Montbau, l’única empremta urbanística decent de l’alcalde Porcioles a BCN

El 1958, quan es va posar la primera pedra, l’alcalde portava un any al càrrec i encara mantenia les ganes de fer-ho bé. Així que va desviar la mirada cap al fet a Madrid dos anys abans, el Concurs de Vivendes Experimentals: i va encarregar el propi a un grup d’arquitectes catalans tot just sortit de la facultat: Xavier Subías, Guillermo Giráldez i Pedro López Iñigo, però ja amb un premi FAD sota el braç per la Facultat de Dret de Barcelona. Porcioles també va focalitzar en el que s’esdevenia a Europa i cap a Alemanya hi va enviar el trio de professionals. Allà se celebrava la Interbau, l’exposició sobre la reconstrucció del barri de Hansa de Berlín devastat durant la Segona Guerra Mundial, i en la qual van participar tots els grans: Walter Gropius, Alvar Aalto, Oscar Niemeyer, J. H. van den Broek, Jaap Bakema... La influència va ser tanta que a Montbau no només hi ha edificis que beuen directament de l’experiència alemanya sinó que durant anys es va defensar que el seu nom derivava del de l’exposició. Fals. El bateig té com a padrí a la riera de Montbau, torrent que marca un dels límits del polígon de vivendes sota l’actual nom del carrer d’Arquitectura, l’altra frontera la posa l’antiga riera Duran i ara carrer de l’Harmonia. D’aquí el nom de l’exposició: ’Entre Arquitectura i Harmonia’. 

Els 70, el pitjor moment

Una altra de les decisions encertades del projecte va ser la gestió de les parcel·les per part de cooperatives, no d’especuladors. Amb això es van aconseguir tres coses: que primés la traça enfront del màxim rendiment econòmic; que la tipologia de les vivendes fos variada i que el perfil dels habitants de Montbau fos barrejat. Es volia evitar tant sí com no crear un barri exclusivament obrer per allò de les reivindicacions socials, així que es va donar joc a cooperatives diverses, des d’associacions de taxistes fins a associacions de funcionaris. El barri va anar bé fins als 70, llavors Montbau va viure el seu pitjor moment, quan les crisis de la dècada el van deixar molt tocat. Però es va recuperar i ara és una zona de classe mitjana amb un veïnat molt arrelat. És fins i tot burgès a la part més alta, la de les Casetes blanques.

Brutalment verd

Notícies relacionades

Sandra Durany, de Natura: "Som els reis del regal"

Agre ple veïnal pel solar del parc de bombers

Aquesta és l’última fase de construcció, en ella es va optar per un conjunt de vivendes unifamiliars acoblades de manera que formen un edifici, però no un que creix en altura sinó en horitzontalitat, paral·lel a terra. La proposta, firmada per Joan Bosch, és influència dels edificis alfombra (mat-building) de George Candilis i dels postulats arquitectònics del Team X, que advocaven per afegir la coordenada inquilí a les premisses de l’arquitectura funcionalista (sol, ventilació i mínim espai). De manera que Bosch, en el seu projecte, va integrar l’espai públic al mateix edifici. Un pas més al realitzat a la fase dos, amb Antoni Bonet Castellana com a arquitecte estrella i la feina de tres reconeguts professionals més (Josep Soteras, Francesc Bassó i Joaquim Gili). Llavors es va optar per edificis en forma de L que creaven petites places públiques per fomentar la convivència. A la primera fase, la de Subias, Giráldez i López Iñigo, l’aposta va ser pels edificis lineals i una gran plaça com a punt de trobada. 

«Les tres fases són diferents però hi ha una cosa que funciona de pega: la naturalesa. És un barri brutalment verd», assegura Marzá mentre afirma que Montbau ha aguantat «molt bé» el pas del temps. «Quan un edifici té una qualitat excel·lent, les petites modificacions que es puguin fer no l’enlletgeixen en absolut. La ceràmica pot no ser l’original de Cumella, però l’edifici continua sent igual de bo. I la gent igual de feliç». En total es van construir 2.500 vivendes, i el barri va ser inaugurat per Franco el 1962. Ho explica l’exposició i es pot veure ‘in situ’ als itineraris guiats que organitza el Coac.