La Barcelona gitana treu pit amb un museu a Ciutat Vella i un carrer dedicat a Rafael Perona

El rebateig de la plaça de Gràcia –que també ha sigut reformada, tot i que el resultat no acaba de convèncer, aquesta és una altra història– es fa gairebé 30 anys després de la seva inauguració, el 1993.

«Aquesta va ser la primera plaça dedicada al poble gitano a tot el món i volíem que tothom entengués què significa. El del poble romaní moltes persones no saben què vol dir. A nosaltres aquí tothom ens coneix com a poble gitano i per a nosaltres és un orgull que la plaça porti aquest nom», resumeix Ricard Valentí, vicepresident primer del Consell Municipal del Poble Gitano de Barcelona i president de l’Associació de Joves Gitanos de Gràcia.

«Sembla que els gitanos només existim a l’abril», diu fent broma amb bastanta raó Sam Garcia, president de Carabutsí, associació del Raval nascuda per recollir la memòria dels gitanos del carrer de la Cera, des d’on parla.

El comentari no és sobrer. Mentre explica l’origen de l’ecomuseu obert al novembre en aquests baixos de protecció oficial de Ciutat Vella, dos homes s’emporten en capses de cartró una exposició sobre la història de la rumba catalana que muntaran a la UGT. Falten pocs dies per al 8 d’abril, dia internacional del poble gitano, i el telèfon de Garcia treu fum.

Entre les quatre parets de l’acollidor número 10 del carrer de la Cera, tots els dies són el dia del poble gitano. Dona la benvinguda al visitant un flamant ‘jukebox’ anomenat La Gitanola en la qual en aquests instants sona la mítica ‘Achilipú’.

L’associació Carabutsí –paraula comodí per als gitanos catalans per destacar que un menjar és molt bo– va néixer l’any 2018. «Volíem recuperar la història dels gitanos del carrer de la Cera. La nostra història. Amb la gentrificació cada vegada en quedem menys, aquí, i no volíem que la nostra memòria es perdés», explica Garcia, que va començar amb la intenció de fer el seu propi arbre genealògic. «Però és molt difícil. Em vaig quedar al 1800», afegeix. En canvi, al costat d’un grup de 12 noies de la comunitat gitana del barri, van reunir més de 7.000 documents després de visitar família a família, casa a casa (i escanejar tot el que trobaven). Entre altres coses, van trobar un document d’identitat de Maria Roger Izquierdo, la rebesàvia de Garcia. Professió: venedora.

Una de les coses que més va motivar les noies a l’hora de crear el valuós arxiu fotogràfic aquí exposat –tasca per a la qual van comptar amb l’ajuda d’investigadors del CSIC i de l’associació InterAcció– va ser trencar estereotips sobre les dones. «Les gitanes, als anys 1950 i 1960 deixaven els fills i els marits i se n’anaven a vendre a les Amèriques. Pujaven en un barco i allà s’hi passaven un mes per anar a vendre lots i guanyar diners per tirar endavant la seva família», recorda Garcia, mentre assenyala algunes imatges en blanc i negre d’un grup d’estiloses dones en una terrassa.

L’ombra de Peret

Després de cadascuna dels centenars de fotografies que forma el gran mural que forra la paret del museu, una història. «Mira, aquest és un joveníssim Peret actuant amb la Tía Pepi per a Evita Perón», explica el president de l’entitat.

Peret té un gran pes en l’espai. D’ell hi ha fins i tot un capgròs fet pels nens del barri, i el treuen a ballar per a la Mercè. «Vam voler fer el primer capgròs gitano de Barcelona», apunta. Tot el que aquí es fa i es diu, per descomptat, té un rerefons clar, que és la lluita contra l’estigma i antigitanisme amb el qual encara conviuen.

«Aquest no és un museu normal. És un ecosistema d’històries», reflexiona l’activista, que explica que la família ha sigut per al poble gitano «una forma resistència».

‘Escape room’ rumber

A l’entrada, al costat de La Gitanola, una màquina d’escriure antiga i una de cosir de més o menys la mateixa època. Restaurades. Precioses. ¿La seva història? «No és que tinguin res a veure amb el poble gitano. És que jo vinc d’una família de ferrovellers de moltes generacions enrere. I sempre que trobo peces així m’agrada restaurar-les. I mira, les vaig posar aquí, com aquesta tele i les rajoles», explica. És a dir, hi tenen molt, tot, a veure.

Notícies relacionades

Badalona encén el seu arbre gegant

La nova vida de la Zona Hermètica

A la paret de la dreta, les petites i grans històries locals. A la de l’esquerra, històries de gitanos d’arreu del món. De Sean Connery a Ronnie Wood. D’Elvis a Charles Chaplin. De Johann Wilhelm Trollmann, ‘Rukeli’, a Lola Flores.

Des de l’ecomuseu organitzen rutes guiades pel Raval de Peret, amb parades al Bar Salchichón i el Bar Tonis i fins a dos ‘escape rooms’ sobre l’origen de la rumba catalana i l’arribada del poble gitano a Barcelona.