barcelonejant
El general que va bombardejar Barcelona perd el seu carrer... ¡després de 165 anys!
La Ponència del Nomenclàtor descavalca del tot Espartero, feminitza una mica més la ciutat i obre la porta al llenguatge inclusiu en una plaça i un parc
El general Baldomero Espartero va donar l’ordre de bombardejar Barcelona el 3 de desembre de 1842. El 1857, vet aquí el sorprenent, li van dedicar un carrer, que no portava explícitament el seu nom, sinó el seu títol nobiliari, Duc de la Victòria. La broma de mal gust es va poder resoldre el 1980, però es va deixar passar l’oportunitat. Simplement es va catalanitzar el nomenclàtor. Duc de la Victòria i més que suficient. Després, el 2007, en una exhibició del caràcter pusil·lànime que en ocasions afligeix les autoritats locals, es va intentar redimir aquest pecat. El carrer va passar a dir-se simplement Duc, qui sap si per aconseguir el mateix efecte de prestidigitació que el 1910 es va aconseguir quan el carrer de Ferran VII, potser el més detestable rei d’Espanya, va renéixer com a carrer de Ferran. La qüestió és que acaba d’acordar-se posar fi a 165 anys d’infàmia. El carrer que glorificava Espartero passarà a ser una via dedicada a una dona una mica oblidada, Josefa Vilaret.
Dimarts passat es va reunir la Ponència del Nomenclàtor de Barcelona, que vindria a ser la pica baptismal en la qual es decideixen els noms públics a la ciutat. Es van tramitar 21 noves denominacions de carrers, places i jardins, amb un far: impulsar sobretot la feminització de la llista de carrers, en la qual a penes el 8% de les plaques tenen nom de dona i, de passada, obrir la veda del llenguatge inclusiu al nomenclàtor, una cosa que segur que farà les delícies dels aficionats al pim-pam-pum tertulià.
En resum, el nomenclàtor de la ciutat ha fet un nou pas sobretot en la feminització, un altre de minúscul en direcció al sentit comú al dir definitivament adeu a Baldomero Espartero i ha obert la porta a una macedònia més de novetats, entre les quals val la pena destacar que la resistència maquis tindrà plaça a Nou Barris, o que si els veïns del Clot anomenen plaça de l’Oca a un lloc, ¿per què no oficialitzar aquest nom?, i, finalment, que en aquest propòsit de rescatar barcelonins de l’oblit és una bona idea dedicar a Francesc Masclans un jardí a prop d’on va néixer, un botànic que va deixar una substanciosa obra bibliogràfica de la qual pot semblar una excentricitat tot un volum dedicat al coneixement de les lianes, però segur que una societat tan micòfaga com la catalana li perdona, perquè va censar els bolets del país com ningú ho ha fet.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
