Objectiu: una casa per al Didi

Durant aquests 20 dies de la tardor del 2019, els altres nois de la seva edat, tot i que amb menys cicatrius i amb motxilles infinitament menys pesades, també dormien al ras, com ell estava acostumat a fer. Durant unes setmanes ho van fer junts, gairebé com iguals. Però l’acampada va ser desallotjada i la majoria dels joves van recollir els seus trastos i van tornar a casa seva. El Didi, en canvi, no tenia on tornar. La Martina i un grup d’amigues es van negar que qui ja era el seu amic –malgrat les dificultats amb l’idioma– es quedés al carrer i es van organitzar, sense saber al principi a quines portes trucar, per ajudar-lo.

Fins aquí, la primera part d’aquesta història, que ja va explicar aquest diari el desembre del 2019.

Un any i mig i una devastadora pandèmia després, la Martina continua fent costat al Didi, entossudida que el jove, amb capacitats especials, trobi un lloc on viure més enllà dels carrers del Raval, on passa les hores.

El Didi va a l’esmorzar –organitzat per la seva amiga Martina en el seu tenaç afany per trobar-li una llar– portant una jaqueta llarga, amb caputxa, i mirant tota l’estona la Martina donant-li la raó. Al cap de pocs dies d’haver-se conegut a la plaça, ella li va regalar un abric. Era el novembre, feia fred, i ell portava una jaqueta molt prima. La trobada és a les nou del matí perquè els dimecres a les onze el Didi té classe de castellà i les classes són sagrades. Aquí entra l’Amparo, la seva professora, una de les persones que s’han afegit a aquest petit, discret i entregat grup de recolzament informal al jove Didi. L’Amparo va arribar a la vida del Didi a través del Javier, un veí del Raval a qui el Didi de tant en tant picava a la porta per demanar-li un got d’aigua o que l’ajudés perquè li feien molt mal els ulls. És a casa seva on l’Amparo els fa les classes de castellà. A ell i al Mohamed, un altre jove a qui aquesta funcionària de presons ajuda a través de la seva associació Quatre camins solidari, format per professionals com ella, que, fora del seu horari laboral, es van bolcar a treure joves del carrer. «Som una associació molt petita i basada en l’acció directa», es presenta la dona, educadora i criminòloga, qui insisteix que en el cas del Didi, la seva xarxa són la Martina i el Javier, ella només els dona un cop de mà.

«Allunyat de la ciutat»

Notícies relacionades

Sandra Durany, de Natura: "Som els reis del regal"

Agre ple veïnal pel solar del parc de bombers

«Vull treballar. Trobar un lloc on poder estar tranquil i treballar», explica el jove tímid a qui el pes dels anys al carrer se li llegeix en la mirada. La Martina s’imagina que el lloc en què el seu amic estaria millor seria una granja, «allunyat de la ciutat i les males influències». Ell assenteix. La jove està també convençuda que el Didi necessita recolzament de professionals de la salut mental i que el camp seria un espai on podria encaixar. Encara no té el passaport però han fet totes les gestions necessàries i, malgrat la infinitat de dificultats que han trobat, a banda de la Covid, en principi li arribarà ben aviat. «Era demanar hora, anar, tornar a demanar-la perquè el dia que ens la donaven ell no es presentava... Molt complicat, tot. Però ell és ciutadà europeu, va néixer a Romania, el problema és que no té físicament cap documentació», resumeix la Martina, que remarca que la persona que l’aculli ha de tenir molta paciència i temps per dedicar-li. «El Didi és noble i molt entregat, s’esforça molt amb tot el que fa, però necessita que li dediquin molt temps. Treball, cures i atenció,» afegeix la jove.

Fins que el Javier li va obrir casa seva, ek Didi es dutxava al gimnàs Sant Pau. Menja a la parròquia de Santa Anna i ara, el que necessita és trobar un lloc no només on dormir, sinó on treballar i començar de zero. Per això la Martina va trucar el Manu, el fotoperiodista autor de les imatges que il·lustren aquest reportatge, per demanar-li ajuda. El Didi i el Manu es van conèixer el desembre del 2019 a la plaça dels Àngels, on aquest dimecres el Manu els torna a retratar, amb l’esperança que les seves fotografies ajudin a trobar-li una llar; un futur. El jove està obert a propostes a: didizavachi@gmail.com