Xemeneies industrials, una espècie protegida a Barcelona

Singularitat de Barcelona

Barcelona no és l’única capital que conserva part del seu patrimoni industrial, per descomptat, però sí que l’ha preservat d’una manera diferent de la resta: «La pràctica de deixar només la xemeneia, sense el conjunt fabril, que és demolit, és pròpia de Barcelona i Catalunya», apunta Rosa. I també d’altres punts d’Espanya, com València i Euskadi. Però enlloc hi ha tantes xemeneies aïllades i descontextualitzades com a Barcelona. 

Hi ha crítica a la pràctica, sí. «El consens internacional en patrimoni industrial és que conservar objectes aïllats no és tan positiu com protegir tot el conjunt, que permet explicar i entendre el lloc, la seva història i la seva identitat», afirma Rosa. En el cas de les xemeneies, es veuen com a elements monumentals amb un fort poder iconogràfic, però no aporten gaire cosa més. Ni rastre de quina fàbrica allotjava ni quin paper va tenir en el progrés; tampoc donen gaires pistes sobre moviments obrers o lluites sindicals. 

Icària, barri arrasat

¿Qui recorda el barri d’Icària? Pocs dels que es passegen per la Vila Olímpica saben que caminen sobre un passat del qual s’ha esborrat tot vestigi. La xemeneia de Can Folch és l’únic que queda dempeus del que va ser aquesta barriada industrial, un gran complex fabril amb algunes construccions arquitectòniques singulars de finals del XIX que mereixien ser protegides, com Can Folch, Crèdits i Docks o la fàbrica Rocamora. Però les excavadores ho van arrasar tot (literalment) sense pietat per aixecar la Vila Olímpica a finals dels 80, perdent pel camí un important patrimoni industrial i conscienciant, de passada, sobretot veïns i acadèmics, de la necessitat de preservar la memòria d’aquest passat fabril.

El pla de la Ribera

El que dèiem, per aquí va passar la revolució industrial, però també va passar (i passa) la pressió immobiliària. I la recerca de solars per construir a la ciutat està íntimament relacionada amb la demolició dels conjunts fabrils excepte la seva part més elevada, que «ocupin poc espai, siguin molt visibles i exerceixin la funció de monument simbòlic», manté Rosa. N’hi ha més: si hi ha edificis a prop, el cost de fer caure les xemeneies és superior al de mantenir-les. «La planificació urbana va ser l’impuls de la desindustrialització a Barcelona, amb polítiques urbanístiques que empenyien les fàbriques a la perifèria. Als EUA i a Anglaterra va ser la crisi la que va conduir a la desindustrialització i l’abandonament dels complexos fabrils. Aquí va pesar més la pressió immobiliària», defensa Rosa. 

Un exemple va ser el pla de la Ribera (antecedent de la demolició del barri d’Icària), amb el qual el 1965 un grup d’empreses, amb la producció traslladada als polígons industrials i amb instal·lacions obsoletes al Poblenou, volia reconvertir el sòl industrial en residencial i terciari d’alt nivell. Un altre exemple és el complex de l’Espanya Industrial, a Sants.

Mitjans del XIX

Va passar durant la dècada dels 60 i la transició i també havia passat abans. A mitjans del XIX, les fàbriques van deixar el Raval i la Ribera (és a dir, la ciutat intramurs) per instal·lar-se als municipis de l’entorn, com Sant Martí de Provençals (el Poblenou es va convertir en el gran centre industrial), Gràcia i Sants, i en menor proporció Gràcia, Sant Andreu i les Corts. El trasllat va ser conseqüència d’una legislació restrictiva quan el 1946 es va limitar la construcció de noves fàbriques i l’ampliació de les que ja existien dins de la ciutat emmurallada, per problemes de salubritat i densitat de població.

Tres supervivents 

Així doncs, de les més de 300 xemeneies que quedaven dempeus a Ciutat Vella el 1867, actualment només en queden tres: la de Can Ricart, als actuals jardins de Sant Pau del Camp; la d’antiga casa-fàbrica Can Tarruella, en un interior d’illa del carrer de la Reina Amàlia, i la de la Seca, l’antiga fàbrica de monedes de Barcelona. 

La pràctica de la xemeneia aïllada, «obeliscos industrials», com els anomena Rosa, no és una decisió meditada o metodològica que respon a alguna raó particular: «Ha passat i s’ha repetit. No hi ha una política o estratègia oficials des de l’ajuntament. Ningú ha dit mai: ‘conservem les xemeneies com a estructures solitàries’». Però sí que és un fenomen local. A Manchester, per exemple, n’hi havia moltes més que a Barcelona, però en queden bastants menys. ¿Per què? Allà, com a Lodz, coneguda com el Manchester polonès, s’ha optat per mantenir els conjunts fabrils sencers o no preservar res.

Exposició a l’Oliva Artés

Notícies relacionades

Els barris del 22@ es pronuncien sobre el seu futur

La urbanització de Cosme Toda manté en suspens el barri de Sant Josep de l'Hospitalet

Amb tot, l’interès de Rosa no és tant la denúncia, que també, sinó respondre a dues preguntes: per què s’han mantingut només les xemeneies i quin impacte tenen en la ciutat Un treball d’investigació que emprèn des de la Universitat Pompeu Fabra i que bolca la seva part més visual en l’exposició ‘Obeliscs industrials. Xemeneies/BCN’(fins al 5 de juliol al MUHBA Oliva Artés). La resposta a la segona qüestió se la guarda per quan hagi recollit els resultats de les activitats que organitza i l’enquesta que facilita a visitants presencials i virtuals. 

El perquè al primer interrogant el té més clar i està directament relacionat amb allò que més interessa a aquest geògraf, que són els processos de desindustrialització i reurbanització i, com ja s’ha dit, en el cas de Barcelona, estretament vinculats a la pressió immobiliària.