barcelonejant
Arai 3, decadència i caiguda de Barcelona
Una intimista exposició del Pati Llimona es revela com un formidable compendi de l’últim segle i mig d’història d’aquesta ciutat
barcelona/unnamed.jpg
Està oberta al públic fins al pròxim 16 d’octubre al Pati Llimona una preciosa exposició que semblarà diminuta i que, quan s’estira el fil, resulta ser un compendi de l’últim segle i mig d’història de Barcelona. Déu-n’hi-do. ‘Arai 3’. Aquest és el seu títol. És una adreça postal del Gòtic sud a la qual aquest diari ja ha dedicat un parell de cròniques des que un fotògraf i un músic, Hugo Keizer i Igor Binsbergen, respectivament, van decidir documentar amb imatges i so d’ambient com són les entranyes d’aquesta finca, en què va viure el bo i millor de la societat barcelonina fins a principis dels anys 20 del segle XX i que, des d’aleshores, ha sigut escenari d’una decadència i caiguda que ja li hauria agradat documentar a Edward Gibbon. La cirereta és que el futur d’aquest aquesta finca, que a punt va estar de ser venuda al millor postor per la Generalitat el juny del 2015 i en què els contractes de lloguer es renoven mes a mes, és d’una insondable incertesa. Com el futur de Barcelona, vaja.
Aquí va viure Josep Vidal-Ferrer i Vidal, un cognom vinculat als orígens de La Caixa i emparentat amb la branca dels Güell. També Antoni Maria Brusi, membre de la saga familiar que va fundar i va editar el sempre arlequí ‘Diario de Barcelona’ entre 1814 i 1923. Arai 3 va ser també la sala de parts on va néixer la colònia Nenuco, de la mà del químic industrial Miquel Horta. No només això, sinó que fins als anys 60 aquella aigua perfumada amb què van créixer com a mínim un parell de generacions de nens d’Espanya es produïa i s’envasava al pis principal de l’edifici. Tot això i més en una mateixa escala. No és, doncs, un immoble qualsevol.
Notícies relacionades
El cas és que, perquè l’exposició del Pati Llimona és també un instrument de protesta, el futur dels veïns d’Arai, 3 és una moneda a l’aire. La va voler subhastar la Generalitat el 2015 quan va creure erròniament que la seva antiga propietària havia mort sense fer testament. El preu de sortida era de poc més de tres milions d’euros, una ganga si es pretenia reciclar-la en part de l’extractivista negoci turístic de la ciutat, com a hotel o com un bloc d’apartaments de lloguer per dies, però en una sèrie de caramboles imprevistes va aparèixer primer un legítim hereu, la Fundació Clínic per a la Recerca Biomèdica (FCRB) i, després, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el seu pla de contenció d’hotels, de manera que la finca val avui quatre vegades menys que el 2015.
La majoria dels veïns viuen a Arai, 3 amb una espasa de Dàmocles que es balanceja sobre els caps. La FCRB es comporta com el propietari prototípic d’aquesta ciutat. Inverteix poc i malament en el manteniment de la finca, i els residents mai saben si el mes vinent seran els següents gentrificats d’aquesta ciutat. Ara diguin, ¿és o no és l’exposició ‘Arai 3’ un compendi de l’últim segle i mig d’història d’aquesta ciutat?
