¿És Barcelona una ciutat per a joves?

La Judith té 27 anys, és veïna de Gràcia i una dels 99 seleccionats del sorteig per formar part de la primera experiència d’assemblea deliberativa per inspirar el disseny de polítiques públiques a través d’una sèrie de trobades –en divendres i dissabte–entre la primavera i la tardor.

En el moment de l’entrevista, fa uns dies, una tarda meteorològicament desagradable de novembre, Bexi Tavera Ruiz tenia la mateixa edat que la Judith. Avui ja en té 28, estaven a punt d’arribar. Parlen de costat, a la més noble de les sales del consistori barceloní, oberta aquesta tarda expressament per a elles. Malgrat compartir edat i ciutat –requisits imprescindibles per participar en la iniciativa–, les seves situacions vitals són molt diferents, cosa en què també rau la gràcia de l’experiment (el sorteig es va fer seguint criteris de diversitat social i de paritat de gènere). Per a la Bexi, nascuda al Perú tot i que criada a Barcelona, la seva ciutat, on viu des dels set anys, el repte principal de la capital catalana és assegurar la conciliació.

La Bexi viu des dels 18 sola a Sants. «En una habitació, al principi, i després em vaig treure un pis, amb la meva filla. Soc mare monoparental», diu. «Avui dia és pràcticament impossible llogar un pis amb una sola nòmina ja que d’entrada et demanen tres vegades més dels diners que entren a casa al mes. Jo vaig tenir la sort que el 2015, quan hi vaig entrar, els preus no eren tan cars com ara, per això he lluitat molt perquè sempre se’m renovi el contracte», diu la jove, que treballa al matí i estudia a la tarda. La seva petita nòmina són els únics diners que entren a casa seva.

Malgrat les dificultats amb les quals es troba, no es resigna a creure que «si ets mare i ets jove se t’ha acabat tot, no pots estudiar, no pots lluitar pel que vols». «Sí que es pot, només necessitem una miqueta més d’ajuda», afirma.

Al costat de la Judith i la Bexi, Eric Bermúdez Cervantes, també de 28 anys, veí de les Corts. «Si pensem en les nostres famílies, qui més, qui menys tenia una estabilitat amb 30 anys, qui no la tenia era perquè no la volia. Podien tenir un pis, tot i que fos petit. Ara, ¿qui pot accedir a un pis amb 30 anys? I parlo de llogar-lo, ja no de demanar una hipoteca, que evidentment no te la donaran», afirma. «El problema és que la universitat ja no funciona d’ascensor social. Abans, tu podies venir de la classe obrera, estudiar a la universitat i convertir-te en classe mitjana, però això s’ha acabat. Si tens certes carreres, com una enginyeria, i no et toca migrar, viuràs bé, però si estudies segons quines carreres de ciències de la salut o de ciències socials, no», diu convençut.

L’Eric va estudiar Logopèdia i, a l’acabar, un màster. Ara està cursant una FP d’emergències sanitàries «perquè hi ha millors condicions de feina». «En logopèdia no surten places públiques en hospitals i et pots fer autònom, és clar, però la gent no pot pagar els 35 euros que val una consulta privada, no pot», afegeix.

Una de les preocupacions principals d’aquest grup de joves és «¿què fem amb tota la gent jove que s’ha format o que s’està formant actualment i que no poden accedir al mercat de treball?». «Som molts els que estem vivint amb l’ajuda dels pares, però els pares no hi seran sempre, i després... ¿què fem?», afirma precís l’Eric. No entenen, a més, que se’ls demani inassumibles experiències de fins a sis anys per a contractes de mitja jornada amb el salari mínim. Vivenda i ocupació digna marquen la seva agenda.

Als 16 anys, Julia Jiménez Martínez és la més jove d’aquests cinc xavals, seleccionats entre els 99. Acaba de començar el batxillerat, però ja té clar que vol estudiar Ciències Polítiques, per això quan va rebre la carta de l’ajuntament convidant-la a participar en el Fòrum no va dubtar a acceptar. Nascuda el 2005, aquesta filla de Nou Barris sent i així ho expressa que són una generació que no pot ni imaginar-se el seu projecte vital. «Vivim en un país on no hi ha una estabilitat. Enllacem crisi amb crisi. Seria massa innocent imaginar un projecte que saps que no assoliràs, o almenys no quan esperes», diu.

