Pla d’usos de l’Eixample: Barcelona debat com evitar la ciutat de les dues velocitats

El ple municipal de setembre de 2013 va deixar un enverinat debat sobre el turisme en un moment en què la ciutat debatia el seu full de ruta amb vista a cinc anys. L’alcalde Xavier Trias, després d’una dura ofensiva de Ricard Gomà (ICV-EUiA), va recórrer al retrovisor i, segurament forçat per la dinàmica de la discussió, va dir: «El 1992, a Barcelona hi havia 25.000 llits i el 2011 –quan CiU va aconseguir l’ajuntament– n’hi havia 63.528, així que no he sigut jo qui ha generat aquesta bombolla turística a la ciutat.» Pim pam. Tothom sabia que els ecosocialistes havien sigut els principals socis de govern del PSC aquelles tres dècades. Serveixi aquesta situació per evidenciar que això d’avui ve de lluny. Ordenança de terrasses, pla d’usos de Ciutat Vella, pla especial urbanístic d’allotjaments turístics... Fa anys que la capital catalana intenta que l’‘acqua alta’ de Venècia no arribi a aquest costat del Mediterrani. Ara sembla que és el torn (tard per a alguns; massa per a d’altres) de mantenir l’Eixample a la superfície.

Dues velocitats

El pla de 21 eixos verds (al juny comencen les obres dels primers quatre, amb Consell de Cent com a barco insígnia) obliga a establir nous límits d’explotació comercial i de restauració per evitar una Barcelona de dues velocitats. Els plans d’ús de Sant Antoni, després de la creació de la superilla, i del carrer de Girona serveixen com a paradigma. Però la idea és transcendir a un perímetre concret i actuar sota un mateix prisma en tot el districte.

I aquí és on sorgeixen els diferents punts de vista, entre els quals hi ha, efectivament, l’opinió que l’aplicació ha de ser global, però també n’hi ha que consideren que s’ha d’acotar a les zones que formen part d’aquesta transformació, que té com a objectiu acabar l’any 2030. Perquè afirmen que no té res a veure Enric Granados amb qualsevol carrer del Fort Pienc. En qualsevol cas, per molt que s’actuï en el que es veu des del carrer, serà molt més complicat intervenir en el que no es veu, és a dir, el comportament (sempre a l’alça) del preu de la vivenda quan una avinguda de cotxes es converteixi en un passeig gairebé per als vianants.

El districte concentra el 16,2% de la població total de la ciutat però té una densitat un 21% superior a la mitjana, amb 36.000 persones per quilòmetre quadrat, a molta distància del segon, Gràcia, que acull 29.000 graciencs per quilòmetre quadrat. Concentra el 18,2% de ciutadans que viuen sols, percentatge que escala fins al 21% en el cas de la gent gran de més de 90 anys, i l’ocupació mitjana dels domicilis és la segona més baixa de la ciutat, amb 2,41 persones per vivenda, només superada per Gràcia (2,34 habitants).

És, per darrere de Les Corts, la zona amb l’edat mitjana més alta (44,6 anys) i amb menys zona verda: una barbaritat de dos metres quadrats per veí, mentre que a Sarrià (gràcies, Collserola) tenen 16 m². Hi deu tenir molt a veure el fet que no es respectessin els interiors d’illes destinats a parcs i jardins, com va dissenyar Cerdà el 1859. I encara gràcies que els escocells es consideren zona verda i l’Eixample és el segon districte amb més arbres, darrere de Sant Martí.

La ‘parctematització’ de l’Eixample és un fenomen latent. Venècia, per exemple, ha perdut la meitat de la seva població en els últims 50 anys. El districte de Cerdà, per fer un símil, és el segon amb la taxa d’envelliment més elevada, un dels que menor taxa de naixements registra i el segon amb la taxa de mortalitat més alta. El 2010 van néixer 2.081 nens. El 2020, 1.713. Nens i nenes que arriben a uns carrers que tenen una esperança de vida de 82 anys, tres més que a Ciutat Vella i dos menys que a Les Corts. En resum, una població gran en la qual mor més gent de la que neix i en la qual difícilment s’instal·laran barcelonins d’altres barris, ja que el preu del metre quadrat és el tercer més alt de Barcelona, només superat pels sospitosos habituals, Sarrià – Sant Gervasi i Les Corts. Voreja els 4.800 euros per m², mentre que la mitjana de la ciutat està en 4.170.

