Barcelona, una ciutat de túnels de trànsit desfasats

El túnel que més s’acosta a aquests requisits és el de la Rovira, que va ser inaugurat el 1987 i té una longitud d’1,3 quilòmetres. Disposa de control de gàlib (barra a cinc metres d’alçada), plafó informatiu, megafonia o detecció d’incendis, però no té, malgrat les seves dimensions, sortides d’emergència. És, a més, l’únic dels túnels anteriors a la norma que disposa de barrera en els accessos, necessària en cas d’emergència a l’interior que obligui a tallar immediatament el pas als vehicles, cosa que també es pot advertir, tot i que amb menys eficàcia, amb els semàfors o els grans plafons on penjar missatges breus.

Amb una llargada de 201 metres, és un dels túnels més purs, en el sentit que ens trobem davant una caverna viària amb llums, marques a terra i semàfors que, afortunadament, porten anys en desús. El túnel que passa per sota el monument projectat per a l’Exposició Universal de 1929 per l’arquitecte Josep Maria Jujol, es va inaugurar a mitjans dels anys 70 i en el seu accés, als dos laterals, exhibeix una mena de mosaic picat a la pedra que representa l’Eixample de Cerdà. La velocitat està limitada als 40 quilòmetres hora, cosa que només passa aquí i als carrers de la zona de Montjuïc. És una de les vuit limitacions diferents que els conductors han de respectar a Barcelona. El túnel no té semàfors o barreres i tot i que l’altura màxima és de 4,5 metres, no està senyalitzada enlloc.

El túnel que passa per sota la Diagonal i el centre comercial Illa Diagonal exhibeix una situació similar a la del túnel de la plaça d’Espanya, sense gàlib però sí amb semàfors, ja que aquesta és l’única galeria de Barcelona amb pas de vianants. I no per a quatre gats, sinó per als centenars que diàriament creuen la via, el carrer de la Caravel·la ‘La Niña’ que al passar la galeria es converteix en el carrer de Constança. Té 140 metres de longitud, sense barrera, sense control d’alçada, però amb il·luminació.

La plaça d’Ildefons Cerdà, el pitjor homenatge que la ciutat li podia fer al pare de la Barcelona moderna, es va posar de gala el setembre del 2002 per inaugurar el que llavors era el túnel urbà més llarg d’Europa, amb 2,2 quilòmetres entre aquest punt i gairebé la Diagonal. La infraestructura disposa d’un plafó informatiu, control d’altura, sortides d’emergència i barreres. Té també un semàfor, dels antics, els que la ciutat ja va canviar fa una dècada a bona part dels carrers. Es troba a faltar la senyalització de carrils. Aquesta artèria va haver de ser rehabilitada després que en diverses ocasions, als anys 90, quedés inundada per fortes pluges que van arribar a atrapar vehicles. Aquesta galeria gairebé coincideix amb la de la Gran Via ja convertida en la C-31. Aquest túnel no disposa de cap de les senyalitzacions o requisits de seguretat mínims. L’únic, un senyal davant de la seu de Trànsit que veta el pas a bicis i vianants.

Un dels punts claus de la circulació a la zona alta de la ciutat, perquè aquí es divideixen molts dels vehicles que han entrat a Barcelona pels túnels de Vallvidrera. La galeria de Mitre amb la Via Augusta (uns 560 metres) té plafó informatiu (ningú recorda haver-lo vist encès), barrera, detecció d’incendis i semàfor, però no control d’altura (màxim de quatre metres) o senyalització de carrils.

Des del 2003, aquest túnel de 135 metres enllaça la carretera de Miramar i la plaça de Carles Ibáñez. Faltaven tres anys per aprovar la normativa municipal, així que el consistori es va poder estalviar la col·locació del control d’altura (sí que hi ha un senyal que indica que el límit és de 4,5 metres), el semàfor, la barrera de control d’accés o el plafó informatiu.

Tota la reforma de la plaça de Lesseps es va inaugurar a principis del 2009. També llavors es va estrenar el túnel que la travessa, de 219 metres de longitud, sense control de gàlib (però sí amb senyal vertical que limita a quatre metres), barrera, indicador de carrils ni marcador informatiu. Però amb llums i control d’incendis.

A l’altura de la plaça Borràs, els túnels de Vallvidrera, ja convertits en la C-16, exhibeixen tot el que marca la normativa, però al principi, a la galeria que comença just sota el passeig de la Bonanova, amb prou feines hi ha rastre de tots aquests elements malgrat que la circulació és igualment subterrània. Un cartell indica les restriccions, un altre informa de l’alçada i un plafó sol donar la temperatura. Però no hi ha semàfors, barreres ni control de gàlib. I no hi ha sortides d’emergència fins que el túnel ja s’ha convertit en una autopista.

Un altre dels túnels de la cicatriu que al seu dia va permetre cosir tots els municipis que Barcelona va anar absorbint fa més de 120 anys. El túnel de la Ronda del Mig que va d’Escorial a Sardenya, on passa a ser la ronda del Guinardó, té gairebé 400 metres de longitud i disposa de semàfor i il·luminació, però res de gàlib, senyals de carrils i sortides d’emergència.