Les tres estàtues de la plaça d’Espanya que l’Ajuntament de Barcelona no troba

Fa un any, un dia, un «senyor gran», un barceloní, que seguia una ruta de Marina, li va advertir que allà faltaven tres de les quatre estàtues que van passar quatre dècades al costat de les torres. I, pel que sembla, ningú sap on són a l’actualitat: potser oblidades en un magatzem, potser col·locades al jardí de la que fos segona residència d’algun il·lustre prebost de la Barcelona del tardofranquisme. Per ser precisos, potser algú sí que sàpiga on són, però no és el cas de l’Ajuntament de Barcelona, que, consultat fa diverses setmanes, ha arribat a la conclusió que en desconeix el seu parador.

El que sí que se sap

Les Torres Venecianes van ser dissenyades per l’arquitecte Ramon Raventós, que va guanyar el concurs obert el 1927 per a la reorganització de l’espai, que va ser una de les herències principals que aquell esdeveniment va deixar a la ciutat. Recorda l’Ajuntament de Barcelona a la seva web que les torres són «idèntiques, d’estil historicista i de caràcter ornamental», i que estan «inspirades en el campanar de la basílica de Sant Marc de Venècia, motiu pel qual es diuen ‘venecianes’». Indica el consistori també en aquest text que no són exactament una rèplica del model original: «Fan 47 metres d’altura i 7,2 metres a cada costat de la base quadrangular pels 50 metres d’altura i els 12 metres per costat del Campanile venecià».

Al peu d’aquestes torres es va instal·lar una balustrada en la qual es van col·locar les quatre estàtues però ‘Les Arts’ és l’única que continua visible per als passejants. Va estar dues dècades en un magatzem i després va ser col·locada a l’avinguda del Paral·lel, a prop del carrer de Lleida, en un lloc trist i aïllat, com si no interessés que pogués explicar on són les seves antigues companyes. També és coneguda com a ‘Dona amb nen’.

La reforma dels anys 70

Explica també l’ajuntament que les torres venecianes van ser plantejades com a construccions efímeres que havien de ser retirades després de l’exposició internacional, i que al final es va optar per deixar-les allà per sempre. Avui estan catalogades com a bé d’interès local. Pel seu caràcter provisional, les construccions es van fer amb materials que no garantien la seva permanència en el temps, per la qual cosa es van requerir treballs de reforç posteriors. El 2013 van ser restaurades.

Tot això sap i explica el consistori, però del que no té idea és d’on són en aquests moments ‘La Indústria’, ‘El Comerç’ i ‘L’Esport’. En teoria, les quatre torres van ser eliminades del conjunt amb motiu d’una reforma que es va fer als anys 70. Marina afirma, amb una foto del 1966 com a prova, que aquell any ja havien sigut tretes de la seva ubicació original. La balustrada va superar la remodelació dels 70, però no la següent, als anys 80. ‘Les Arts’ va ser desplaçada el 1985 fins a l’emplaçament actual ja citat i Ridaura no va haver de patir per la pèrdua de ‘La Indústria’, perquè quan va desaparèixer feia temps que era mort: va morir el 1966.

Aquell sostre de Sant Antoni

Marina manté sospites diverses sobre la destinació de les tres estàtues. I recorda altres casos en els quals obres rellevants han acabat en domicilis i jardins privats. A Barcelona va córrer la història, que se sàpiga no confirmada, d’on havia acabat el sostre de ceràmica del mercat de Sant Antoni que va ser retirat amb José María de Porcioles com a alcalde de la ciutat.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

L’alcalde, que ho va ser durant 16 anys, del 1957 al 1973, va propiciar que el canviessin per un d’uralita, quan no es coneixia els efectes perniciosos de l’amiant en la salut. ¿On va acabar aquella ceràmica? Segons les males llengües, al xalet que Porcioles tenia a Andorra, tot i que altres versions apunten a edificacions situades a Tarragona.

Restituir l’estàtua del jardí

Marina afirma que és «vox populi» que aquest sostre de Sant Antoni va ser «repartit» entre diverses persones, i que part d’aquest és a Andorra. I considera que aquest tipus d’actuacions devien ser freqüents en una època en què poques persones acumulaven tot el poder. Està convençut que les tres estàtues se les va emportar algú en connivència amb l’alcaldia del moment. «Si no han aparegut, no crec que apareguin ja», opina Marina, tot i que també contempla la possibilitat que algú que tingui una d’aquestes tres estàtues a casa pugui llegir aquest article. Potser reflexiona i la restitueix a la ciutat.