‘Cheerleading’: on aprendre l’esport de moda de Netflix

INEFC (avinguda de l’Estadi, 12). Aquí entrena el club Thunders Barcelona. Qualsevol principiant en malles pot venir a aprendre a ser ‘cheerleader’. Els cursos d’iniciació són gratis. «És per a tothom», et garanteix l’entrenadora al veure la teva cara d’espasme. I sí, dues hores després, acabes fent equilibris sobre tres ‘cheerleaders’ en menys del que tardes a dir «¿però com es baixa?». En 30 segons es deixa anar tanta adrenalina com si quedessis amb Calleja.

Això és ‘cheerleading’ de competició: vindria a ser una barreja de gimnàstica, acrobàcies i ball. «Agafa la millor part de cada un i ho uneix tot en un sol esport», resumeixen els seus acòlits. Elles i ells. És un esport mixt. «Un dels més perillosos del món», segons els rànquings.

Si tecleges «cheerleading» a Google, aixecaràs tanta fumarada digital que si busquessis les Kardashian: n’apareixen mil i escaig milions d’entrades. Des de sèries virals de Netflix fins a tutorials per fer-te llaços gegants de competició. Tenen organització internacional (ICU), amb 7,5 milions d’atletes. Mundials en els quals competeixen un miler d’equips de més de 40 països. L’IOC el va reconèixer l’any passat esport olímpic. 

Torna a estar entre les sèries més vistes de Netflix: acaba d’estrenar-se la segona temporada de ‘Cheer’, la docusèrie viral que ha convertit en estrelles mediàtiques els ‘cheerleaders’ de Navarro, un ‘college’ perdut a Corsicana, Texas, ara epicentre d’influencers’ amb llaç. Entren suors només de veure l’entrenadora, Monica Aldama, una barreja de la professora Grant de ‘Fama ‘i el sergent Foley d’‘Oficial i cavaller’. 

Amb la sèrie en ment, arribes al gimnàs de l’INEFC més acovardit que si t’haguessis colat al tatami de Cobra Kai. «No vull que facis aquest mortal», riu la Chloé, la teva entrenadora d’avui, al veure que no tanques la boca. Al costat fa acrobàcies un equip veterà. «Hi ha un nivell per a cada un», promet. La setmana passada, t’anima, ho va venir a provar una dona de 54 anys.

Chloé Adam, 24, francesa. Quan no entrena principiants, sol estar volant. És flyer, així anomenen les ‘cheerleaders’ que llancen pels aires. No te’n fiïs: el seu somriure és directament proporcional als cruiximents que deixa. «No t’avorriràs –et garanteix–. Aquí estàs fent coses noves sempre». Salts, posicions, molt vocabulari i piruetes bàsiques que no intentaves des de l’EGB. «No passa res –repeteix la Chloé–. Jo soc aquí per recollir-te». És el mantra del ‘cheer’. «Jo mai et deixaré caure», promet l’Eli, una de les principiants d’avui, a l’aixecar la ‘flyer’ neòfita. Ningú ho dubta.  

Els cursos d’iniciació són gratis. Des del gener, el ‘cheerleading’ dels Thunders fins i tot s’ha afegit a l’oferta fitnes de l’app Urban, com un gimnàs més. «Per donar-lo a conèixer i perquè la gent ho desmitifiqui una mica –explica la Laura–. Hi ha nenes que han vingut amb pompons –esbufega–. Els ensenyem el que realment és el cheerleading i obren els ulls». 

Laura Sala, 27 anys, és la directora de Thunders Barcelona. Gimnasta de tota la vida. Fa 13 anys que es va passar al ‘cheerleading’. Fins que es va trencar tots els tendons del peu. «Menys un». Ho diu sense ganyota de dolor. «És que el ‘cheerleading’ és un esport de risc», assenteix sense escarafalls. Va muntar el club de Thunders Barcelona el 2014. «Vam començar amb 15 noies –recorda–. Ara ja en som 90». Un dels seus equips anirà a l’abril als mundials d’Orlando.  

Alguna cosa s’ha notat l’efecte ‘Cheer’ a Barcelona. Es veu atrafegament de principiants en els cursos d’iniciació. Però sense ‘boom’. «Jo crec que la gent ho veu i pensa: ‘Uala, que xulo, jo vull fer això’ –justifica la Laura. Però no creuen que a Espanya n’hi pugui haver». 

250 ‘cheerleaders’ federats

A Barcelona es poden trobar tres clubsmés. Fa anys que el ‘cheerleading’ apareix entre les disciplines de la Federació Catalana de Ball Esportiu. La temporada passada tenien 250 ‘cheerleaders’ federats. Organitzen cada any –traient els últims dos pandèmics– open i campionat de Catalunya. Aquesta temporada, també s’ha estrenat com a disciplina oficial de la Federació Espanyola de Ball Esportiu. 

La competició més pròxima, amb la covid pel mig, serà el 27 de febrer a l’INEFC: Partner Up. «L’hem obert de moment a nivell nacional», avança la Laura. Al juliol muntaran un macroesdeveniment amb entrenadors i atletes de tot el món: Cheer Up World. «Per donar a conèixer Barcelona com a ciutat de ‘cheerleading’», apunta l’organitzadora. 

«És un bon començament», assenteix Diana Cano. Ella i Diego Tique van venir de Colòmbia per entrenar un dels equips de Thunders: Xplosion. És de nivell 7, el màxim del ‘cheerleading’. 

Ell porta 20 anys en això del ‘cheer’; ella, 15. «El 2013 vam ser subcampions mundials», tiren de currículum. Fa més de 10 anys que són entrenadors. A peu de pista, hi ha el seu nadó al cotxet amb cara de posar-se a saltar en qualsevol moment.«Això és com Colòmbia fa 25 anys» comparen. Ara allà a les escoles «pràcticament és una obligació fer ‘cheer’». 

Empoderament ‘cheer’

Encara les veuen com a animadores, lamenta la Laura. «Quan demanem subvencions, ens han arribat a dir: ‘No, és que el vostre esport es mostra com una cosa sexista’». La Laura assenyala els ‘partners’ (així s’anomena el tàndem del noi que aixeca la noia). «Hi ha homes». Són els que solen aixecar, sostenir i llançar les flyers. Tot i que avui també hi ha la Berta sostenint una noia amb una sola mà. «Treballem perquè qualsevol noia pugui fer el mateix que un noi –diu la Laura amb orgull–. Igual per fisiognomia necessitarà més treball, però ho pot fer. Així que quan em diuen que som sexistes...», renega amb el cap. 

Notícies relacionades

Gimnàs per a ganduls a Barcelona

@xiquetamontgat: la cambrera viral de TikTok

No, no animen partits. Això és All-Star Cheerleading. De clubs, no universitari. «Si fem algun esdeveniment –puntualitza la Laura– és perquè és la manera de recaptar fons per viatjar a les competicions. Però normalment no ho fem».  

¿El que enganxa? «És un esport molt complet», diu la Marine, una de les ‘cheerleaders’ principiants. «És un repte continu amb tu mateixa», afegeix la Jutta, principiant avantatjada. Ve de Finlàndia, una de les meques del ‘cheer’. «L’ambient», coincideixen tots. Ningú ho dubta. No hi ha gaires llocs on sempre hi ha algú preparat per recollir-te quan caus.