¡Eh!, Barcelona, que Fernán Caballero era una dona

Es van adonar que les ciutats i pobles d’Espanya han dedicat carrers a aquestes escriptores que víctimes dels temps que els va tocar viure es van camuflar sota un pseudònim masculí, i que, a l’hora de triar un nom amb què homenatjar-les, es va optar pel d’home, mai pel de dona. Caterina Albert, àlies ‘Víctor Català’, té com a mínim una dotzena de carrers dedicats a Catalunya, la seva terra natal, on la seva firma literària és venerada per molts. Forma part de la llista de carrers, per citar sis casos, de Figueres, Sant Cugat, Cerdanyola, l’Escala, Sabadell i Rubí. El seu carrer és sempre el Víctor Català. L’autora de ‘Solitud’ no té carrer a Barcelona, ciutat que sí que se l’ha dedicat, en canvi, a una altra escriptora en qui han reparat Román i Sarto, Cecilia Böhl de Faber, l’obra de la qual està classificada en llibreries i biblioteques a la prestatgeria de la lletra ce, ja que era per als seus lectors simplement Fernán Caballero.

No és un carrer gaire conegut, per no dir directament que els veïns dels carrers limítrofs ni saben de la seva existència. Són només 80 metres d’asfalt sense voreres als peus dels camps de futbol i rugbi del Vall d’Hebrón. Va de cap lloc a enlloc, però no per això és acceptable el que hi passa. A l’escriptora li va tocar en sort aquesta porció de la via pública el 1956, quan la comissió del nomenclàtor barceloní va organitzar una bateria de baptismes en aquella zona acabada d’urbanitzar de la ciutat. Va tenir el seu carrer la pintoresquista Fernán Caballero i, també, per citar una via molt pròxima, Félix María Sánchez Saramiego, un autor de faules del segle XVIII que va estar de caure a punt a la paperera de la història perquè abans de morir va decidir cremar la major part de les seves obres, que tants dolors en vida li van causar per anticlericals i pujades de to.

La que causa esglai és la manera en què Caballero és esmentada a l’única placa del carrer. Apareix el seu nom literari, sí, Fernán Caballero, la data del seu naixement, a Morges (Suïssa), 1796, i el de la seva defunció a Sevilla, el 1877. Només s’hi afegeix una dada més, que era novel·lista. Només per contextualitzar la desgana amb què va ser esculpida aquesta placa, val la pena dir que altres ciutats, com Sabadell, també tenen el seu carrer de Fernán Caballero, però amb una clara nota al peu en què es remarca que va ser el «pseudònim de Cecilia Böhl de Faber, novel·lista castellana».

El que Román i Sarto tenen entre mans és una campanya a favor de feminitzar més el nomenclàtor i la seva proposta concreta és una recollida de firmes perquè els plens municipals d’on correspongui siguin sensibles als vents de canvi i que aquelles dones que en la seva època no van poder ser rellevants amb el seu nom real ho siguin almenys a partir d’ara en el que seria, diuen, un merescut i sincer homenatge. N’hi hauria prou amb invertir les llegendes de les plaques. No s’hauria de descavalcar ningú del nomenclàtor. Que Caterina Albert sigui el nom del carrer i que a la placa s’apunti en lletra més petita que va publicar la seva obra com ‘Víctor Català’, per exemple. Que el carreró sense voreres sigui el de Cecilia Böhl i en la llegenda adjunta es recordi que firmava com ‘Fernán Caballero’.

La feminització del nomenclàtor és, de fet, una assignatura de la qual presumeix fer sempre els deures l’actual govern de l’Ajuntament de Barcelona. Quan hi ha una ocasió, no la desaprofita. El juliol passat, per exemple, li va concedir a la llibertària Conxa Pérez una de les quatre placetes del perímetre del mercat de Sant Antoni, on en una etapa de la seva vida, durant la postguerra, aquella dona de vida novel·lesca va tenir una botigueta de roba interior i bijuteria que alhora era un lloc de trobada i amagatall de militants anarquistes.

Notícies relacionades

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

El lloguer de temporada creix el doble de ràpid a Barcelona que a Madrid

Es pot dir que la feminització del nomenclàtor que va avançar llavors, al juliol, un mil·límetre, perquè la veritat és que el retard de Barcelona en aquesta matèria és quilomètric. Només un 7% dels carrers i places de la ciutat tenen nom de dona (cinc punts per sota de la mitjana espanyola) i, el que és pitjor, la majoria són reines i, sobretot, santes, que en honor a la veritat són majoritàriament personatges de ficció.

La iniciativa de María Román i Adrián Sarto pot tenir, per descomptat, detractors, no necessàriament per un malintencionat masclisme, sinó perquè queda obert el debat sobre si renunciar al nom amb què van firmar les seves obres seria com una nova condemna d’invisibilitat. És un debat de sobretaula interessant. Per als que ja tinguin clar que és una bona idea, ja saben, aportin la seva firma a la campanya. Hi ha més que una bona nota en joc.