Tots coincideixen que el problema de fons és aquesta precarietat estructural, que a la Bexi li recorda al seu Perú natal. «Com es viu ara a Barcelona, al dia, em fa pensar molt en Llatinoamèrica. Antigament aquí la gent tenia una seguretat; si tenies una feina indefinida, era indefinida, però ara aquí per molt que tinguis un contracte indefinit si et volen fer fora demà, et fan fora. A l’Amèrica Llatina solem viure al dia: avui tenim per menjar, demà, en buscarem. A mi no m’ha costat gaire adaptar-me a aquest nou paradigma perquè els meus pares també venen d’una cultura en què res ha sigut fàcil. Venir de zero, venir d’il·legal, i a poc a poc anar guanyant-t’ho tot. Però he vist el canvi a Barcelona i això pertorba», afirma.

Aquesta fragilitat, aquest sentiment de ‘no future’ i que el terra en qualsevol moment se’ls pot obrir sota els peus, té conseqüències clares en la salut mental de tota una generació, un altre dels temes que posen sobre la taula.

«Jo he plorat molt a casa perquè ja no sabia què fer; no trobava feina i sentia que havia dedicat moltes hores a estudiar per a res. Tenir 28 anys i continuar depenent dels pares, tenint en compte que he invertit tantes hores a formar-me, és molt dur», afirma l’Eric. Si pogués tornar enrere no sap si estudiaria tant: «No m’ha servit per progressar». «Això genera molta ansietat. Moltíssima», diu.

La gota que va fer vessar el got

L’esclat de la pandèmia no va fer més que empitjorar una situació «que ja venia de molt abans», afirmen. «Gent de 28, 30 anys, que ha hagut de tornar a viure amb els pares perquè ja estaven al límit abans i la Covid ha sigut la gota que ha fet vessar el got», afirma Guillem Coronado Martínez, el cinquè participant de la trobada. Veí de Sant Andreu de 25 anys, acaba d’acabar el màster després de graduar-se en Enginyeria Industrial. «Si abans ja hi havia contractes precaris, ara passa encara més; contractes de quatre hores per treballar-ne 12», afirma l’enginyer industrial, que en el seu cas és optimista, convençut que la seva titulació és de les (poques) que sí que tenen futur. Encara no té feina, «però perquè vaig acabar el màster al juliol». El dia després de la trobada té una entrevista.

Sobre la gestió de tot aquest malestar, el Guillem treu el (famós) tema els ‘botellons’, que tant han utilitzat els adults per criminalitzar-los. «Tota la vida la gent ha begut per oblidar i per celebrar», diu.

Notícies relacionades

Sis claus per entendre una generació marcada per la inestabilitat

Així viuen els joves a Barcelona: més emancipats però amb pocs diners, feliços tot i que estressats i amb problemes de masclisme

Al ser preguntats sobre tenir fills, es miren. «Aquest és un altre gran tema per a la nostra generació», afirmen. «Arribes a un punt que en què dius ¿vols un fill? Sí. ¿Pots tenir-lo? No», diu el Guillem. «Jo em nego a criar un fill en un pis compartit. Jo vull tenir un fill a la meva pròpia casa; i tampoc tinc ganes, amb 40 anys, d’estar compartint pis perquè no em puc permetre altra cosa», afirma l’Eric, que aprofita per obrir un altre meló: «la romantització de la precarietat». «Estic cansant de veure articles a la premsa en els quals s’apunta que està de moda compartir pis, que és ‘cool’... ¡I no! Això ho fem bàsicament perquè no ens podem permetre pagar un pis. És com a això que els joves tiren pel dret perquè estan conscienciats amb la crisi climàtica. ¡No! Tiren pel dret perquè no poden pagar la llum», diu el logopeda, que insisteix a remarcar que a Barcelona es passa fred. «Això és molt greu», afirma.

«Exacte. No, no tiren pel dret perquè estiguin molt conscienciats, tot i que sí que ho estan. Als joves se’ns ha criminalitzat molt però hem sigut els que hem tret a la llum molts temes sobre els quals abans no es parlava. De la crisi climàtica no es parlava, de salut mental, no se’n parlava», afirma la Julia. De tot això s’ha parlat i molt en les sessions del Fòrum Jove, les propostes finals de les quals s’incorporaran al Pla d’Adolescència i Joventut 2022-2030.