Barcelona del 2020: alta mortalitat, ínfima natalitat

Les morts a causa de la Covid (4.305 més de les que estadísticament, en absència de pandèmia, haguessin sigut les previsibles), un alentiment en l’arribada d’immigrants pels tancaments de fronteres (malgrat això, els barcelonins nascuts a l’estranger són ja el 29% de la població) i, sorprenentment, una infecunditat gairebé sense precedents (nou mesos després del confinament de març i abril va caure dràsticament el nombre d’infantaments) han provocat que el padró de Barcelona corresponent a l’any 2020 sigui tota una anomalia, com una dent oscada a la serra històrica d’aquesta estadística oficial, material digne d’un pacient estudi. Només hi ha en el passat contemporani d’aquesta ciutat dues clivelles pitjors. Una, la del 1918, quan per culpa de la grip espanyola van morir aquell any 22.800 persones. L’altra, el 1938, quan la Guerra Civil va deixar un rastre de 28.000 morts.

Que la Covid deixaria empremta en el padró no pot sorprendre ningú. De l’1 de març del 2020 al 31 de desembre d’aquell mateix any, és a dir, des que la Covid va entrar literalment a les nostres vides, van morir 14.439 barcelonins. Si la freqüència funerària hagués sigut similar a la dels prepandèmics anys anteriors, la xifra prevista per a aquell període hauria sigut de 10.254 defuncions. Més de 4.000 persones, majoritàriament dones, perquè elles arriben a edats avançades més que els homes, van morir víctimes del coronavirus.

L’edat mitjana de mort es va situar en els 82,4 anys, de manera que és pronosticable que, una vegada purgades totes les dades, es confirmi en els pròxims mesos que l’esperança de vida de Barcelona, una de les més altes del món, hagi caigut al voltant d’un any per culpa d’aquest atípic 2020. El 2018, última referència disponible, era de 84,4 anys (87, per a les dones i 81,3, per als homes). Amb tot, la xifra de barcelonins centenaris es manté en la seva cota màxima. Ja són 864 persones les que van néixer abans de 1921. Llavors, per cert, l’esperança de vida al néixer era de 38 anys.

De la mortalitat causada per la Covid, com si fos una guerra, se n’ha donat durant el 2020 un informe gairebé diari, però de la caiguda de la fecunditat a índexs molt preocupants des del punt de vista dels geògrafs, molt poc. El 2020 van néixer a Barcelona 11.753 nadons. La xifra cau per sota del llindar els 12.000, una cosa que no succeïa des de 1998, quan els naixements van ser 11.659, però també quan la població total era molt menor. Que lluny queden aquells temps en què Barcelona era una gran ‘nursery’. El 1980 és l’últim any en què els parts van superar els 20.000, però és que el 1973 van arribar a superar els 31.000. No obstant, les xifres absolutes, en aquesta matèria, no són la dada més reveladora. El gairebé distòpic és la baixíssima fecunditat. El 2020 es va situar en l’1,01, és a dir, cada barcelonina té de mitjana només un fill. Amb aquest índex i sense moviments migratoris, la ciutat estaria condemnada a l’extinció.

És en aquest sentit que el padró, com sempre, mereix ser minuciosament observat per sota d’aquesta superfície que és la xifra absoluta de població, 1.660.314 habitants, la segona xifra més elevada des de 1990. Podria semblar, vista la sèrie històrica de població, que aquesta és una ciutat estadísticament avorrida. Res més lluny de la realitat.

El padró del 2020 ofereix alguns enlluernadors cops de flaix, molt oportuns, per cert, per a tots aquells que parlen en nom de tota la ciutat o que diuen representar el seu centre de gravetat. Per segon any consecutiu, els barcelonins nascuts a Barcelona són menys de la meitat de la població. Cau aquesta xifra al 48,8%. Arribarà el dia, potser, que els nascuts a l’estranger siguin més que els nascuts a Barcelona. La progressió d’aquest grup és incessant. Són ja el 29%. Gairebé un de cada tres d’ells, 28,1% s’han nacionalitzat com a espanyols, però culturalment aporten a la ciutat el seu origen, una cosa molt interessant si es té en compte que viuen persones procedents de 179 països del món.

En aquest capítol és imprescindible fer la vista enrere. El 1991, els estrangers eren a Barcelona només l’1,5% de la població. El 2001, el 4,9%. El 2010, el 17,5%. Avui, més del 22%. És, a més un col·lectiu mai prou conegut. El col·lectiu més nombrós són els argentins (32.401), tot i que amb aquesta gran singularitat que un terç d’ells viatja amb passaport italià. De fet, la suma d’italians reals i italians postissos converteix Barcelona en la gran ‘little Italy’ d’Europa. Després dels argentins, posats a fer, venen en xifres absolutes els peruans, colombians, veneçolans, pakistanesos, equatorians, italians, xinesos...

Cal desconfiar, a més, dels tòpics. Un 41,7% dels estrangers empadronats a Barcelona té estudis universitaris o un cicle formatiu de grau superior. A la seva manera contribueixen a un dels moviments de fons més interessants que revela el padró. En una ciutat com Barcelona, consagrada com se sap al turisme i per això als llocs de treball poc qualificats, el nivell formatiu dels barcelonins ascendeix sense parar. El 2009, un 22,6% dels barcelonins de més de 16 anys tenia titulació universitària o havia completat un cicle formatiu de grau superior. El 2020 aquesta xifra és ja del 33,9%, amb una sublectura encara més destacable: El 2009, les dones estaven tres dècimes per sobre dels homes en formació. El 2020, aquest diferencial s’ha ampliat fins als 2,8 punts. Les dones joves avantatgen cada vegada més els homes en formació acadèmica.

El capítol immobiliari del padró no hauria de ser tampoc passat per alt perquè, tot i que mai s’esmenta prou, és tota una revelació.

El que ja hem dit, a Barcelona hi havia l’1 de gener del 2021 una població empadronada de 1.660.314 persones i, el que no hem dit encara, que resideixen en un parc immobiliari de 660.063 pisos. La mitjana per pis és baixa, de 2,52 persones per vivenda. No se sosté, doncs, la tesi que el preu de la vivenda a Barcelona es regeix per les lleis de l’oferta i la demanda. No hi ha escassetat. Els preus, com se sospita, pot ser que els fixi en realitat una mena d’oligopoli rendista que ha invertit en la compra d’aquest parc residencial.

Notícies relacionades

Festival per a promoure el benestar emocional dels joves a Barcelona: una cita imperdible el 30 de novembre en el CCCB

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

Elucubracions al marge, el padró constata en aquest apartat algunes dades cridaneres. Aquesta és una ciutat de solitaris. 203.781 persones viuen soles. És un 12,3% del total. És molt. Més dones que homes viuen soles. I una altra dada significativa, d’acord amb l’agònica natalitat registrada, és que només en un 23% de les llars hi ha nens, quan en un 38% hi ha com a mínim algú de 64 anys o més.

L’últim padró, a tall de postdata, certifica, a l’espera que es depurin les dades, que l’anunciada fugida de barcelonins durant la pandèmia per fixar la seva residència a la Catalunya rural gràcies als avantatges del teletreball s’ha revertit, si és que alguna vegada va ser censalment significativa. Barcelona, com des dels escenaris proclamava Joaquín Sabina sobre Madrid, és una ciutat insofrible però insubstituïble.