barcelonejant
El pitjor que li ha passat a Floquet de Neu...
La idea de dedicar un robot al goril·la albí a Barcelona ha decaigut amb inesperats arguments municipals, però això no ha sigut el més anòmal que li ha passat ‘post mortem’ a aquesta icona de la ciutat
És la tempesta dins un got d’aigua d’aquest mes. L’Ajuntament de Barcelona ha rebutjat una estrambòtica proposta que s’havia fet arribar al Consell d’Art Públic, el jurat d’experts que analitza quines escultures mereixen exhibir-se als carrers, places i parcs de la ciutat. En aquest cas es proposava un Floquet de Neu robòtic de tres metres d’alçada. Fins i tot van muntar un change.org per obtenir suport. La tempesta no ha sigut perquè el cost de l’erecció fos d’1,5 milions d’euros que, segons el promotor, havien d’anar a càrrec de les arques municipals, sinó perquè en la seva resposta de rebuig el Consell d’Art Públic va remarcar que, «malgrat que la figura de Floquet de Neu pugui resultar amable i despertar simpatia, al final va ser el resultat del colonialisme a Guinea Equatorial», una cosa que no és mentida, però hem de recordar que aquesta ciutat sol viure a només un grau de l’ebullició política, o sigui que d’entrada era intuible que hi hauria enrenou. Pobre Floquet, tractat com si fos un marquès de Comillas o un Leopold II de Bèlgica, però, vet aquí el més singular, ni tan sols això és el pitjor que li ha passat a l’icònic goril·la un cop mort.
Abans d’anar al més calamitós que li va passat al Floquet un cop mort (fins i tot per sobre de les vicissituds que va patir en vida, que no van ser poques), convé passar primer l’aspirador per la notícia de la setmana. Treure la pols per veure què queda. La proposta certament va arribar al consell de savis en art urbà i, llegit l’expedient, va ser despatxada en cinc minuts, primer per cara, després per inviable (requeriria vigilància permanent) i en tercer lloc també per lletja, però aquestes no van ser les qüestions que van consumir els cinc minuts de temps. Sembla que hi va haver tertúlia i va ser aquí on va sortir a col·lació que entre els anys 50 i 60 Barcelona, més que Espanya, tenia una colònia africana, la selva guineana, amb una cara dolça i una d’amarga. La dolça és la dels barcelonins que van invertir en plantacions de cacau i a qui, en certa manera, se’ls deu que Barcelona sigui avui una de les tasses fortes de la xocolata mundial. L’amarga és que des de la mateixa ciutat es pilotava llavors una lucrativa cadena de captura i venda d’animals salvatges de proporcions gegants, una mica com la versió fosca de la comèdia ‘Hatari!’.
En un indiscutible error de càlcul, l’essència d’aquesta tertúlia es va traslladar a la resposta oficial. La tempesta, doncs, estava servida. Però, com dèiem, la història ‘post mortem’ de Floquet de Neu ha tingut moments més ingrats i que, aprofitant l’oportunitat, val la pena repescar.
El goril·la, que mai havia sigut un exemplar portentós, va iniciar en la recta final de la seva vida un ràpid procés de decrepitud. Pesava 146 quilos el 2001 i el 2003 s’havia quedat ‘escanyolit’, amb només 116 quilos. Mansament es deixava aplicar les cures pel seu càncer de pell, però va arribar el dia que es va haver de prendre la sàvia decisió de procedir a una indolora eutanàsia, una cosa gens estranya en aquests casos tret que, ¡ai!, algun regidor de l’ajuntament hagi posat en marxa una campanya de comiat pròxima al paroxisme. Gairebé 10.000 escolars van passar pel zoo per dir adeu a l’animal a qui, parcialment, se li va encomanar la tasca de convertir Barcelona en una ciutat turística de categoria i que, com si sabés que la missió s’havia aconseguit, sabia que havia arribat la seva hora i es preparava per morir.
La seva flama es va apagar amb una injecció letal. Va ser amb nocturnitat per estricta ordre política. Es va ordenar als empleats del zoo que aquell dia sortissin per la porta de servei, per esquivar la premsa, com si el que va passar fos vergonyant. El que realment ho va ser és que el regidor al càrrec d’aquest ‘circ’, Jordi Portabella, va proposar enviar les restes mortals de Floquet de tornada a Guinea i dispensar-li allà un funeral adequat, cosa que no va passar i que dona peu a elucubrar tota mena (i perdó pel fàcil joc de paraules) d’animalades.
No es va contractar cap avió, d’acord, però es va desfer el camí del ridícul per un altre de no menys pantanós. Es va anunciar que Floquet de Neu seria incinerat i que les cendres serien l’adob de la llavor d’un arbre que creixeria ben bonic dins el recinte del zoo. ¿On és aquest arbre? Com a preludi de la resposta s’ha de tenir en compte que Barcelona és una ciutat d’una inconstància preocupant. Va voler tenir un passeig de la fama d’esportistes a Montjuïc i va abandonar el projecte a les primeres de canvi. Va començar a premiar amb una placa a la vorera les botigues centenàries, però quan van començar a tancar i ser substituïdes per intranscendents franquícies el projecte també va decaure silenciosament. L’arbre del Floquet realment va germinar, però quan feia un pam un jardiner el va arrencar perquè el va confondre amb una mala herba.
Notícies relacionadesNi arbre ni, de moment, escultura. Així estan les coses. L’ajuntament assegura que algun dia se saldarà aquest deute, però de moment l’esperit del goril·la albí comparteix la mateixa pena que, per posar l’exemple d’un altre il·lustre barceloní, la d’Ildefons Cerdà, de qui es va dir que a la plaça que porta el seu nom hi hauria una escultura que li fes justícia i de moment només hi ha la ingratitud que suposa creuar-la a peu.
Les tempestes dins un got d’aigua tenen la virtut que són breus. No hi ha naufragis. Però per si a algun lector li ha entrat set de saber-ne més, queden citats aquí en pròximes dates, on es revelaran fets inèdits de la vida i mort d’aquest animal. Paraula de gran simi.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
