Política municipal

El model de ciutat esquerda el govern Colau-Collboni a Barcelona

A poc més d’un any per a les municipals, el PSC comença a agafar distància dels comuns, sobretot en el que té a veure amb mobilitat i urbanisme

En la configuració de l’espai públic, l’alcaldessa sembla tenir més sintonia amb el grup d’Esquerra que amb el seu soci a l’ajuntament

El model de ciutat esquerda el govern Colau-Collboni a Barcelona

Danny Caminal

7
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +
Toni Sust
Toni Sust

Periodista

ver +

Una de les coses bones de formar part d’un govern és que la presa de decisions et garanteix una exposició pública constant. Pots donar notícies, surts als mitjans, la gent et coneix. I qui sap, quan arribin les eleccions, els no gaire destres en matèria política potser et voten perquè la teva cara els sona. La part dolenta és que si comandes una ciutat o una regió en coalició, pot ser que les diferències amb el teu aliat quedin diluïdes, que la gent ja no sigui capaç de distingir l’un de l’altre, i que l’oposició utilitzi aquest vincle per desgastar-te. A Barcelona corren aquest risc el PSC i els comuns, i per això a poc més d’un any de les municipals, els socialistes han començat a marcar distàncies amb el grup d’Ada Colau. I en temes sensibles que tenen a veure amb el model de ciutat. Curiosament, en la configuració de l’espai públic, l’alcaldessa sembla tenir més sintonia amb Esquerra.

Valls, Collboni, Colau i Maragall creuen Sant Jaume després de la investidura de l’alcaldessa, el 15 de juny del 2019

/ Jordi Cotrina

Ja va quedar clar que no estan d’acord en assumptes com l’ampliació de l’aeroport, els Jocs Olímpics d’Hivern o la instal·lació de l’Hermitage en terrenys del port (el PSC a favor, Barcelona en Comú en contra). Tampoc no hi estan en si és necessari o no rendir homenatge al Floquet de Neu. Dimarts es va produir una altra topada, en aquest cas en la comissió d’Urbanisme, amb el pla d’usos de l’Eixample com a teló de fons. Els socialistes es van aliar amb Junts perquè la limitació de llicències de restauració se centri als carrers que formen part del projecte de 21 eixos verds i no a tot el districte. Això té la seva importància, ja que com ja va assenyalar aquest diari, no és habitual que els socis votin de manera contradictòria una mesura de govern.

ERC, l’altre aliat

És en la mobilitat i l’urbanisme on han anat aflorant les principals diferències. Tots s’omplen la boca de defensa del vianant i de lluita contra la contaminació, però el com els confon. El tramvia, per exemple. Fa la sensació que el principal aliat dels comuns és ERC i no el PSC. No perquè aquests últims hi hagin votat en contra, que no ha passat, sinó pel seu paper totalment secundari en el procés (una mica com Manuel Valls després de donar-li l’alcaldia a Colau), fins al punt que l’acte inaugural de les obres, fa escassos dies, incloïa set discursos i cap era de Jaume Collboni, president del grup municipal socialista, o de Laia Bonet, regidora de Mobilitat del PSC i presidenta de TMB.

El bus Exprés X1, avançant per la Gran Via, durant les seves primeres setmanes de funcionament

/ Joan Cortadellas

En canvi, el que sí que van fer el setembre del 2021 els socialistes, tres mesos abans que s’adjudiquessin els primers treballs de la connexió ferroviària, va ser posar en marxa la primera línia exprés d’autobusos, l’X1, que, oh casualitat, va de Francesc Macià fins a Glòries, iniciativa que, per descomptat, l’oposició va utilitzar per ferir el govern municipal i per brandir la seva proposta de busos elèctrics en lloc de tramvies, infraestructura que partits com Junts o Ciutadans consideren una ferida oberta al mig de la ciutat.

Pacificar només una mica

Pocs mesos després, el febrer del 2022, la tinenta d’alcalde Janet Sanz presentava amb tota mena de detalls, i els pertinents ‘renders’, el disseny dels primers quatre eixos verds de l’Eixample: Consell de Cent, Rocafort, Girona i Comte Borrell. Aquell mateix dia, un portaveu del PSC compartia l’estupefacció del grup municipal al considerar que l’anunci arribava quan, a la seva manera de veure, «encara se n’estaven negociant alguns detalls». En la roda de premsa, de fet, només hi havia membres dels comuns, cap socialista. El desembre del 2020, en la primera posada de llarg del projecte Superilla Barcelona, sí que hi va ser present Bonet.

