Pujar escales per passar un dol

Anna Yvern, es diu. És la dels bastons de marxa nòrdica. Té 57 anys i una amabilitat que ratlla en l’acollida. Quan no està pujant escales, treballa al departament de producció de programes de TV-3. Un matí amb ella i acabes amb somriure XXL, llagrimeta continguda i tres dies de cruiximents al cul. Fa gairebé dos anys i mig que puja escales a Instagram (@escalesdyvern). «Jo pujo escales i em venen totes les imatges del Fran allà al camí esperant-me, ¿saps?». El Fran era el seu marit. El 31 de desembre va fer tres anys que es va morir.  

«Aquest és l’origen de tot». L’Anna assenyala amb el seu bastó uns esglaons que passen desapercebuts al costa d’un accés del parc Güell: 321 –els ha comptat, sí– fins al mirador de Joan Sales. «Són les primeres escales que vaig publicar a Instagram», recorda. «En aquest primer tram són planes i fàcils, i el Fran fins aquí podia, però allà ja es parava -l’Anna assenyala uns quants esglaons més amunt-. I jo pujava i tornava a baixar, i continuàvem caminant».  

Solien córrer junts, feien curses, muntanya, fins que ell va emmalaltir –càncer de pulmó. No podia córrer, així que van començar a caminar junts. «Jo no em cansava, i li deia: ‘Mira, ¿saps què?, espera’t aquí, jo pujo aquestes escales i torno». Quan el Fran va morir, l’Anna va continuar pujant escales. «Per a mi era com tornar a sentir-lo a prop –se li entelen els ulls-. Va ser un procés i una necessitat. Havia de pujar escales, i vinga a pujar escales». El que està aprenent ara –afegeix– és que no hi hagi ningú esperant-la.  

«¡Ànim!». L’Anna et somriu sense rastre de cansament mentre tu la persegueixes amb la llengua fora. La mateixa sensació inabastable que el Coiot darrere del Correcamins. Amb prou feines hem pujat dues escales i mitja: uns 300 esglaons. És el començament de la seva ruta «clàssica»: 10 quilòmetres, 1.478 esglaons en total. Això són uns 80 pisos. Anna n’ha comptat un a un tots els esglaons que apareixen en el seu Instagram. Els continua comptant. «Depèn de com estigui –somriu-. Si estic més moixa i necessito tranquil·litat, els compto». És terapèutic, assegura. 

Des del mirador de Joan Sales, l’Anna et porta a la recerca d’un carreró: Uruguai. Té 30 esglaons «de tràmit», que diu ella. «Són per arribar a altres escales que et fan arribar al lloc on vols anar». Esglaons antiinstagramers. En aquestes rutes per afrontar dols compten igual: d’un en un.

275 esglaons de tràmit després, arribes al Passatge de Ceuta: 104 esglaons rústics que semblen trets d’un poble. «Jo trobo escales –relata l’Anna entre tram i tram-, i la primera vegada que les pujo, no sé on van. És una mica com el meu dia a dia a la meva vida, que no sé on va ara. Vas fent, i ja està. Vas seguint, vas respirant». #pujarrespirariseguir, és un dels seus ‘hashtags’ d’Instagram. «És una manera de viure –apunta ella-. De ser conscient del que estàs fent: puges, respires... i segueixes».  

Turó del Carmel. Reprens l’alè amb vistes i tornes a baixar. Al carrer de la Gran Vista, sobre el número 136, hi ha unes escales que porten a d’altres i a unes terceres. 156 esglaons fins a les bateries. ¿Que en portem 1.000 ja? «Tot és possible», replica l’Anna al veure la teva boca oberta. «Tot, tot és possible. Només has de saber el teu ritme», s’encongeix d’espatlles. «Millor fer-ho i adaptar-lo a les teves necessitats per no fer-ho. Ni intentar-ho». Puges, respires. Segueixes.  

Ja no pots ni parlar. Mires les Escales de Tenerife com si arribessin a Mordor. Els últims 370 esglaons fins a les bateries del Carmel. A hores d’ara tens més pulsacions per minut que en pagar la factura de la llum. #dezeroacent. És un altre dels seus ‘hashtags’ d’Instagram. «tu estàs a zero pulsacions en començar unes escales i fas 30 esglaons i ja estàs a 100». 

La xerrada també puja de pulsacions a mesura que sumes esglaons. «El procés del dol... -comparteix Anna entre suors. Sents dolor i sempre sentiràs dolor, però s’ha de transformar en amor. Perquè ho va ser. Que tot i que et caigui una llàgrima, acabis somrient». Abans no, però ara puja sempre escales amb cascos: va escoltant alguna de les ‘playlist’ que es posava el seu marit per córrer. «No pots tenir una presència física, però tens una presència... -esbufega. La sents. Miras al costat i no hi ha ningú, efectivament, però ho sents». 

Pujar, pujar sempre, mai baixar. «Mai recular», puntualitza l’Anna. Ella mai baixa les escales que ha pujat en cada ruta. «Això és molt important –explica-. No tornar a baixar. És filosofia de vida». Fa sempre rutes circulars. «És una mica hàmster el tema –riu-, una mica obsessiu. Però a mi em va molt bé a nivell mental». I puja d’una estrebada l’últim tram de les Escales de Tenerife mentre parla de la vida, de la mort, dels seus tres fills «impressionants». «Soc privilegiada, és que soc privilegiada», diu costa amunt. 

Notícies relacionades

El gimnàs de les arts de Barcelona

Viviu la vostra pròpia sèrie d’època a Barcelona

L’Anna ja descobreix escales gairebé sense voler. «És que jo les veig», s’encongeix d’espatlles. «Les veig de lluny i per allà que vaig». Les comparteix cada dilluns a Instagram: llargues (438 esglaons d’una estrebada, La Font del Mont), pronunciades (166 esglaons de vertigen, Davallada de Gallecs), grafitejades (95 esglaons amb conill i pastanaga a Santa Elionor).  

«La gent m’escriu per privat», explica encara sorpresa. «Em diuen: ‘Ostres, quines ganes tinc de pujar escales. Ho expliques d’una manera que donen ganes de pujar escales». Mai s’ho havia plantejat, fins ara no pensava que interessaria a ningú més, però sí, li encantaria compartir les seves rutes. «És una manera –somriu– de conèixer Barcelona costa amunt».