Una usuària del refugi de dones: «Vaig dormir set nits a l’aeroport»

Asseguda al sofà de la Llar Núria Marcet, nom que rep el pis per a set dones dins el centre, amb capacitat per a 33 més, explica que als sis mesos d’obtenir el permís provisional de residència que li facilitava la targeta vermella, va obtenir el de treball i va començar a treballar com a conserge en una finca, «sis mesos menys un dia».

Va perdre la feina quan li van denegar l’asil i tot va semblar que es tornava a enfonsar. El no a la condició de refugiada li va robar de cop els papers i amb això, la possibilitat d’un contracte laboral. Fins aquest fatídic dia, combinava la feina de mitja jornada a la porteria –i netejant la finca– amb la cura de dues persones grans. 

Lesbia Sarmiento porta els cabells acabats de tallar. Els hi va tallar una companya que viu també aquí, a La Llavor, que està estudiant perruqueria i fa pràctiques amb elles. Totes les dones que viuen en el centre –titularitat de Sant Joan de Déu Serveis Socials en concert amb l’Ajuntament de Barcelona i en col·laboració amb la Fundació Ared– han iniciat un procés per millorar la seva situació (objectiu final d’un centre que té vocació de lloc de passada). A més de combinar dues feines fins que les va perdre per la seva situació administrativa sobrevinguda, la Lesbia, que a Veneçuela treballava de comercial, està estudiant un curs d’auxiliar de cuina. «El que jo vull és treballar, treballar i poder tornar a reunir la meva família, així que faré tot el que estigui a la meva mà», assenyala.  

Una vida d’alts i baixos

Com la Lesbia, Mireia Sobregués és una de les 40 dones que viuen a La Llavor, tot i que les seves històries de vida són molt diferents. Ella és de la Barcelona catalana i porta molts anys en situació d’exclusió residencial, «amb alts i baixos». «He tingut temporades, de vegades si he aconseguit feina i he pogut pagar una habitació, bé; però això tampoc ha durat gaire. Altres vegades he dormit amb la meva parella en una tendeta de campanya i he estat treballant, però és una situació difícil», explica. «És difícil per tot. Per descansar, per arreglar-te... Jo entrava a treballar les set i a aquesta hora les dutxes no estan obertes, i vaig tenir sort que a Arrels es van portar bé i em deixaven dutxar a la tarda», prossegueix.

Notícies relacionades

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

El lloguer de temporada creix el doble de ràpid a Barcelona que a Madrid

La Mireia explica que va passar gairebé tres anys en un petit campament als Jardins de Sant Pau del Camp, al Raval, on van arribar a ser 12 tendes. «Aquí, durant una temporada vam estar bé, he estat en llocs pitjor», explica. «Quan ens van fer fora vam anar a Montjuïc i allò sí que era horrorós. Vaig passar molta por, hi havia molta violència. Va arribar un moment que vaig veure que havia d’anar a un alberg, i tot i que era molt reticent per situacions desagradables que havia viscut, me’n vaig anar a Alí Bei», segueix, generosa, la dona, que només té bones paraules per l’equip de treballadores de La Llavor. «Aquí em cuiden molt –repeteix–, una cosa a què, no estàs acostumada quan ets al carrer».

El dia 7, aquest dijous, fa 53 anys –«soc del 68»– i el dia 9, un any a La Llavor, un centre que va poder obrir de forma increïblement ràpida (tenint en compte els ritmes de l’Administració) atesa l’emergència de la pandèmia, que va posar sobre la taula realitats fins al moment invisibles, com les dones que vivien internes a casa de les famílies, que de sobte es van quedar sense feina ni llar. O totes les dones que cuidaven avis que van morir de Covid i es van quedar també al carrer i sense ingressos. Charo Sillero, responsable del centre, assenyala que aquest ha sigut un any intens, «d’aprenentatge i estar molt pendents de les necessitats de les dones». El 60% de les ateses al centre ha patit violència de gènere i el 45% té algun diagnòstic de salut mental. «Aquestes dones pateixen una triple discriminació: per ser dones, per ser dones sense llar i per ser dones sense llar víctimes de violència», acaba Sillero, que apunta també que l’edat mitjana de les residents són 42 anys.