Arai 3, decadència i caiguda de Barcelona

Aquí va viure Josep Vidal-Ferrer i Vidal, un cognom vinculat als orígens de La Caixa i emparentat amb la branca dels Güell. També Antoni Maria Brusi, membre de la saga familiar que va fundar i va editar el sempre arlequí ‘Diario de Barcelona’ entre 1814 i 1923. Arai 3 va ser també la sala de parts on va néixer la colònia Nenuco, de la mà del químic industrial Miquel Horta. No només això, sinó que fins als anys 60 aquella aigua perfumada amb què van créixer com a mínim un parell de generacions de nens d’Espanya es produïa i s’envasava al pis principal de l’edifici. Tot això i més en una mateixa escala. No és, doncs, un immoble qualsevol.

Hi va haver, per descomptat, famílies burgeses o simplement adinerades en altres finques del Gòtic, però la singularitat en aquest cas, que va cridar tant l’atenció de Binsbergen com perquè telefonés el seu amic d’infància Keizer i el convidés a visitar Barcelona, és que l’arquitectura original amb prou feines s’ha alterat, excepte, això sí, per l’innegable pas del temps, que ha atrotinat la seva bellesa original. A Arai, 3 hi viu una família filipina amant del karaoke, diversos avis que sumen les seves pensions per pagar les despeses d’uns dels pisos i el mateix Binsbergen, i ho fan en pisos que un dia van ser senyorials, algun de més de 150 metres quadrats de paviment hidràulic i amb sostres que un dia havien sigut delicadament pintats amb motius florals i ornitològics.

L’exposició la componen els retrats que Keizer va fer dels locals dels baixos i dels pisos, fins i tot de l’interior d’algun de tapiat per evitar més ocupacions i, sobretot, dels registres sonors quotidians de cada apartament, uns àudios de gran valor documental, tant que és una llàstima que no n’hi hagi d’èpoques passades de la ciutat per gaudir-ne. Cadascun dels veïns, com a colofó d’aquest retrat en alta definició del que és Arai, 3, ha aportat a l’exposició algun objecte personal de casa seva. El resultat és aquest contrast esmentat, el d’una comunitat de veïns que habita les restes d’un cataclisme, però ¿quin?

El que allà va passar no és cap secret. Els primers sismes socials es van registrar durant la Primera Guerra Mundial, quan Barcelona es va convertir en refugi de famílies europees que pels seus possibles es podien permetre fugir de França, Alemanya i l’Imperi austrohongarès, però també de molta mala vida, droga i prostitució, que, com sempre, va allà on hi ha diners. El Gòtic sud, per dir-ho d’alguna manera, va començar llavors tènuement a ‘ravalitzar-se’. Amb l’Eixample lluent, famílies com les residents a Arai van fer la mudança. Els que podien, és clar. Antoni Maria Brusi, malgrat el seu cognom, no s’ho va poder permetre. La brutal fallida del Banc de Barcelona del 1921, on tenia els estalvis, el va deixar en una via morta. Mai va poder abandonar el Gòtic sud. Va ser, doncs, testimoni directe de com el rellotge de la transformació social es va accelerar després de la Guerra Civil en aquella porció de la ciutat, i més encara quan el 1951 va atracar per primera vegada al port de la ciutat la VI Flota.

Recorden ‘A dalt i a baix’, sèrie mítica de la BBC que narrava les vicissituds de la família Bellamy (a dalt) i del seu ampli servei de majordoms, criades i cuineres (a baix, al semisoterrani)? Doncs finques com la d’Arai i milers més de la ciutat n’eren la versió inversa, ja que als principals vivien els més acomodats i en les últimes plantes els condemnats a pujar a peu. A baix i a dalt, seria la sèrie. Tot allò ho van trastocar, per descomptat, els ascensors, però Lluís Castañeda, que la seva la tia àvia Àurea va ser cuinera dels Brusi a Arai, té una interessant relectura més del que va passar.

«Va ser el cotxe el que va transformar el Gòtic sud. Els qui desitjaven i podien permetre’s un cotxe no podien tenir-lo si vivien al Gòtic sud», diu, i menys a Arai, perquè no era una d’aquelles finques amb entrada per a carruatges. Sovint es debat sobre com el cotxe ha transformat les ciutats al llarg del segle XX i com el repte actual és la desmotorització dels carrers, però poques vegades, com amb enginy fa Castañeda, es reflexiona sobre aquests llocs que van quedar marginats per no participar en la cultura de l’automoció.

Castañeda va passar la seva infància a la finca. Va néixer el 1956. La va conèixer en la seva època més amarga. Recorda, per descomptat, l’olor de Nenuco, però també l’aroma desagradable de la misèria. En el que avui és el pis de l’Igor, per exemple, diu que van arribar a viure-hi set o vuit famílies, en una mena de pensió clandestina. Un dia hi va haver allà una bronca monumental. La raó és que no hi havia aigua corrent i la que hi havia al dipòsit de la teulada era exclusivament per a la cuina i el lavabo. Una dona es va saltar la norma i va rentar al pis la roba de feina del seu marit. Tan violenta va ser la discussió que la guarda intacta en la memòria. D’això fa només mig segle, que no és tant.

La sort d’aquell lloc es va suposar que milloraria a finals dels anys 80, quan l’Ajuntament de Barcelona, en les llavors tan de moda polítiques d’esponjament urbanístic, va tirar a terra una illa sencera del barri per crear davant Arai una plaça que, fins que el 1996 no va ser oficialment batejada, va ser coneguda com la del Tripi, per l’al·lucinogen monument que es va instal·lar allà. Des de fa 25 anys és la plaça de George Orwell, que en una d’aquestes coincidències en què costa de creure que no hi hagi propòsit de mofa, va ser la primera de Barcelona en què es van instal·lar càmeres de videovigilància. Això va ser el 2001, 16 anys després de quan transcorre la trama de la distòpia de ‘1984’, font d’inspiració del terme orwel·lià, segons es miri, tal com estan les coses avui dia, una profecia autocomplerta. Les càmeres eren un remei, però també un símptoma de la inseguretat galopant. Allà continuen, més modernes, tot i que mai es pot saber si estan realment connectades.

Notícies relacionades

2.160 canelons de solidaritat

Badalona encén el seu arbre gegant

El cas és que, perquè l’exposició del Pati Llimona és també un instrument de protesta, el futur dels veïns d’Arai, 3 és una moneda a l’aire. La va voler subhastar la Generalitat el 2015 quan va creure erròniament que la seva antiga propietària havia mort sense fer testament. El preu de sortida era de poc més de tres milions d’euros, una ganga si es pretenia reciclar-la en part de l’extractivista negoci turístic de la ciutat, com a hotel o com un bloc d’apartaments de lloguer per dies, però en una sèrie de caramboles imprevistes va aparèixer primer un legítim hereu, la Fundació Clínic per a la Recerca Biomèdica (FCRB) i, després, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el seu pla de contenció d’hotels, de manera que la finca val avui quatre vegades menys que el 2015.

La majoria dels veïns viuen a Arai, 3 amb una espasa de Dàmocles que es balanceja sobre els caps. La FCRB es comporta com el propietari prototípic d’aquesta ciutat. Inverteix poc i malament en el manteniment de la finca, i els residents mai saben si el mes vinent seran els següents gentrificats d’aquesta ciutat. Ara diguin, ¿és o no és l’exposició ‘Arai 3’ un compendi de l’últim segle i mig d’història d’aquesta ciutat?