La cita ineludible de l’agost
Cuixart, de la cel·la al balcó
Gràcia aixeca el teló de la seva festa major amb un pregó del president d’Òmnium i esbroncades del públic a Colau, rescatada de la situació pel mateix Cuixart
Si l’hi va dir a Manuel Marchena, president del tribunal que el va condemnar per sedició («ho tornarem a fer»), era una simple aposta de cara o creu, o sigui, 50% de probabilitats, preveure que Jordi Cuixart recorreria a la seva frase icònica com a pregoner aquest any de la festa major de Gràcia. Com un artista en un bis, va versionar el seu èxit més gran. «Si cadascú pensa en allò que el motiva per lluitar, ho podrem tornar a fer i fer-ho junts i fer-ho millor. No s’ha de renunciar mai a tornar a fer-ho».
Així és. Gràcia està de festa major, menor, podria fins i tot dir-se, vistes les enormes limitacions que imposa la variant delta del coronavirus, però a l’hora d’elegir pregoner han desdenyat els organitzadors el perfil baix. Al PP no li ha provat bé l’elecció. Va voler que se sabés hores abans del pregó que no seria present en aquest acte. L’alcaldessa Ada Colau ho va lamentar. No l’uneix a Cuixart cap afinitat política. És més, una part de l’independentisme dirigeix els seus dards més afilats cap a ella i el que representa abans fins i tot que a la dreta més rància, però tot i així va voler remarcar l’alcaldessa que ja va sent hora d’escoltar qui pensa diferent, d’aprofitar que el motor de la política va a tanta o més velocitat que el del canvi climàtic, que ja és dir, i això, en certa manera, ho va remarcar a l’inici del seu pregó el mateix Cuixart i, també al final, quan Colau va ser esbroncada i el líder d’Òmnium, micro en mà, va apel·lar als seus anys de presó per demanar que la deixessin parlar. «Escoltar és el que no vol fer Espanya amb nosaltres, perquè té por de la paraula».
«Fa més de tres anys, escrivint-vos des de la cel·la, no m’hauria imaginat que avui podria compartir l’inici de la festa major amb tots vosaltres i menys des d’aquest balcó». Seria injust, no obstant, suggerir que el pregó de Cuixart va ser només un míting més del president d’Òmnium, veí del barri d’adopció perquè d’allà és la seva parella i allà han nascut els seus fills. El cos principal del pregó, en honor a la veritat, va ser d’allò més canònic, una descripció d’aquestes singularitats que fan de Gràcia un barri amb un caràcter molt particular, amb un sòlid teixit cultural, uns llaços veïnals més sòlids que els del carboni i, per què no dir-ho, una oferta comercial (perruqueries veganes, ioga amb kilt, pastisseries holístiques i diversos etcéteres despolitants) que de vegades convida el passejant a sospitar que una càmera oculta grava les seves reaccions.
No s’hi va recrear Cuixart, però va dir una cosa molt certa que poden compartir fins i tot els qui estan als seus antípodes ideològics. Va explicar que el barri no és només dens demogràficament, ho és també creativament. «Pot ser que sigui per això que quan estàs a Gràcia sempre busques el camí més llarg per arribar a casa». Cert.
El pregó va tenir moments de record per a la tragèdia de l’Afganistan, per a les víctimes dels lloguers abusius, per als enamorats del cine Texas (sempre a la corda fluixa), per als sensesostre, per als sanitaris, també per al canvi climàtic..., però cada poques frases, això sí, Cuixart oferia el seu particular bis al públic, poc perquè per raons de seguretat coronavírica només es podia accedir a la plaça amb invitació, però, és clar, molt entregat a la casa ‘indepe’.
Ho va fer, per exemple, quan, com altres vegades, va treure partit del característic nomenclàtor de la llista de carrers de Gràcia, dels més bonics de la ciutat. «¿Què podem esperar d’una Vila en què Revolució és un pàrquing i Llibertat és un mercat?». Sense ànim d’esmenar, això mereix un parell de puntualitzacions.
Revolució és una plaça que rendeix homenatge a la revolta de 1868, que va comportar l’exili d’Isabel II, i que va tenir com un dels seus lemes de bandera «Espanya amb honra». El temps ha desdibuixat aquest record i avui és simplement una plaça amb un nom inusual a segons quines capitals de província.
Notícies relacionadesEl cas de Llibertat té més recorregut narratiu. Gràcia, al seu dia, va voler que els tres lemes principals de la revolució francesa fossin impresos en el marbre que dona nom als carrers del barri. N’hi ha una del carrer dedicat a la llibertat, que a Cuixart li agrada esmentar, una altra que enalteix la fraternitat i, finalment, la igualtat també té el seu homenatge, però, el que són la coses, només va merèixer un passatge i fora de Gràcia, a l’Eixample. La qüestió és que, posats a fer, els pares del nomenclàtor de Gràcia van decidir que els principis bàsics de la revolució de 1789 quedaven coixos sense una quarta referència, la legalitat, que també té carrer al barri, però aquesta, com se sap, sol caure en l’oblit.
Amb el pregó ha començat, en resum, una festa major atípica, no pel pregoner, sinó per les circumstàncies, una calor asfixiant, una ciutat més buida del comú per aquestes dates i unes restriccions sanitàries que limitaran l’aforament de tots els actes que es portaran a terme; però, amb tot, hi haurà festa.
