Dones sense llar amb fills a càrrec: l’habitació pròpia de la Najat

La seva filla gran, de 30 anys, es va casar i ja no podia fer-se càrrec dels seus germans i va haver de demanar una reducció de jornada a la feina per fer-se’n càrrec, i amb els diners que cobrava no li arribava per pagar el lloguer. Va demanar ajuda per evitar el desnonament, però com que era un pis d’un petit propietari no van poder fer res per ella i el dia del llançament no va oposar resistència; va recollir les seves coses i va marxar amb els seus dos fills a casa dels seus pares. «No tenia alternativa», recorda la dona, que també és àvia de dues criatures.

Després de l’ensorrament

La Najat ja sabia com era compartir sostre amb els seus pares. El primer pis en el qual va viure a Barcelona amb els seus quatre fills va ser el dels seus pares, pis del qual van haver de sortir perquè es va esfondrar. En aquest cas literalment. «Va caure el sostre. Per sort no érem a casa», rememora. Aquesta dona forta va deixar definitivament el Marroc després del naixement del seu quart fill. Malgrat l’extremadament difícil del context, va dir prou a una vida de maltractaments que no volia per als seus fills. Va venir a Barcelona a parir a l’hospital, com ja havia fet amb el penúltim, i va decidir que no tornarien a aquell infern. «No he tornat al Marroc des d’aleshores. Només a firmar el divorci, quan finalment ho vaig aconseguir després de molt temps», prossegueix la Najat.

Malgrat la duresa de la seva història, la narra amb generositat i un somriure. Encara està digerint l’últim gir de guió de la seva intensa història, en aquest cas, positiu. Gairebé com un miracle de les pel·lícules de Nadal. Parla des d’un menjador lluminós en un pis ampli i agradable molt pròxim a la parada de metro de Pep Ventura, a la seva ciutat. Vivenda per la qual paga ‘només’ el 20% de la seva nòmina de netejadora i en la qual té un contracte de tres anys. Tres anys en què els seus fills i ella podran estar tranquils finalment. La Najat és una de les 10 mares monomarentals que participen en el projecte pilot Vesta, impulsat pel Consorci del Besòs en col·laboració amb l’AMB i entitats com Sant Joan de Déu Serveis Socials, destinat a dones sense llar amb fills a càrrec. A més de la Najat, s’hi han pogut acollit tres dones més de Badalona, dues de Santa Coloma, dues de Sant Adrià i dues més de Montcada i Reixac.

Fa només 15 dies que viu en aquest pis i encara no acaba de creure-s’ho del tot. «És a prop de l’institut on va el petit», apunta agraïda. El més gran dels petits, el de 17, ara mateix no estudia perquè al no tenir papers no pot fer pràctiques. Aconseguir la regularització dels seus fills petits és una de les actuals lluites de la Najat. Malgrat ser nascuts a Espanya, els dos tenen NIE, no DNI, i «les traves posades pel pare dels fills des del Marroc, que no vol firmar, han impedit al petit renovar la seva documentació», afegeix. «Ara treballa ajudant en un taller netejant cotxes de forma informal, hores soltes, i li paguen el que li paguen, però per a mi està bé perquè aprengui el que costa guanyar els diners», continua aquesta mare valenta, que remarca la sort que ha tingut amb els seus fills, amb qui es pot parlar de tot.

Començar de zero

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

No va ser gens fàcil per a la Najat començar de zero a Barcelona, sense parlar castellà, sola amb els seus quatre fills a casa dels seus pares, que no acceptaven que es divorciés. «Són molt bones persones, però molt tradicionals i creuen que les dones han d’aguantar», relata. Les creences dels seus pares van dificultar també la convivència de la Najat i els seus fills petits quan van haver de tornar a viure amb ells després del desnonament del 2018. «Jo he educat els meus fills en una llibertat a la qual els meus pares no estan acostumats i amb la qual no estan d’acord», resumeix.

Després que caigués el pis del carrer de Sant Pau es va instal·lar a Santa Coloma, al barri de Singuerlín, a l’únic pis que va trobar a un preu que podia pagar i amb una propietat que l’hi volgués llogar. La dona ha patit també racisme immobiliari. Pisos en els quals no volen estrangers. Era inviable viure allà, a la muntanya, tan mal comunicats, i de seguida que va poder es van mudar a Badalona, al pis d’on els van desnonar el 2018.