Recerca multidisciplinària
Un esquelet amb grillons reescriu el passat musulmà de Barcelona
El Born Centre Cultural resol l’enigma del cementiri islàmic descobert a la Ribera el 1991 durant les obres de construcció d’un pàrquing
El 1991, enmig de les immisericordioses presses per deixar a punt Barcelona de cara als Jocs Olímpics, va passar a les portes del Born una cosa imprevista. Hi van aparèixer 16 esquelets, tots reclinats sobre l’espatlla dreta i amb la part frontal del crani orientada cap al sud-oest, o sigui, cap a la Meca. Va ser una gran sorpresa. Es va suposar que era un jaciment excepcional de la breu història de Barxiluna, els 83 anys en què aquesta ciutat, entre 718 i 801, va ser una plaça forta de l’emirat de Còrdova, o sigui, musulmana, molt tolerant amb la resta de confessions, però musulmana. Aquell tresor arqueològic va ser sacrificat en nom de sa majestat el cotxe, ja que allà s’estava construint un pàrquing, com si en depengués el destí de la ciutat. Només 74 dies van poder treballar els arqueòlegs abans que entressin les excavadores. Van rescatar abans, afortunadament, les restes humanes, un material que, passats 30 anys i gràcies a les més modernes tècniques de laboratori, ha permès portar a terme una recerca multidisciplinària absolutament fascinant.
Els resultats d’aquests diversos anys d’estudi van ser presentats dimarts a la nit al Born Centre Cultural (BCC), un equipament en ratxa, que fa un mes s’atrevia amb el tabú de la Barcelona esclavista i que ara reflexiona sobre el passat musulmà de la ciutat. El BCC, sigui dit de passada, s’ha consolidat com una veu cultural que cal tenir en compte, i això que el bonic edifici que ocupa i tot el subsol històric que allà s’exhibeix a punt va estar de ser demolit el 1971 pel llavors alcalde José María de Porcioles per (endevinin-ho, que és fàcil) construir-hi un pàrquing.
La qüestió que importa ara és que aquests 16 esquelets, més cinc més que van ser trobats en missions posteriors (un, per cert, dins del mateix Born), han explicat les seves vides gràcies, sobretot, a les professores Núria Armentano, en primera línia de l’antropologia biològica, i Cristina Santos, part de l’equip que en recerca ha pres el timó de la genètica forense.
De tots els cossos d’aquell cementiri musulmà va cridar sobretot l’atenció des del primer dia un d’ells, batejat com el número 15, del qual només es conservaven les extremitats inferiors. La resta del cos va ser ‘sacrificat’ anys abans durant la construcció d’un col·lector d’aigües residuals. Les cames, per fortuna, van quedar intactes. L’element inesperat d’aquelles restes humanes va ser que als turmells hi havia el que semblava, i després amb exàmens radiològics es va confirmar que efectivament ho eren, uns grillons. Quedaven així obertes diverses hipòtesis. ¿Era un presoner? ¿Si havia sigut executat, què feia en un cementiri d’aquelles característiques?
Les primeres proves que es van efectuar a cinc dels esquelets van ajudar a descartar respostes i, sobretot, van corregir la primera suposició que es va fer el 1991 quan aquell cementiri va veure de nou la llum del dia. A través de tests de carboni-14 es va poder primer afinar el període en què van ser fetes les inhumacions, entre els anys 970 i 1160, és a dir, més d’un segle després que Barcelona deixés de ser musulmana.
Dolors Bramon, eminent islamista, va ser l’encarregada de posar el context històric abans de prosseguir amb l’examen de les ossades. Barcelona, va recordar, va deixar de ser Barxiluna el 3 d’abril del 801, més o menys com el 26 de gener del 1939 va deixar de ser republicana i va passar a ser franquista, sense cap un tret, en aquella ocasió, sense brandir les simitarres. El setge al qual els seguidors dels francs, sota el paraigua de Lluís el Pietós, va sotmetre la ciutat va fer que finalment s’obrissin mansament les portes a l’enemic i es firmés una detallada capitulació. Els musulmans de la ciutat van poder conservar la fe, també la mesquita, però se’ls va concedir un any de termini perquè venguessin les propietats del centre i es traslladessin als ravals de Barcelona. Molts havien abraçat la fe de Mahoma pels avantatges fiscals que això comportava i ara havien de tornar a triar, perquè un baptisme cristià passaria a ser, de nou, una interessant solució per a l’economia familiar. A l’edat mitjana peninsular es canviava de religió com avui de companyia telefònica.
