El túnel més brutal de Barcelona, ara, ¡la pel·lícula!

Si per raons d’economia de temps han de triar entre el vídeo o el text, no tirin cap moneda a l’aire, és molt millor el vídeo. L’hi diu qui firma això. L’habitual és que la novel·la sigui millor que la pel·lícula, però de vegades passa al revés. Com el cas de ‘Els ponts de Madison’, novel·leta càndida i prescindible de la qual Clint Eastwood va treure un tros de pel·lícula amb títol idèntic. En el cas que ens ocupa, la cosa no va de ponts, sinó de túnels, en concret d’aquests 260 metres subterranis que per sota del passeig de Gràcia uneixen les línies L-3 i L-4 del metro de Barcelona i, més, des d’aquesta última, la encara groga, tal com molts l’anomenen encara, en una ‘bonus track’, l’L-2, o sigui, la lila. Algú podria remarcar aquí que només és un túnel, però si es mira amb altres ulls es pot inferir que mereix figurar en la breu però impagable constel·lació de l’arquitectura brutalista de Barcelona, un corrent a què el dia més inesperat el festival Open House dedicarà part de la seva programació, i els seus organitzadors farien malament si s’oblidessin d’aquest túnel.

La pel·lícula. Abans de prosseguir, només un parell de coses sobre la pel·lícula. S’ha de donar les gràcies, d’entrada, a tots els passatgers que van tenir l’amabilitat d’aturar la seva marxa a peu per atendre l’equip de gravació de ZetaMediaLab. Tingui’s en compte que aquest túnel no es travessa per plaer. Hi ha usuaris del suburbà barceloní que fins i tot trien combinacions i transbords menys racionals per anar d’A a B només per estalviar-se aquest trajecte. Vaja, que als qui han atès a l’equip de gravació se’ls ha de donar les gràcies, doblement, a més, primer, per aquells minuts amablement regalats, i, segon, perquè deixen en molt bon lloc els usuaris del metro com a gent amb una mirada analítica de categoria.

Notícies relacionades

Passeig de Gràcia: el corredor de la mort

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

No és estrany. Ho diu un dels passatgers. És tan llarg que si li dones voltes a alguna cosa a l’entrar al túnel, el normal és que hagis arribat a una conclusió fonamentada quan arribis a l’altra punta. És ‘L’escola d’Atenes’ de Rafael Sanzio, però amb menys luxes. Els motius de distracció són pocs. La major part dels dies tothom transita per allà com un Winston Smith a ‘1984’, capbaix, que no se sàpiga el que pensa. Només ocasionalment les parets del passadís es redecoren amb motiu d’alguna exposició. Per a què un Hermitage a Barcelona, es pregunta una parella, amb el joc que arriba a donar aquest túnel, galeria fins i tot d’exposicions. Són tan joves, no obstant, que potser no recordin una de les més atrevides campanyes de publicitat que es va portar a terme en aquest passadís. Va ser fa anys. Tot el recorregut es va encatifar amb gespa. Explicat així, semblarà molt bucòlic. En realitat, com són les coses, feia mal rotllo. Al brutalisme, corrent no sempre prou comprès, els ornaments li queden fatal.

Una predicció...

Brutalista és a Barcelona el Palau d’Esports de Montjuïc, obra de Josep Soteras, un arquitecte que tant t’aixecava un Monument als Caiguts com, atenció, un Camp Nou. També pertany a aquest corrent l’edifici del número 384 del carrer de València, amb les seves finestres rodones gegants que sobresurten de la façana com oleoductes interromputs. A aquest edifici, obra de Mario Catalán, se l’estima o se l’odia, però mai deixa indiferent, vaja, com el túnel del passeig de Gràcia, motiu de xerrada almenys una vegada en la vida, seguríssim, de qualsevol barceloní que es mogui pel suburbà d’aquesta ciutat. I vet aquí, abans de concloure, un pronòstic. Aquestes setmanes s’ha parlat molt del túnel de Glòries, aquest absurd que permet que el trànsit d’una autopista, colesterol amb rodes, desemboqui directament a la trama capil·lar de l’Eixample. La predicció és que, malgrat l’invertit econòmicament, la seva vida útil serà més curta que la del túnel del passeig de Gràcia. Ja ho diu un dels entrevistats. «Passen els alcaldes, passen els partits polítics, però el passadís segueix aquí». Un savi.