El Cafè del Centre de Barcelona canvia de mans sense vendre’s l’ànima

Fa més temps que funciona que Jordi Hurtado. Cafè del Centre (Girona, 69). «1873», anuncia el tendal de l’entrada. Això són 149 anys d’una tirada condensats entre quatre parets. És un incondicional dels rànquings de «bars autèntics». «Sense aquest local –somriuen els amos– no hauria passat res en aquest país».

«Sorprenent». Jordi Bel entra al seu cafè amb la boca oberta. És el quart Bel que era al capdavant del negoci. L’últim. La família va traspassar el bar l’any passat. «L’últim cambrer que vaig tenir va ser Arturo Valls», riu. I t’ensenya al mòbil l’últim anunci de Cola Cao. «Està molt canviat», deu minuts i el Jordi encara està amb la boca oberta. El bar reobre el dimecres 23, després de sis mesos de reforma. Segueixen les taules de marbre, el rellotge de sempre, el terra hidràulic, el famós banc, el calendari immortal. «No s’ha espatllat mai», prometen. L’històric cafè ha canviat de mans sense vendre’s l’ànima. Aquesta és una història èpica en temps d’especulació. 

Al costat de la barra ara pengen records emmarcats: fotos de Júlia Otero, Serrat, Messi, Jean-Paul Belmondo. «Parla de qui vulguis –et desafien–. Segur que ha passat per aquí». «Agus, ¿tu saps qui són aquests?», li pregunta el Jordi al seu pare assenyalant una foto antiga de l’entrada del cafè. «El tercer per l’esquerra –respon– és un oncle avi meu».

Agustí Bel té 78 anys i una mirada riallera que amaga mil secrets. És impossible asseure’s a parlar amb ell menys d’una hora llarga. Igual t'explica acudits de Tete Montoliu que de quan feia guacamole amb Montserrat Roig o de quan escoltava entre el murmuri de bar parlar de «pelar algú». Acumula en alguna banda 60 targetes de productores de televisió. El cafè encara es pot reconèixer en un videoclip dels anys noranta d’Alejandro Sanz. «Mira, allò és un entresolat –assenyala al fons del cafè–. Això no es pot explicar». I somriu de costat com els espies de les pel·lícules.  

El 1873 això era un casino. «El va portar el meu avi», l’Agustí tira de memòria familiar. Fins que Primo de Rivera va prohibir el joc i es va reconvertir en cafè. Busca al mòbil i ensenya una foto en blanc i negre: «El meu avi i jo». Es veu un senyor de cabells blancs encorbatat rere el taulell amb un nen. «Jo soc el nen», riu.

Als 60, era el ‘place to be’ de l’època. «A les tres de la matinada havíem de posar un tio a la porta perquè no entrés ningú més», recorda l’Agustí. «Maragall venia molt. Jo era molt amic de Montserrat Roig». ¿Té molts famosos al telèfon? Li llances la pregunta retòrica a l’Agustí i contesta al fons el fill del Jordi. «Sí, té el Messi», diu el net com si res. «Va gravar un anunci», afegeix el Jordi també sense fer escarafalls. L’Agustí torna a somriure de costat i canvia de tema. 

«Jordi, ¿t’hi vas acostumant o què?» pregunta un dels ideòlegs de la reforma. «Ha quedat maco. Encara ho estic assimilant». Ell ha estat al capdavant del cafè els últims 18 anys. La quarta generació. «Tenim una foto amb l’únic client que va conèixer totes les generacions», explica. «Tenia 90 anys i escaig», afegeix el seu pare. «Era del club filatèlic –apunta el fill–, aquí també es reunien els filatèlics. Encara envien cartes».

Un acord «èpic»

¿Què va passar? «Res», diuen pare i fill arronsant les espatlles. «Que van venir aquests senyors i ens van seduir». Es refereixen a Enric Rebordosa i Lito Baldovinos. Són els dos socis del Grup Confiteria. «Arqueòlegs de bars», els anomenen. Són darrere La Confiteria, Paradiso, Dr Stravinsky, Bar Muy Buenas i un llarg etcètera de locals emblemàtics. 

«Cansament, ¿oi, Jordi?», assumeix Enric. «És que la restauració crema molt». El Jordi assenteix. «Aquí he passat molts tràngols –reconeix també l’Agustí–. És un negoci molt esclau. Has d’estar-hi molt a sobre o no estar-hi». Ell farà 15 anys que es va jubilar.  

I un bon dia es van trobar amb dues ofertes sobre la taula: la del Grup Confiteria i la d’un macrogrup de marca. Es van decidir pel Lito i l’Enric. «Rehabiliten i no ho destrossen tot», justifica l’Agustí. Però va arribar una contraoferta de l’altre grup difícil de rebutjar. «Van doblar l’oferta», explica amb un esbufec l’Agustí. Tot i així van mantenir la seva decisió. «Vam pensar que per al local era el millor».

«Aquí el més emocionant –afegeix l’Enric– és que tu [mira a l’Agustí] vas venir i em vas dir: ‘Jo crec en tu’». «¿Jo t’he dit que sí? Doncs és que sí», es treu importància l’Agustí. «Fins i tot la indemnització que us havia de donar –diu el Jordi– me la cobrien ells també». «Molt èpic», diu l’Enric esbufegant. «Jo prefereixo poder venir i estar bé», assenyala l’Agustí. «Passar per aquí hauria sigut un lament», apunta el fill.  

Els veïns es paren a tafanejar a la porta com si revisessin les obres del seu pis. Assenteixen amb aprovació. «No hi ha res important del bar que no hi sigui», garanteix l’Enric. La taula de l’antic casino segueix al seu lloc. Han rescatat de l’entresolat una antiga taula registradora. Fins i tot han recuperat els colors originals de les columnes i les portes: eren verdes. Està igual, però diferent. Com abans. Li han tret 40 anys de nicotina. Hi ha balances antigues d’on penjaran sobrassades. «Evoca el que ell feia –l’Enric assenyala l’Agustí–. És el primer lloc a Barcelona on hi havia caviar. Dels primers llocs ‘delikatessen’ de Barcelona». 

Notícies relacionades

Així serà el temple de les rajoles de Barcelona

Pickleball: com jugar a l’esport que arrasa als Estats Units

«Serà un bar de barri –avança l’Enric– amb una cuina semblant a la del Betlem. De fet, a la cuina hi haurà Víctor Ferrer, el xef del local veí. «Realment és un cercle que es tanca», apunta el soci del Grup Confiteria. «El Betlem era un colmado de la tieta del Víctor. L’Agustí li anava a comprar i ara el Víctor ve a explotar el local». 

¿Que per què s’ha mantenir aquesta memòria de bar? «Quan tu vas a una ciutat com Nova York, París i Milà –respon l’Enric–, el que reflecteix l’esperit del temps són els bars. El pol·len del temps és als bars».