys més en el temps, trobem el mateix amb una vista general de la Casa de les Punxes. L’Eixample era un latifundi encara de solars i Josep Puig i Cadafalch, qui sap si una mica per contrariar Ildefons Cerdà, va aixecar una mena de versió catalana del castell de Newschwanstein al mig de la quadrícula. És el que transmet la imatge de l’edifici ja acabat i, com en el cas abans comentat, envoltat de res o molt poc encara.

Aquesta és una de les lectures possibles del llibre, és a dir, la mirada a llarg termini amb la qual, al seu moment, es va construir Barcelona o, com diria una mare de les d’abans, si s’han de comprar pantalons al nen, que siguin llargs. A la seva manera, aquest terç inicial del llibre és un retrat psicològic de la ciutat. Es creia llavors capaç de tot i més. No hi ha cap millor foto per definir aquest ego superlatiu que la del monumental Hotel Internacional que es va aixecar al pas d’Isabel II en un temps rècord de 13 mesos i només va servir per a la celebració de l’Exposició Universal de 1888. Acabada la cita es va demolir, no sense pena per part dels barcelonins, que li havien agafat estima.

És una de les lectures que brinda el llibre. Per a Venteo, no obstant, això és només un aperitiu del plat que en realitat pretén servir amb aquest llibre. L’autor ha capitanejat el que podria considerar-se una expedició d’arqueologia fotogràfica admirable, ja que durant mesos ha anat a la recerca dels negatius que les famílies de la ciutat guarden a casa en un calaix. Ha excavat, per descomptat, només una part infinitesimal d’aquest gran jaciment, però el que ha trobat fins ara li ha permès armar un àlbum de fotos col·lectiu emocionant i, alhora, generador d’un relat propi.

Apareixen al llibre fotografies mai vistes abans d’episodis mil vegades narrats de la història de Barcelona, que no han sigut pocs. També mirades diferents de llocs sobre els quals es creia que se sabia tot. Cabria dins d’aquesta última classificació la fotografia que un aficionat del qual no se sap el nom va fer de la mil·lenària pedrera de Montjuïc. D’aquí van treure els romans les pedres per als seus temples i va ser la que va proveir de material als que van edificar la Barcelona medieval. A cavall dels segles XIX i XX, i això és el que mostra la foto, la pedrera era un fecund taller de pedres de molí, un ofici condemnat a l’extinció, com anys després el de repartidor gel, també perfectament documentat al llibre de Venteo.

Però això, amb tot, només és la punta de l’iceberg. La ciutat que després de la caiguda de les muralles es creia capaç de sotmetre el camp fins a l’infinit amb el jou de la quadrícula de Cerdà es va quedar un dia, sense que hi hagi una data precisa però sí moltes raons, sense forces. Com més lluny del centre històric, més feble era el múscul. Allà no tenien interès a ser-hi, és clar, els fotògrafs d’abans, els que estaven vinculats, d’una manera o una altra, al poder polític o econòmic o simplement els ‘barcelonabelievers’ que sempre han existit. Allà hi havia, per fortuna per a Venteo, els veïns que amb les seves càmeres fotografiaven la quotidianitat sense saber llavors que una escena en principi de consum domèstic tindria algun dia, avui per exemple, un valor documental extraordinari.

No és fàcil triar, entre tantes, una fotografia paradigmàtica que resumeixi l’esperit que impregna el llibre. Però, posats a destacar-ne una, la de la pàgina 544. Aquí la tenen, sobre aquestes línies. Ginés Cuesta (Barcelona, 1945) es va estrenar com a fotògraf aficionat durant la nevada de 1962. No va ser l’únic que en aquella data de meteorologia insòlita va tenir, en tots els sentits del terme, una revelació. La foto de la pàgina 544, no obstant, és molt posterior. No és de la nevada. La va fer el 1978. És simplement el carrer de Simancas, al barri de Roquetes. Aquella ciutat que un dia va ser capaç de construir una superba universitat enmig d’un camp era capaç de mantenir sense asfaltar un barri en el qual les famílies, com a signe de progrés, s’havien motoritzat. Mirin-la bé. No té títol. Se’n mereixeria una. ‘El Gernika urbanístic’.