La mateixa regidora de Mobilitat diria dies després que els eixos verds poden generar gentrificació per les diferències importants en el preu de la vivenda, i tampoc veia clara la distribució de parades del Bicing o la impossibilitat de travessar els carrers afectats de manera lineal. «No pot ser una lluita contra el cotxe», va defensar en una entrevista a Betevé, mentre va sol·licitar temps per «ajustar, reconsiderar i tornar a ajustar» el projecte.

La bici truca a la porta

La iniciativa ciutadana del bicibús també ha generat diferències entre les dues forces que comanden l’ajuntament. Mentre que Barcelona en Comú abraça el projecte (també Esquerra, amb regidors participant-hi), fins al punt que els impulsors temen que se’ls associï políticament amb ells, el PSC hi ha donat un recolzament d’aplaudiment mesurat, celebrant l’aposta per la mobilitat sostenible però posant límits a l’invent. Una vegada més Laia Bonet a Betevé: «Comparteixo els seus objectius, però no és imaginable que aquesta sigui una pràctica que s’estengui a totes les escoles cada dia perquè no tenim prou policia municipal per gestionar-la». L’objectiu del bicibús, de fet, no és arribar a totes les escoles de Barcelona (ja té línies a cinc dels 10 districtes), sinó que busca cridar l’atenció sobre com de difícil resulta moure’s per la ciutat amb bicicleta, sobretot per als més petits.

Un grup de nens participa en el bicibús de l’Eixample, que en aquest cas avança pel carrer d’Aragó

/ Zowy Voeten

La zona de baixes emissions també irrita entre els socis de govern. A principis de setmana, el regidor d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica, Eloi Badia, explicava que estan estudiant la manera d’avançar en el veto als cotxes més bruts, i assenyalava els Euro 4 (etiqueta groga, models dièsel del 2006 al 2013) com els següents de la llista. Hi afegia, això sí, que no hi ha calendari i que no es faria res sense donar molt termini i sense negociar, per exemple, amb els transportistes. Però allà quedava el missatge: la ZBE no s’atura.

L’endemà, a través de Twitter, Collboni rebutjava ampliar el projecte: «Després de la pandèmia, la crisi i la gran pujada del preu dels carburants, no deixarem enrere el 40% de persones que tenen vehicles amb etiqueta groga i no poden canviar-lo». Curiosament, un altre socialista, Antonio Poveda, vicepresident de Mobilitat de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, en una compareixença a finals del 2020, va posar com a data el 2022 per deixar fora de la zona de baixes emissions els cotxes amb distintiu groc. No va anar a més.

Canvi de cromos

Totes aquestes diferències coincideixen en el temps amb un important canvi a les files del PSC. El setembre del 2021, Rosa Alarcón, amb un perfil molt més social que polític, va cedir la cartera de Mobilitat i la presidència de TMB a Bonet, regidora amb una mica més de ‘punch’ en l’escena pública que, a més, va disputar les primàries socialistes a Collboni el 2014, en les quals també es presentava Jordi Martí, actual regidor de Presidència i Pressupostos, que ara s’asseu al grup dels comuns. Martí i Collboni van viure un diumenge d’infart, amb acusacions de tupinada incloses. El segon es va sortir amb la seva, però tots dos han acabat al mateix lloc.

Collboni, Colau i Maragall, durant la presentació de l’acord per impulsar el 22@ el juliol del 2020

/ Joan Cortadellas

Arribats a l’últim any del mandat, que estrictament s’inicia el 28 de maig, quan faltaran 12 mesos exactes per a les municipals del 2023, les precaucions en el tracte van deixant pas a la distància més calculada. El cap de files d’ERC, Ernest Maragall, va intentar aquest moviment en la negociació dels pressupostos, però va fallar: el partit el va obligar a recolzar-los. Amb el pas de les setmanes, aquesta discrepància dels republicans ha quedat mitigada, i s’aprecia de forma més intensa el desinterès creixent del PSC, que ha agafat el costum de mostrar-se crític amb moltes de les últimes decisions del govern del qual forma part. I d’aquesta forma, el soci que ERC ha sigut a la pràctica per a Colau podria acabar sent més pròxim que l’oficial. Això no deixa de tenir lògica perquè així hauria sigut tot si no hagués mediat Valls en aquell gir de guió postelectoral.