Els àngels del Bernardo, el mariner de Viladecans

Li preguntaven si pagava molt de la factura de la llum i si disposava de l’abonament social, en ser família monoparental femenina. Sí, pagava una factura desorbitada i no, ni tenia l’abonament social ni sabia que hi tenia dret. «Em van enviar al casal, a parlar amb Celso perquè mirés bé la meva factura i no només en vaig sortir amb el problema de la llum resolt, sinó que en vaig sortir amb una oferta de treball», explica la Beatriz, avui orgullós membre de l’equip de ‘picaportes’ –amb les seves estimades Andrea, Nadia i Sakina– de la Montserratina, a Viladecans.

Beatriz Galea té 47 anys i ha pujat sola els seus dos fills des que va enviduar, quan aquestes tenien només quatre anys i 10 mesos. «Convertir-me en picaporta em va canviar la vida. Per mi aquestes tres noies han sigut els meus angelets», remarca aquesta agraïda veïna, qui després de passar-s’ho «molt, molt malament», va sentir la necessitat d’ajudar altres persones.

El poder de la gent comuna

«Fa poc em vaig trobar una noia també amb una família monoparental, sola amb una filla, i li vaig parlar des de la meva experiència. Faig servir molt el meu dia a dia en el meu treball», relata l’avui treballadora del projecte A-porta, impulsat per la Confavc.

A-porta és un projecte social d’«empoderament veïnal» en què referents veïnals, els anomenats ‘picaportes’ de barris amb importants necessitats socials, són contractats i format per visitar un a un els veïns i donar-los recolzament, calor, consells i recursos sobre com accedir a drets bàsics.

La Beatriz té la doble visió: com a veïna receptora i com a picaporta, el seu nou paper. «Aquesta feina m’ha permès conèixer persones com el Bernardo, que em té encantadíssima. Una persona superhumil, que no demana res. Amb aquesta feina t’adones de les necessitats que té la gent i que moltes vegades les persones no saben que poden demanar ajuda, no saben ni que existeixen gaires ajudes; en realitat el que fem és presentar-los recursos que ja existeixen», resumeix aquesta renascuda picaporta. Tothom ja les coneix a la Montserratina, aquest barri popular de Viladecans. «Confien en nosaltres i ens deixen els seus papers», continua. «Ara mateix, després de l’entrevista, el porto a fer un cafè, i content ell i jo més», assenyala la dona mentre agafa del braç l’home. 

Acostar drets

Bernardo Madrid Guillén té 78 anys. Va néixer a Almeria i va emigrar a Barcelona molt jove, amb 18 anys. Allà va ser on aquest mariner va embarcar per primera vegada. «Vaig treballar en barcos espanyols i també suïssos, no m’ha agradat lligar-me mai», es presenta aquest home menut, educat, generós i amable, que viu en un cinquè sense ascensor al barri de la Montserratina des de fa 28 anys. El primer que van fer les picaportes per ell va ser canviar-li el metge de capçalera. El tenia en un CAP llunyà i el van canviar al més pròxim. També li han gestionat un ajut econòmic i d’aliments. 

«La confiança i el vincle que generen les picaportes és impossible que els generi cap tècnic. L’horitzontalitat que dona que siguin veïns, iguals, és la clau del projecte», assenyala Celso Pérez, coordinador del premiat projecte.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

A més de detectar (i lluitar contra) la pobresa energètica i la soledat no desitjada en persones grans, projectes com l’A-porta permeten als ajuntaments contractants del servei detectar barreres arquitectòniques. «La fotografia que oferim, entrant a les cases i parlant de forma relaxada amb tots els veïns, és brutal. Seria impossible d’una altra manera una fotografia tan precisa i fidel», apunta Pérez, que també destaca la importància que a cada barri hi hagi picaportes que comparteixin origen, llengua i cultura amb les comunitats majoritàries a cada territori. En el cas de la Montserratina, la Nadia i la Sakina tenen una entrada molt més fàcil a les llars de la comunitat marroquina.

Com la Beatriz, per a Sakina el Khomcioulad convertir-se en picaporta ja ha sigut una oportunitat. Totes són mares amb fills en edat escolar que buscaven una feina que poguessin combinar amb la criança. «El que més m’ha impactat és descobrir la soledat de molta gent gran que, malgrat tenir fills, està molt sola», apunta la dona. Nadia Harbichi coincideix amb la Sakina: «Quan entres a les cases t’adones del que hi ha», conclou l’empoderada dona, veïna de Viladecans des del 2002.