Aquella tolerància inicial, com va recordar Bramon, es va diluir amb els anys, i més, se suposa, després que Almansor, l’any 985, saquegés brutalment la ciutat, així que va avalar la tesi, confirmada després al laboratori, que aquells esquelets descoberts el 1991 eren en realitat d’un conjunt d’esclaus, una condició social que no els impedia tenir el seu propi espai extramurs per a les inhumacions segons el ritu musulmà.
Armentano va oferir, després de Bramon, una intervenció que per moments va resultar hipnòtica. Com una Harryhausen de l’arqueologia, gairebé va aconseguir que els esquelets revisquessin a ulls vista del públic. Del número 15 va explicar, examinades les tíbies, que aquells grillons el van acompanyar durant molt temps. Els ossos es van acomodar a la seva presència. La raó per la qual va ser enterrat amb aquests no és clara, sobretot després d’examinar les cames de la resta de cadàvers, que en diversos casos mostraven indicis que també havien sigut barcelonins encadenats, sense que això signifiqués que no tinguessin mobilitat. De fet, els húmers van ser una altra font d’interessant informació. Les característiques del punt en què la musculatura dels braços i les espatlles s’insereix a l’os van revelar que, en el cas dels homes es tractava d’adults de gran força física, potser empleats en tasques agrícoles o en oficis només aptes per a forçuts, com la ferreria.
¿Eren aquells esclaus botins de guerra o eren descendents dels musulmans que van renunciar a la fe després de la caiguda de Barxiluna l’any 801? La gran meravella del treball que a través d’ArqueoBorn (la branca arqueològica del BCC) s’ha portat a terme és, com s’ha dit al principi, que és multidisciplinari. La genetista Santos va obrir una potent llum sobre aquesta part fosca. Les anàlisis d’ADN han constatat, primer, que només tres dels cossos del cementiri eren de dona. Fins aquí, res que un examen antropomòrfic no pogués apuntar. L’interessant era que el rastre genètic permet deduir que quatre d’ells procedien del nord de l’Àfrica i un cinquè esquelet era d’un home d’alguna ètnia subsahariana. La resta, no obstant, mostren patrons genètics similars als europeus, i, en concret, el cridaner número 15, el dels grillons, era probablement fill, net i besnet de famílies de Barcelona o la seva àrea d’influència.
Notícies relacionadesTot aquest reenfocament de la història de Barcelona va estar a punt de perdre’s fa 30 anys per les presses olímpiques. Llavors, durant aquelles obres de construcció d’un simple aparcament subterrani, va aparèixer part de la ciutat que Felip V va ordenar destruir després de la Guerra de Successió perquè Barcelona es va oposar al seu accés al tron. Van quedar al descobert els carrers i els murs de les cases. Hi havia encara entre les restes bombes de la guerra i també de la vida quotidiana de la postguerra, com un alambí d’aiguardent. I sota d’aquella ciutat hi havia els cementiris, un de tardoromà i l’altre, el musulmà. L’esquelet número 15, només a títol d’anècdota, estava just sota del paviment del carrer del Joch de la Pilota.
Només 11 anys més tard, el 2002, quan l’antic Born havia de renéixer com a gran biblioteca provincial, va tornar a succeir el mateix, el passat de la ciutat va sortir de nou a la llum del dia. La sensibilitat de sobte va ser una altra. Els vents polítics també van bufar a favor dels arqueòlegs. No és cap secret que en el trànsit del pujolisme a l’independentisme, una part dels partits catalans van voler convertir aquell lloc en una mena de Massada catalana, però això no treu que, passada l’efervescència patriòtica amb què el BCC va ser inaugurat (Quim Torra en va ser el primer director), aquest centre cultural hagi acabat per consolidar-se com un espai expositiu i de recerca de primera línia en, de vegades, l’aluminós panorama cultural de la ciutat.
