Una dècada de lluita contra les retallades en sanitat a Barcelona

Primer van ser les de Nou Barris i aviat es van sumar les de Sant Andreu. La suma dels dos territoris conforma l’anomenat Servei d’Atenció Primària (SAP) Muntanya, nom que també adopta la coordinadora que tiren endavant amb constància i quilos d’empatia amb les pacients –element central d’aquesta lluita–, dones generoses com Cuesta i Àngels Marro, que aquest matí parlen en nom de la resta de companys, posant sempre en relleu que es tracta d’una qüestió col·lectiva.

Les dues mirades

Les dues miradesFa poc més d’una dècada, Cuesta treballava a la Vall d’Hebron i Marro, en l’atenció primària, així que totes dues coneixen bé la situació des de tots els fronts, davant i darrere del taulell. També totes dues ja estan jubilades i la seva lluita se centra al carrer, un carrer que van aconseguir omplir amb unes 500 persones a finals de març, en l’última gran mobilització organitzada a Nou Barris en la qual exigien canvis en la gestió del CIS Cotxeres, una de les seves batalles actuals.

Cuesta recorda amb una barreja d’emoció i ràbia com va viure l’impacte de les retallades a l’hospital el 2011. «Va ser una cosa molt forta. De sobte van tancar plantes, quiròfans, serveis, consultes... Va morir gent per falta de quiròfans. Havíem de fer alguna cosa», assenyala. I tant si ho van fer. Des d’aleshores i durant vuit anys, de 2011 a 2019, cada dimecres de 10 a 12 plantaven una taula davant l’hospital per poder parlar –i sobretot escoltar– als usuaris. Conèixer de primera mà els problemes que tenien i contrastar-los amb xifres, noms, cognoms, històries personals, les llistes d’espera oficials... «Els acompanyàvem a posar reclamacions, els donàvem suport i els fèiem seguiment», expliquen.

Van fer aquest primer pas a la Vall d’Hebron perquè és l’hospital de referència del territori. «La joia de la corona s’estava degradant. En tot el districte de Nou Barris i part del districte de Sant Andreu, totes les derivacions van a la Vall d’Hebron», expliquen totes dues. El seu afany va motivar reunions periòdiques amb la gerència, «una cosa que no havia passat mai, que una entitat veïnal s’assegués amb la gerència de l’hospital perquè retés comptes», afegeixen, sense ocultar el comprensible orgull.

Anys complicats

En aquells anys van documentar vivències de persones pendents d’intervencions garantides a sis mesos, com les cataractes, amb un temps d’espera que sobrepassava molt el temps fixat, per exemple. «Van ser anys molt complicats de cara a l’atenció a les persones. El protocol per a una fractura de maluc són 48 hores, però arribaven a tardar entre 15 dies i tres setmanes», s’indigna encara, malgrat el pas del temps, la sanitària jubilada, ara activista pel dret a la salut a temps complet quan no exerceix d’àvia, com la majoria de membres de la plataforma, que tenen una mitjana d’edat avançada (tot i que no els falta força i actitud).

La mobilització aquells primers anys va ser intensa i va aconseguir unir treballadors i pacients. Van convocar tres cadenes humanes. A l’última hi van participar més de 2.000 persones; professionals i veïns van envoltar l’hospital per exigir que es revertissin les retallades. «Allò va ser com un terratrèmol. El Govern del moment va aplicar les retallades sense miraments, de manera lineal, sense mesurar-ne l’impacte. Allò no té nom ni perdó», sentencia Cuesta.

Porta d’entrada

Malgrat que la mobilització més espectacular va ser la de la Vall d’Hebron, les dues activistes insisteixen que la seva principal lluita va ser i és la millora de l’atenció primària. «Estem parlant d’uns barris amb una situació socioeconòmica complicada. Hi h viu molta gent gran, molta immigració... L’atenció primària és bàsica. És la porta d’entrada a totes les necessitats de salut», continua Marro, que també posa èmfasi en la urgència de reforçar la infermeria pediàtrica: «És fonamental per complir la part de prevenció, de bons hàbits de salut, d’arrelament en la comunitat...».

Si durant vuit anys van tenir una taula permanent a la Vall d’Hebron, en els últims temps n’han posat una altra davant el CIS Cotxeres, centre aconseguit després d’una –altra– intensa lluita veïnal. «És un equipament únic perquè té el CAP, la rehabilitació, un CUAP, un sociosanitari, un hospital de dia i una part de salut mental. Llàstima de la gestió», sentencien. El 2011, poc després que obrís el centre, famílies del sociosanitari els van trucar per traslladar-los les primeres queixes. «Ens van dir que, quan hi entraven, la primera olor que sentien era de pipi; per tant, era evident que les cures no funcionaven», justifiquen.

Sense metge de referència

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

La seva aspiració, per la qual van sortir al carrer fa un mes, és que la gestió del CIS Cotxeres sigui 100% pública (actualment funciona a través d’un consorci).

Durant dos mesos –els previs a la manifestació– van col·locar una carpa davant el centre en la qual recollien firmes per demanar la gestió pública de l’equipament i exigir millores en el servei. «Més que les signatures, el més important han sigut els testimonis de la gent. Hem vist fins i tot gent gran que venia aquí expressament per firmar i explicar-nos el sentiment d’abandonament que sentien», afirmen, remarcant que hi ha pacients que fa un any que no tenen un metge de referència.