Mileuristes ‘not welcome’

Potser es pregunten per l’oferta de vivenda social als sis barris que componen l’Eixample. Sentint-ho molt, i segons xifres de 2020, només hi ha 151 vivendes protegides, l’1,3% del total de la ciutat. Molt lluny de les 2.680 de Ciutat Vella i de les 2.224 de Nou Barris. És, de fet, i amb diferència, el districte amb menys pisos socials malgrat ser el més poblat (Sarrià – Sant Gervasi porta la plata penjada del coll, amb 197).

Combinat amb el preu del lloguer i de compra, no sembla un lloc fàcil perquè els joves mileuristes puguin arrelar. A menys que compleixin els paràmetres de sou i renda familiar. El salari mitjà és d’uns 35.000 euros anuals (el tercer més alt), així que els veïns de Ciutat Vella (22.500 euros), Nou Barris (22.800 euros) i Sant Andreu i Sants-Montjuïc (tots dos, sobre els 27.500 euros) ho tenen difícil per establir-se al cor de Barcelona. Mateixa història amb la renda disponible de les llars per càpita: medalla de bronze i a molts dígits dels veïnats més humils. Sobre l’ocupació hi ha una dada molt reveladora. S’han intercanviat els percentatges de veïns de l’Eixample que treballen al districte i el de residents que treballen a fora. El 2014, el 45,3% tenien l’oficina al costat de casa, mentre que el 2020 eren el 39,7%. I el 2014, els que treballaven fora eren el 36,4% i ara són el 42,6%. ¿Camí de la ciutat dormitori?

El trànsit i la contaminació (juntament amb Gràcia, la zona més pol·luïda) formen part de l’ADN de l’Eixample. Per aquests barris circulen diàriament uns 380.000 vehicles, 80.000 dels quals a través del carrer d’Aragó. Té lògica si es té en compte que en el pla topogràfic del pla de Barcelona, realitzat per Cerdà el 1855, es poden distingir les carreteres que llavors anaven cap a Sants, Sarrià, Gràcia, Sant Martí de Provençals o Sant Andreu del Palomar. És a dir, el nou districte es va aixecar en el que abans era una zona per enllaçar amb altres municipis que, 40 anys després, s’han anat annexionant a la gran ciutat.

Cal moure’s

La necessitat de la població de continuar movent-se, la configuració de carrers amples –de 20 i 50 metres–, el posterior ‘boom’ de l’automòbil i la relació cada vegada més estreta amb les localitats limítrofes van convertir aquests barris en connectors viaris dels 3,2 milions de persones que formen part de l’àrea metropolitana de Barcelona. Tot aquest trànsit té un lògic reflex en la sinistralitat: gairebé un terç dels accidents es produeixen a l’Eixample. Suposadament, els eixos verds haurien de reduir aquestes xifres.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

La restauració, l’hostaleria i el turisme són segurament els aspectes més heterogenis del districte, que té molt més moviment a l’Esquerra que a la Dreta de l’Eixample. A nivell global, el districte concentra el 20% dels locals en planta baixa (amb clars exemples de monocultiu de botigues, com passa amb el sector tèxtil de l’entorn de Trafalgar), però també el 36,7% dels restaurants i el 24,8% dels bars. ¿Terrasses? Aquí n’hi ha el 40% del total de la ciutat. Per poder calibrar la xifra ho comparem amb Ciutat Vella, que ocupa el segon lloc amb el 15% dels restaurants i el 14,3% dels bars. Quant a allotjament turístic, 57.439 places estan ubicades en aquests sis barris, una dada que suposa el total de 156.748 llits disponibles en totes les seves variants, des d’hotels fins a apartaments turístics, passant per albergs, hostals i residències d’estudiants.

Si es mira per nombre d’establiments (també repartits de manera desigual, en favor dels carrers que queden a l’esquerra de passeig de Gràcia), l’Eixample condensa el 41% dels hotels i el 47% dels apartaments turístics. Nou Barris –aquí sí que fan mal les comparacions– té 736 places d’allotjament, el 0,5%. Ja en temps de Trias es parlava de descentralitzar el turisme, però el consistori continua sense trobar la poció per aconseguir-ho. El que es vol regular és com quedarà repartit el pastís amb els 21 eixos. Ara cal veure si el pla d’usos de l’Eixample és màgia per al districte o un simple joc de trilers.