Barcelona és un 11,6% més pobre després de la Covid, però...

Els anuaris que elabora l’àrea d’estadística municipal sempre són un material d’estudi valuós, ara i d’aquí 100 anys. Són fonts documentals extraordinàries per a historiadors i demògrafs, però el del 2020 hauria de merèixer una especial atenció per part de d’economistes i politòlegs i, l’apuntat al principi, fins i tot per part de teòlegs, perquè, potser en una altra època, a una societat atemorida li hauria agafat per buscar consol en la pregària o, pitjor encara, pel mil·lenarisme, i no va ser així. Fins i tot decreix el nombre de centres de culte. Ja en són menys de 500, 493 en concret, 76 menys que fa dos anys.

Economistes i politòlegs, vet aquí la qüestió principal, s’haurien de submergir en les dades de l’anuari perquè el conjunt de xifres allà recopilades certifiquen, com és sabut, que la vida quotidiana es va detenir i la laboral es va reduir al mínim i imprescindible perquè a la ciutat no se li aturés el cor, però, com són les coses, la xarxa que encara perviu de l’estat del benestar i les decisions que es van prendre amb caràcter d’urgència van actuar a tall d’immens airbag.

Hi ha claríssims exemples d’això. Va créixer, és clar, l’atur. L’any va acabar amb 93.842 persones sense ocupació, cosa que va significar un increment del 35,9% en comparació amb el 2019. Però fins i tot així, la xifra d’aturats de la ciutat no va arribar ni per indici a la que va provocar la crisi del 2008, l’ona sísmica de la qual va perdurar en el temps. El 2013 a Barcelona hi havia 115.154 treballadors a l’atur. Les mesures preses pel Govern per contenir la temuda onada d’acomiadaments va funcionar. És més, el 2020 es va tancar amb 1,1 milions d’afiliats a la seguretat social a la ciutat. Barcelona ha sigut històricament excedentària en llocs de treball. La xifra superala de la seva població en edat de treballar, unes 750.000 persones.

El segon exemple cristal·lí que les crisis, econòmiques o sanitàries, no s’han d’agafar amb resignació, com si fossin fruit d’un càstig merescut i el mercat fos una llei divina dictada pel nostre senyor Milton Friedman, és el cas dels desnonaments, que dels 4.770 del 2019 (encara rèpliques de la crisi del 2008) es va passar el 2020 a uns més mesurats, però tràgics malgrat tot, 2.465. Gairebé la meitat.

Que la Covid va ser una crisi sanitària que va repercutir en l’economia no és cap secret. L’anuari revela, no obstant, la lletra petita. El múscul econòmic de la ciutat es va aprimar un 11,6%, gairebé el mateix que el de Catalunya (-11,5%) i una mica més que el del conjunt d’Espanya (-10,8%). Van ser els empresaris i treballadors del comerç, el transport i l’hostaleria els que més van veure minvar activitat, un 25%, i tampoc li va anar bé al gremi de la construcció, que va tenir una caiguda del 15%. La pandèmia, no obstant, va accelerar altres sectors. L’administració, l’educació i la sanitat van tancar l’any amb un creixement del 2,9%, més que res per tot el desplegament de mitjans que es va posar en marxa per fer front a la malaltia i les seves conseqüències socials. Era una cosa previsible. Menys conegut és que el sector financer va créixer un 4,3%.

Algun dia la història del 2020 mereixerà ser reescrita amb més paciència a partir de percentatges com aquests. Banca al marge, que, com a la ruleta, sempre guanya, el treball de formiga per a historiadors, economistes i politòlegs podria ser comparar com d’eficaç va ser la xarxa social de les diferents ciutats del món en funció de quina era la seva xarxa prèvia al primer contagi per coronavirus. Els menjadors socials, que el 2019 van servir 479.731 menjars, el 2020 van ser capaços de proporcionar fins a 557.068 dinars. El banc dels aliments va haver d’augmentar un 20% les seves reserves, de 4,8 tones a 5,8, això perquè va créixer un 38% el nombre d’usuaris d’aquest últim recurs d’emergència.

L’Anuari Estadístic de la Ciutat, com s’ha remarcat abans, és una fotografia de gran resolució, milions de megapíxels que permeten comptar quants arbres hi ha a la ciutat, 157.636 (gairebé 8.000 més que fa 20 anys), quants carrers, 4.037 (quatre més que el 2019), els dies de pluja (124) i, el que probablement més interessa en aquest apartat de la Barcelona física, perquè és conseqüència directa del confinament, la qualitat de l’aire. Amb menys trànsit de vehicles i amb prou feines creuers, la presència d’NO2, verí invisible de l’aire urbà, es va reduir un 30%, el de les partícules PM10 un 21% i el de les PM2,5 un 25%.

Allò físic, en qualsevol cas, no eclipsa allò humà. L’anuari es publica, per damunt de tot, perquè explica una mica la vida d’aquest 1.660.314 persones que, segons l’últim recompte, viuen a Barcelona. Sobre aquesta qüestió ja va donar un primer i interessant aperitiu de dades l’àrea d’estadística quan l’11 d’octubre passat va publicar el padró oficial de la ciutat, en què la Covid era, de nou, la protagonista. Ja es va apuntar allà que a Barcelona el 2020 van morir unes 4.305 persones més de les estadísticament previsibles i que el nombre de parts va caure per sota dels 12.000. Només la immigració manté el cens de la ciutat per sobre dels 1,6 milions d’habitants, però ja a costa que menys de la meitat dels barcelonins (48,8%) hagin nascut a Barcelona i que un 29% dels veïns vinguessin al món a l’estranger.

El padró, de fet, és una de les columnes sobre les quals se sustenta l’anuari estadístic, de vegades amb enfocaments que criden l’atenció, que conviden a veure aquesta ciutat amb altres ulls, com aquest mapa en què es mostra quina és la segona nacionalitat més freqüent per barris i que revela que, a diferència de Nova York, a Barcelona no hi ha un Little Italy, sinó una Great Italy.

Notícies relacionades

La ciutat està disposada a repetir la competició d’aquí dos anys

Barcelona es mulla per la Copa Amèrica

Això, no obstant, era així abans i després de la pandèmia. El que crida l’atenció són altres mapes i resultats, les peculiaritats del 2020. Els barcelonins van consumir menys aigua (10 litres menys per dia, i això en una ciutat ja caracteritzada per un baix malbaratament d’aquest bé escàs), van generar menys escombraries i van reciclar més, es van quedar menys vegades atrapats a l’ascensor (els bombers van rescatar 1.021 persones en aquesta dificultat, 1.854 el 2019), es van queixar més dels seus veïns (la Guàrdia Urbana va atendre 1.000 trucades cada dia per aquesta qüestió), és clar, amb tothom tancat a casa durant diverses setmanes, i, tot i que per barris, es van estrènyer el cinturó.

La despesa de les llars barcelonines, que rondava els 35.000 euros anuals abans de la pandèmia, va caure fins als 30.000 euros, ja sigui per prudència, necessitat o per impossibilitat de gastar més. Aquesta matèria, la renda familiar, sobretot la desglossada per barris, encara no s’inclou en aquest anuari perquè les últimes dades disponibles són les del 2019. S’haurà d’esperar, per a qüestions com aquesta, al ‘best seller’ de l’any que ve.