Un de cada cinc inquilins relloga part del pis per cobrir l’augment del lloguer

El mercat immobiliari de Barcelona no és només una anomalia ultraliberal en comparació amb, per exemple, Londres, Berlín, i, sobretot, Amsterdam, sinó que va camí de convertir-se en una distòpica granja perfecta per a munyir les rendes dels que viuen de lloguer a la ciutat. Una enquesta pacient i exhaustiva a la qual han respost 2.020 inquilins de Barcelona i l’àrea metropolitana posa sobre la taula amb dades reveladores qüestions tabús per al ‘lobby’ de propietaris com són la inseguretat immobiliària dels seus arrendats, els desnonaments invisibles, el nomadisme forçat, l’estrès financer i, la màxima de les perversions, una explicació sobre com és possible que entre els anys 2014 i 2019 els lloguers hagin pujat un 42,29% (de 688 euros mensuals de mitjana a 979) malgrat que els salaris a la ciutat han retrocedit. ¿La raó?... un de cada cinc enquestats ha rellogat una habitació o directament comparteix pis per satisfer les exigències dels propietaris.

L’enquesta és única en el seu gènere. Mostra algunes dades oficials, com les fiances dipositades a la Generalitat com a indicador real dels preus que es paguen i no el que sostenen els portals de lloguer, entusiastes de la bombolla per la part que els beneficia, però, sobretot, radiografia portes endins el que passa a les llars de lloguer. L’estudi porta quatre firmes que avalen la seva credibilitat: l’Agència de Salut Pública, la Universitat Autònoma de Barcelona, l’Hidra Cooperativa i, en la funció de far, el Sindicat de Llogateres.

Mercat mal anomenat lliure

Xifres en mà, un 38,2% dels barcelonins viu de lloguer. És el revers de la moneda, per exemple, de ciutats com Amsterdam, on el lloguer representa el 84% del parc residencial. Però l’interessant no és només aquesta dada. A la capital dels Països Baixos, un 57% dels arrendataris viu en pisos amb lloguers socials i només un 27% ha trobat la seva vivenda en el mercat lliure, que a Holanda està regulat. Aquí, per contra, el 97% dels enquestats afirma haver trobat el seu pis en el mercat mal anomenat lliure. El mercat lliure és la sabana africana, en la qual l’escala tròfica es divideix entre depredadors i herbívors. El lloguer no era abans un sinònim de vulnerabilitat. El 1990, gairebé el 90% dels que vivien de lloguer ho feien sota el paraigua d’un contracte indefinit. Avui, aquest grup és residual. El comú són els contractes temporals, la qual cosa condueix a diverses perversions.

Una de cada dues mudances són desnonaments invisibles

Entre el 2014 i el 2019 es van executar a Catalunya 3.557 desnonaments per ordre judicial. Són els que solen aparèixer en la premsa, sovint per causes terribles. Fa un mes un home es va suïcidar a Sants quan la comitiva judicial va trucar a la seva porta. Els desnonaments invisibles són una altra cosa, fins a ara no quantificada. Una pujada inassumible del lloguer o la negativa del propietari a realitzar obres de millora a les quals la llei li obliga són dues possibles causes per canviar de pis de forma indesitjada. ¿Passa sovint? Un 45,8% dels enquestats afirma haver sigut víctima d’alguna d’aquestes situacions. El nomadisme immobiliari o mudances forçades, anomenin-los com es desitgi, són molt freqüents a l’àrea metropolitana i, en especial, a Barcelona.

L’assetjament afecta un de cada dos inquilins

Va ser la llei del dret a la vivenda aprovada el 2007 la que va definir què es considera assetjament immobiliari. Ho és, per descomptat, que l’amo de la finca descuidi a posta el manteniment de l’escala i les zones comunes, (un 13%, en les enquestes). També, és clar, que torni els rebuts de pagament de la mensualitat per iniciar així un procés de desnonament per impagament (1,9%). Que apugin el lloguer de forma il·legal mentre encara és vigent el contracte li ha passat a un 8% dels enquestats. Però l’assetjament més comú (45%) és que la propietat es negui a reparar avaries importants al pis que són de la seva competència. La suma de tots aquests factors revela que un de cada dos inquilins ha patit assetjament.

