L’alquimista dels grans de la fotografia

L’espardenya i l’esvàstica

N’hi ha més: la positivació que lluu en l’exposició de la imatge que millor resumeix la Guerra Civil, una espardenya trepitjant una esvàstica, mesura un metre i mig per un metre. Un gran format que Figueras ha realitzat a partir d’un negatiu que no era l’original (perdut), sinó el d’una reproducció executada a partir d’un dels molts cartells de propaganda política que es van fer amb la instantània. I per si això fos poc, la còpia s’ha elaborat mitjançant el procés tradicional, que és el mateix que dir de forma analògica i manual. No és fàcil. Requereix una perícia a l’abast de pocs. De fet, només a l’abast de Figueras, el laboratori del qual és l’únic de Catalunya, i probablement d’Espanya, en realitzar còpies analògiques en blanc i negre amb mesures de categoria. «El format gran és més complicat perquè no pots deixar blancs, hi ha d’haver detall a tot arreu. Les imperfeccions del negatiu, que passen desapercebudes en una còpia petita, en el gran format es veuen».

Artesanal, lent i costós

Tot i que per ser exactes, el de Figueras, Rebel·lab Photo, és un dels pocs laboratoris que encara positiven el blanc i negre a la vella usança. Amb paper baritat, res de paper plàstic; amb processos químics i sense tintes, amb cambra fosca, cubetes i molt rentat amb aigua per eliminar les restes i evitar l’aparició de taques. «Aquí no hi ha Photoshop que valgui», assegura Figueras. Cert, l’únic que compta són les seves mans i la seva sapiència d’alquimista per aconseguir el millor de cada negatiu. Això significa que pot afegir o treure llum si la il·luminació no ha sigut perfecta, contrastar o suavitzar la imatge i donar-li calidesa o suavitat. Es tracta de «treure el màxim rendiment del negatiu que em porta el fotògraf perquè la fotografia sigui el millor possible», apunta. Un procés molt més artesanal, lent i costós –«el material és car i la mà d’obra, també»– que les tècniques digitals han anat arraconant però que institucions, museus i professionals de la càmera, els seus clients, no abandonen.  

Ara mateix hi ha dues exposicions a Barcelona en què les còpies que no són d’època han sortit del laboratori de Figueras, Esteve Lucerón. La Perona. L’espai i la gent, a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (fins al 22 de maig), i l’esmentada Els català. Fotògrafs d’un segle, al Museu d’Història de Catalunya (fins al 25 de setembre), dedicada a Pere Català Pic (1889-1971), i els seus fills Francesc (1922-1998) i Pere (1923-2009) Català-Roca. I és que la seva llista de clients inclou nombroses institucions d’aquí i d’allèn dels mars, de la catalana Photographic Social Vision a la brasilera Fundació Pierre Verger; i gairebé tots els noms importants de la fotografia actual i passada. Demanar noms a Figueras és posar-lo en un compromís. Però allà hi ha Joan Colom, Xavier Miserachs,Lepoldo Pomés, Oriol Maspons, Joan Fontcuberta, Joana Biarnés,Colita, Chema Madoz, Perejaume, Pilar Aymerich, Isabel Azcarate, Humberto Rivas, Eugeni Forcano... 

Notícies relacionades

Cues de cotxes des de la matinada a les gasolineres de Barcelona per a repostar i omplir generadors

Dues noves línies reforcen el bus nocturn de l’àrea metropolitana

Amb alguns treballa colze a colze, com amb Perejaume –és un client d’aquests que quan entra per la porta t’alegra el dia. Et fa sentir que formes part de l’obra»– i amb d’altres ho va fer en el passat. D’Humberto Rivas recorda la perfecció dels seus negatius: «Era tan exigent amb les còpies com ho era amb si mateix» i de Joan Colom «la seva humanitat». A l’autor d’‘Izas, rabizas y colipoterras’ el va conèixer ja de molt gran, un dia que va entrar al laboratori per demanar unes còpies. «Em vaig emocionar», recorda. La col·laboració va seguir fins a la mort de Colom el 2017. Té còpies dedicades seves, com les té de Maspons, Pomés, Miserachs, Català-Roca i molts d’altres. Tot i que també hi ha una llista d’autors amb qui li agradaria haver treballat però que se li han resistit, com Ramon Masats, Alberto Schommer i Alberto García-Alix. 

Recuperar el passat

Figueras és un geni al laboratori però també s’atreveix amb la càmera. De fet, va entrar a la cambra fosca a conseqüència de la seva afició per prendre imatges. Va fer un curs de revelatge i va trobar feina a la casa Sabaté, quan aquesta va fer un canvi d’orientació laboral i va tancar el laboratori analògic de blanc i negre, Figueras va muntar el seu propi juntament amb qui va ser el seu soci i mestre, Jordi Laffite, fins que es va jubilar. «D’ell ho vaig aprendre tot». Pel que sembla no va ser poc. I amenaça amb més: vol estudiar per després ensenyar processos antics com el col·lodió, l’albúmina, la cianotípia i la goma bicromatada. Aspira a donar continuïtat a un treball que s’ha anat arraconant, però que poc a poc es va recuperant: «Les escoles de fotografia s’han adonat que al cap i a la fi tot això és la base de la fotografia», conclou.