El Suprem sentencia contra la gentrificació

Abans de prosseguir, convé recapitular de tant en tant, encara que sigui només per avergonyir els qui al seu dia van prendre atrevides decisions polítiques les conseqüències de les quals encara avui s’estan pagant.

Mena, el pecat original

A finals del 2011, quan CiU i el PP eren encara un matrimoni parlamentari, el llavors conseller Francesc Xavier Mena va colar a la llei òmnibus dels pressupostos d’aquell any una porta oberta a la reconversió de qualsevol pis residencial en un apartament turístic. N’hi havia prou amb realitzar un pagament administratiu de 230 euros per obtenir una llicència de per vida. Amb o sense informació privilegiada al respecte, molts propietaris van trobar aquell dia una mina.

A Barcelona, fruit d’aquella febre de l’or, tenen llicència legal uns 9.600 pisos. La xifra d’apartaments turístics il·legals, al contrari, és avui pràcticament zero, explica la tinenta d’alcalde Janet Sanz. El sistema de recerca i captura que l’Ajuntament va posar en marxa va tardar a estar perfectament greixat, però en el dia d’avui perquè és una màquina eficaç.

L’«obligació» de regular

El pols que ara ha dirimit el Tribunal Suprem afecta una norma aprovada el 2016 que ni tan sols està ja vigent, però com que l’Ajuntament de Barcelona la va repescar pràcticament íntegrament en una nova norma aprovada el 2017, l’alt tribunal ha considerat necessari pronunciar-se al respecte i és allà on, sense clarobscurs ni matisos, ha avalat les tesis municipals. Segons l’opinió dels magistrats, les autoritats locals tenen «la legitimació» i «fins i tot l’obligació» de promoure una ordenació urbanística en la qual convisquin el dret a la vivenda amb la possibilitat que algunes d’elles es dediquin a usos turístics. En qualsevol cas, remarca que el lliure mercat no és una apel·lació acceptable per part dels recurrents com si es tractés de les taules de la llei escrites a foc a la muntanya del Sinaí.

La sentència del Suprem és interessant perquè repesca fragments d’una sentència precedent dictaminada arran que la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència va voler tombar una norma aprovada al País Basc que limitava la presència d’apartaments turístics, amb idèntica sentència que ara, i citen també els magistrats la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea, que ja va aclarir també la qüestió a partir d’un conflicte similar desencadenat a París. La regulació, si no és arbitrària i discriminatòria, no només és acceptable, sinó que fins i tot és aconsellable.

Pròxima batalla, les habitacions turístiques

La decisió judicial és, sens dubte, un punt d’inflexió i, a més, molt oportuna vista la nova batalla que es divisa en l’horitzó. L’agost del 2020, en plena pandèmia, sense previ avís i a través d’un decret, la Generalitat va obrir una nova finestra de conseqüències tan insondable com les d’aquella norma aprovada per la porta del darrere dels pressupostos de 2011. Fa menys d’un any, amb mig país de vacances, el Govern va aprovar l’obertura de les anomenades «llars compartides» a tot Catalunya a menys que els municipis, de forma expressa i en el termini màxim d’un any, regulessin la qüestió en sentit contrari. «Llars compartides» és, per descomptat, un eufemisme, un maquillatge verbal del que en realitat es va posar sobre la taula, el lloguer d’habitacions de casa per a turistes amb una limitació de 31 dies a l’any com a màxim i amb quatre d’allotjats simultàniament, també com a màxim. Aquell decret, a més, delegava en els ajuntaments el control i correcte compliment de la nova norma.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Tot i que hi ha divisió a l’equip de govern d’Ada Colau sobre aquesta qüestió, Barcelona, amb més múscul administratiu que altres ciutats, fa mesos que persegueix ja les vies d’aigua que aquest decret del Govern va deixar obertes de forma evident tot just néixer. Actualment, a través dels portals més habituals, s’ofereixen a la ciutat unes 14.000 habitacions d’ús turístic, no sempre amb el recurrent argument que és un petit complement per a les malmeses economies familiars després de la crisi desencadenada per la pandèmia.

30 propietaris reincidents

Igual que fa tres anys es va constatar que els 10 amfitrions més grans d’Airbnb gestionaven una cartera de 996 pisos turístics, la qual cosa els reportava uns beneficis de 85.000 euros diaris, Sanz assegura que a la ciutat hi ha ara com a mínim 30 multinfractors de la norma de les habitacions turístiques. Són, en alguns casos, amos d’antics pisos turístics il·legals que simulen viure en aquesta adreça postal però que en realitat la lloguen fraudulentament. L’ajuntament es posa en el pitjor i dona per fet que, quan aprovi definitivament la norma sobre aquesta qüestió, els portals d’internet que viuen d’aquesta economia extractiva i els lobis que agrupen els grans propietaris de pisos presentaran un recurs, però les primeres instàncies judicials, com el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, tindran ja, abans de començar a debatre, una jurisprudència clara i directa del Tribunal Suprem, que ha deixat clar que ni en nom del lliure mercat la gentrificació és admissible, és a dir, que el dret a la vivenda ha de prevaler.