L’estrès financer és la norma general

A l’enquesta han respost, sobretot, particulars i famílies amb estudis mitjans o alts, gent amb feines correctament remunerades en molts casos. No és l’estrat més desfavorit de la societat el que retrata aquest estudi. És una dada a tenir en compte quan s’analitza l’anomenat estrès financer. La meitat dels enquestats dedica més d’un 30% dels seus ingressos a pagar el lloguer i un 21% hi destina més del 50%. Són xifres que condemnen a una renúncia forçada a projectes vitals de tot tipus. El mercat del lloguer es revela, així, com un oleoducte de grans dimensions que canalitza les rendes del treball amb destinació a una elit rendista que, en una altra dada que revela l’enquesta, és nebulosament desconeguda.

Pocs arrendataris coneixen el llogater

Segons l’Observatori Metropolità de l’Habitatge (OHB), un 53% dels pisos de lloguer a Barcelona estan en mans de persones físiques o jurídiques que tenen com a mínim tres pisos de lloguer a Barcelona, però els inquilins desconeixen més de la meitat de les vegades de qui es tracta. Els pisos se solen llogar a través d’agències, una qüestió a la qual l’enquesta, en l’apartat de les conclusions, dedica una severa reprimenda. Són, diu, part del problema. Les agències no cobren una tarifa regulada per l’administració, sinó que solen ingressar, per costum, un 10% de la renda anual de lloguer, quantitat que aporta l’inquilí i no el propietari a qui presta el servei. És una anomalia en tota regla. Resulta obvi que les agències són benficiàries directes de l’increment dels preus, fins i tot que els contractes siguin com més breus, millor.

El relloguer genera un problema insondable

Quin gran error és pensar que ‘El verdugo’, comèdia negríssima de Luis García Berlanga, és una pel·lícula que essencialment tracta tan sols sobre la pena de mort. Hi ha un altre gran fil argumental en la seva trama. El protagonista, Nino Manfredi en el paper de José Luis, accepta encara que no li agradi tan abjecta ocupació només per tenir accés a un pis. Passats gairebé 60 anys, la situació no és millor. Segons es miri, pitjor. A Barcelona i el seu entorn hi ha una xifra indeterminada de persones que viuen en una habitació. No hi ha registre oficial de relloguers. Qui ofereix una habitació ho fa en molts casos perquè li arribi a pagar la mensualitat completa. L’enquesta és només un espiell sobre aquest gran problema. Un 20% dels enquestats relloga una habitació o comparteix directament tot el pis.

Les propostes i una mica d’història

Notícies relacionades

Festival per a promoure el benestar emocional dels joves a Barcelona: una cita imperdible el 30 de novembre en el CCCB

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

L’enquesta, com hem dit, radiografia una part del mercat del lloguer (el que mostren els 2.020 enquestats) i proposa algunes mesures. Regular els intermediaris, artífexs en part de la bombolla, és una de les propostes. També, equiparar la legislació espanyola a la de països com França i Alemanya, on dels contractes es renoven d’ofici llevat per causes majors.

En aquestes conclusions no es fa menció a això, però val la pena afegir, a tall de postdata, un recordatori de per què el mercat immobiliari espanyol és una ‘rara avis’ a Europa. Els fonaments d’aquesta anormalitat els va posar José Luis Arrese quan Francisco Franco el va posar al capdavant del primer Ministeri de la Vivenda d’Espanya. Era un polític d’una trajectòria erràtica, sempre en el lloc equivocat, tot i que sempre en el costat colpista. El cas és que va ser el gran promotor que la vivenda en propietat fos la solució majoritària per als espanyols. Afirmava que un obrer amb una propietat era menys d’esquerres i, per tant, més dòcil. Si aixequés el cap se sorprendria, potser, de la mansuetud amb la qual aquests últims anys s’han acceptat draconianes condicions per viure de lloguer sense gairebé protestes al carrer. Tret de les del Sindicat de Llogateres, els dirigents del qual, per cert, la fiscalia vol empresonar.