Museu de les Matemàtiques, vuit anys d’èxit exponencial

Per les sales d’aquest centre que en certs moments sembla allotjar l’ànima del primer Museu de la Ciència de Barcelona, el d’abans que es convertís en l’actual CosmoCaixa i del qual tan bons records guarden els qui el van conèixer, van passar el 2019, abans, doncs, de la pandèmia, més de 100.000 persones, o sigui, que d’un dia a l’altre se situen davant del caríssim Museu d’Història de Catalunya, perquè a la Fundació Tàpies fa temps que l’avantatgen, dit això per comparar, una xifra gens menyspreable si es tenen en compte les adverses condicions generals contra les quals ha lluitat aquest singular espai.

La primera han sigut els dos anys de la pandèmia, que han minvat l’afluència de públic. La segona, que versa sobre les matemàtiques, una matèria davant la qual molts es posen en guàrdia. I la tercera, que és a Cornellà, on s’arriba còmodament amb metro, però que per al barceloní mitjà és una terra directament ignota. De fet, fa anys que Barcelona flirteja amb la idea de fer una opa al museu, però no hi ha manera de tancar l’operació. Barcelona no ha tingut ningú amb la determinació de l’alcalde Antoni Balmón, que, quan va saber que aquesta ‘troupe’ de matemàtics anaven d’un lloc a l’altre amb els seus artefactes, com firaires, els va trucar personalment per telèfon i els va oferir una planta completa ni més ni menys que en un palauet del segle XIX, a Can Mercader. No s’ho podien creure i era cert.

La festa d’aniversari del MMACA ha sigut, com correspon a aquestes edats, vuit anyets, en part a l’aire lliure, en part al parc. Allà ha sigut possible muntar una versió manejable del cèlebre pont autoportant que Leonardo da Vinci va incloure al seu Còdex Atlàntic, capaç de resistir pesos inimaginables tot d’un plegat, i també una cúpula del mateix geni italià, una proesa de la geometria. Aquesta és l’essència del MMACA. No són matemàtiques de paper i bolígraf, de pissarres i equacions, sinó manipulatives. Construir amb les mans una volta catalana amb blocs de peluix i que se sostingui dreta mai deixa de meravellar.

A Macondo arribava Melquíades amb una ullera de llarga vista i demostrava així als habitants d’aquell poble imaginat per Gabriel García Márquez a ‘Cent anys de solitud’ que la ciència, com són les coses, havia acabat per eliminar les distàncies, i al MMACA s’entra sense intuir que a la sortida un es meravellarà de la simplicitat amb què es pot explicar a un estudiant el teorema de Pitàgores, amb una simple balança. Hi ha desenes de fórmules diferents per arribar a aquest objectiu, el de demostrar que la suma del quadrat dels catets és igual al quadrat de la hipotenusa en un triangle. Fins i tot hi ha una de les fórmules que porta la firma d’un president dels Estats Units, James A. Garfield, per a qui les matemàtiques eren una entretinguda afició abans que li clavessin tres trets. Però la que exhibeix el MMACA en una de les seves sales, amb una simple balança, de tan simple, és genial.

El MMACA toca diferents branques de les matemàtiques. Una de les sales, per exemple, la que porta el nom de Lluís Santaló, portentós matemàtic que per republicà va acabar a l’exili, hauria de ser visitada abans de jugar a l’Euromillones o de comprar números de la Loteria Nacional, allò que algun dels fundadors del museu anomena graciosament i encertadament «l’impost que paguen voluntàriament els que no saben matemàtiques». Si l’estadística i la probabilitat s’ensenyessin com es mereixen a les escoles, ben aviat s’extingirien els nens cantaires del Col·legi de San Ildefonso.

¿Són exagerats els elogis aquí explicats? Hi ha una anècdota en aquests vuit anys d’història del museu que certifiquen que tot aplaudiment queda curt. Va ser arran d’una visita que va realitzar al seu dia Jin Akiyama, un personatge que a aquesta banda del globus amb prou feines es coneix, però que al Japó és una celebritat que firma autògrafs pel carrer. La seva popularitat li ve per la manera com juga amb les matemàtiques en un programa de televisió. El cas és que va visitar el museu i li va agradar tant que l’hi va comentar al llavors cònsol nipó a Barcelona, Hiroyuki Makiuchi, que va elevar a l’enèsima potència l’entusiasme i va acabar organitzant una excursió al MMACA amb alguns dels seus col·legues d’altres delegacions consulars. Per Makiuchi, aquest espai de Cornellà era la perfecta demostració de com sense enormes inversions (com les que sí que han fet alguns altres dels pocs museus de les matemàtiques del món, l’alemany Mathematikum de Guiessen o el MoMath de Nova York) es podien aconseguir resultats gegants exportables a països del tercer món amb escassos recursos. Per als fundadors del MMACA allò va ser com si els concedissin el Nobel de les matemàtiques, premi que, curiosament, no existeix, cosa que s’atribueix falsament al fet que la tercera parella d’Alfred Nobel va aïllar alguna cosa més que incògnites amb un matemàtic de qui es va enamorar.

Notícies relacionades

2.160 canelons de solidaritat

Badalona encén el seu arbre gegant

Que l’aniversari que se celebra aquest any sigui el número vuit ha convidat (com són per a aquestes qüestions els del gremi) a buscar coincidències. La més evident, tal com explica Pura Fornals, és que l’aniversari va ser exactament el 2-02-2022, les xifres del qual sumen precisament vuit. I el dia 22-02-2022, d’aquí tres setmanes, han convocat tots els aficionats a una conferència a la Universitat Politècnica de Catalunya, el tema de fons de la qual pot deduir-se si s’observa bé la data. Versarà sobre números capicua i, posats a fer, sobre palíndroms, aquelles frases que es llegeixen igual del dret que del revés («El bo plau al poble» «I ara calla, carai!»…).

I el març, mes 3 de l’any, dia 14, celebraran com correspon el Dia Mundial de Pi, cosa que convida a repescar una altra anècdota, que en aquesta cas il·lustra com de singulars són de vegades els matemàtics. S’atribueix a Thomas Fantet de Lagny, matemàtic francès que va viure a cavall dels segles XVII i XVIII. D’ell s’explica que feia diversos dies que estava callat al llit de mort. No deia ni mu. No reaccionava davant cap estímul fins que algú que el coneixia bé se li va acostar a l’orella i li va preguntar quin era el quadrat de 12. Va respondre immediatament. 144. De Lagny va impressionar els seus contemporanis perquè va calcular 120 decimals de pi, tot i que, en honor a la veritat, només 112 eren correctes.