Allibereu l’elefanta Susi, però ¿de qui?

La picabaralla política, per aclarir la més fàcil de les incògnites, es resol molt ràpid. Tot va començar arran d’una opinió que va abocar a Twitter (aquest lloc que tan sàviament va retratar Umberto Eco) una actriu, telespectadora aquella nit del documental. «Molt trist que cap representant de l’Ajuntament de Barcelona no hagi volgut parlar al documental sobre les elefantes del Zoo», que definia, en una postil·la molt cridanera, com «ciutadanes forçades de Barcelona».

El que va irritat no va ser això. El que va ferir va ser que el mateix tuit afegia quatre noms de qui, segons l’opinió de l’autora, haurien d’haver donat la cara al documental: Ada Colau, Janet Sanz, Jaume Collboni i Laia Bonet. Que la xarxes socials s’anomenin precisament xarxes té la seva gràcia, vist que sovint els polítics s'hi deixen atrapar. Amb sensibilitats diferents sobre el tema, ja que el govern municipal és una coalició, hi va haver retrets creuats per l’absència de polítics al documental.

Una petició ponderada

En paral·lel, la recollida de firmes anava a avançant. En el moment d’escriure aquestes línies ja eren 4.910 (i la xifra continuava pujant) les persones que havien recolzat que un equip d’experts independents avaluï l’estat de les tres elefantes i, sempre que sigui possible, se n’organitzi el trasllat a un santuari o reserva animal. És, tot s’ha de dir, un text molt ponderat, lluny de l’anomenat ‘peluixisme’ amb què en ocasions s’aborden aquest tipus de qüestions animals. En el fons, es limita a reclamar que un grup d’experts qualificats i independents prenguin una decisió, una cosa que, per cert, no són ni Colau, ni Sanz, ni Collboni ni Bonet.

No és sobrer remarcar, com a precedent de què passa quan les decisions científiques es prenen als despatxos polítics, què va passar amb els dofins del Zoo de Barcelona, una incòmoda herència del passat de la qual la ciutat volia desprendre’s. Finalment ho va fer. Barcelona és avui, efectivament, una ciutat lliure de cetacis, és cert, però ho és a costa que els últims exemplars van anar a parar a altres de zoològics. La tècnica de l’estruç.

Com molt bé remarca la campanya de change.org, són les mateixes ordenances municipals les que obliguen a buscar el millor acomodament possible als animals del zoo en «santuaris, refugis o similars sempre que es compleixin algunes condicions. ¿S’incompleix l’ordenança en els casos de les tres elefantes? En funció dels informes científics, tots elaborats per encàrrec del mateix zoo, i a falta que altres diguin el contrari, no.

El que sostenen els qui coneixen el dia a dia de la Susi, la Bully i la Yoyo és que no pot ignorar-se el passat traumàtic d’aquestes tres elefantes i el seu estat actual. Al seu dia van ser animals de circ. El Zoo de Barcelona, en certa manera, ha sigut, en aquest sentit, el seu destí accidental. Són elefantes ja entrades en anys. La Susi i la Yoyo són a la cinquantena. No se sap la data del seu naixement. La Bully ronda els 40 anys. No formen part, doncs, del centenar d’elefants que viuen en diferents recintes d’Europa amb propòsits reproductius i de conservació de l’espècie. Per a elles, Barcelona no és simplement un lloc millor que un circ, és una cosa que de vegades es remarca poc, una llar geriàtrica. No és broma.

Residència geriàtrica

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Cap de les tres elefantes va arribar en bon estat al zoo, la Yoyo, per exemple, va passar anys encadenada i va ser laboriós guarir totes les seves ferides, físiques i psíquiques, però el cas de la Bully és especialment representatiu. Per fortuna per a ella, va abandonar la disciplina del Circ Mundial. El problema és que a la primera llar en què va ser acollida, un parc de València, la resta de les femelles van rebutjar la seva presència. Després va recalar a Barcelona. Les esperances que arribessin a socialitzar amb Susi i Yoyo eren remotes. No obstant, l’afany hi era, fins al punt no només que es va aconseguir, sinó que un dels manuals de referència del món científic sobre la gestió geriàtrica d’elefants i girafes traumatitzats està redactat a partir, sobretot, de l’experiència de Barcelona. És més, la pandèmia ho va impedir i es va posposar per a millor ocasió, però el 2019 estava previst que se celebrés a Barcelona un taller internacional sobre les cures que requereixen aquest tipus de mamífers en circumstàncies similars.

Tot això, no obstant, no respon a la pregunta inicial. ¿És possible el seu trasllat a un, com se sol dir, santuari? Segons l’opinió dels qui diàriament cuiden la Susi, la Yoyo i la Bully, el trasllat, a les seves edats, podria ser causa d’una gran pertorbació i una minva del seu benestar. Una de les propostes que suposadament són sobre la taula és enviar-les a un recinte de Llemotges on actualment no hi ha cap elefant. ¿Tindrien més espai?, sí. ¿Arribarien en bon estat i rebrien les cures a què estan acostumades? Aquestes són dues preguntes encara sense una clara resposta. Només a Twitter, aquell bar.